Ara ens vénen a parlar de feminisme liberal i… a veure… no. Ara és l’hora de l’economia feminista, de la subversió feminista de l’economia, com diu Amaia Pérez Orozco.
És l’hora dels carrers plens d’alegria i reivindicació de la vaga que planteja el moviment internacional de dones amb nombroses mobilitzacions per la transformació social, que permetrà seguir protegint els drets aconseguits, i l’assoliment de nous canvis imprescindibles per arribar a la igualtat en qualsevol societat democràtica.
Cal sortir als carrers contra l’extrema dreta com hem fet durant els darrers mesos, sí, però seria un error plantejar aquesta vaga feminista del 8M en termes defensius, centrant-la en protegir conquestes com la legislació contra les violències masclistes i el dret a l’avortament. Encara que la minoria reaccionària faci molt de soroll, el feminisme és cada vegada més hegemònic, com ho mostren les massives mobilitzacions del darrer any i els estudis demoscòpics: un 58 per cent de les dones i un 46 per cent dels homes es consideren feministes, segons una enquesta recent. No és temps de replegar-se sinó d’avançar i profunditzar l’agenda feminista, posant al centre de la discussió temes com la igualtat al món del treball i el repartiment igualitari de les cures. El proper 8M és una oportunitat única per avançar cap a una vertadera economia feminista.
La bretxa salarial – les dones guanyem un 22 per cent menys que els homes en mitjana – ha estat al centre del debat públic els darrers mesos, però cal anar al fons de la qüestió: per tal de superar la diferència salarial entre domes i homes, hem d’avançar cap a un repartiment més equilibrat del treball de cures entre homes, dones, empreses privades i administracions públiques. La bretxa salarial no és només conseqüència de la discriminació directa (pagar menys a una dona que a un home per la mateixa feina), sinó també del fet que el gruix del treball de cures continua recaient sobre les espatlles de les dones – i és que els homes encara dediquen dues hores menys al dia a aquestes tasques que nosaltres!
A l’Ajuntament de Barcelona hem impulsat nombroses polítiques feministes per millorar la situació econòmica i laboral de les dones i promoure un repartiment més equitatiu de les tasques de cures. En els darrers quatre anys, 55.600 dones han millorat les seves condicions laborals a la ciutat gràcies als programes municipals d’assessorament, formació i contractació: 1860 dones han accedit, per exemple, a plans d’ocupació laboral, mentre que els dispositius d’inserció sociolaboral del projecte “Treball als Barris” l’any 2018 han atès 1005 dones.
A més, hem creat Punts de Defensa dels Drets Laborals a tres districtes, on més del 60 per cent dels assessoraments han estat a dones que treballen majoritàriament als sectors del turisme i les cures. D’una altra banda, l’Ajuntament ha inclòs clàusules d’igualtat de gènere a 135 contractes adjudicats, tot obligant les empreses contractistes a crear plans d’igualtat, revertir la bretxa salarial i actuar contra l’assetjament sexual.
Com sabem que les desigualtats econòmiques i laborals també estan relacionades amb un repartiment injust del treball de cures, des de 2015 hem obert 6 noves escoles bressol a Barcelona i hem incrementat el pressupost del servei d’atenció domiciliària i de teleassistència, del qual el 70 per cent d’usuàries són dones, i del programa Respir, que proporciona dies de descans a les cuidadores informals. A més, hem impulsat el Centre Municipal Barcelona Cuida que proporcionarà informació sobre els serveis existents i oferirà formació i assessorament jurídic per a cuidadores professionals, les quals són en la seva majoria dones migrants amb una situació laboral molt precària.
Les polítiques municipals són importants, però cal que d’altres administracions i actors facin la seva part per avançar cap a una economia feminista. Perquè la maternitat o la cura de familiars dependents no continuï sent un obstacle per a la igualtat de gènere al treball productiu remunerat, cal que els homes assumeixen la seva part i que la Generalitat i l’Estat estableixen d’una vegada un sistema públic i universal d’atenció a les persones dependents, començant per revertir les retallades dels darrers anys. També cal derogar les reformes laborals del PSOE (2010) i el PP (2012), que han precaritzat el mercat de treball i han colpit amb especial duresa les dones.
Aquest 8M les dones podem aturar-ho tot. Amb la vaga de cures, podem demostrar que sense el nostre treball invisible i gratuït, les creixents necessitats d’atenció a les persones dependents no es cobririen. Amb la vaga de consum i laboral, podrem denunciar l’enriquiment d’una part de l’empresariat en imposar-nos condicions de treball encara més precàries que les dels homes i exigir polítiques que combatin la precarització. Aquest 8M, les dones podem aturar tot per impulsar una economia feminista que posi les vides de la gent comuna pel damunt dels beneficis d’uns pocs.
