“No tenim dret a res: ens hem adonat tard del crim que la indústria del calçat ha comès contra nosaltres”

Isabel Matute i Mabel Manzano trepitgen Barcelona després de llarguíssimes hores de tren; arriben atiades pel fred i descol·locades pels laberints de carrers del Born; “Ens falta la cistella de vímet amb els ous per ser dues senyores que pugen a la ciutat”, fan broma. Totes dues, menudes, somriuen mentre es freguen les mans per escalfar-les. Mans encallades per llargs i durs anys de treball a Elx, ciutat de la qual vénen i que ha donat ocupació a tantes altres persones com Isabel i Mabel, en el món del calçat.

Però les dues dones es troben molt enrere dels luxosos aparadors on es troben les sabates cares que puguem visualitzar. Elles són les mans, a l’ombra dels tallers o les seves cases on, envoltades de màquines i coles, “uneixen les peces d’un puzle, fent repunts” que es converteixen en la base del calçat. Un treball artesà, que ambdues adoren, però que alhora les esclavitza.
Sous que amb prou feines arriben als 400 euros, amb preus d’entre 1,5 i 3 euros a l’hora; només aquelles que resisteixen les dures condicions dels tallers aspiren a contractes, però que amb prou feines arriben a les dues hores -quan solen treballar més d’11-, fet que en molts casos les impedeix arribar als anys mínims cotitzats per tenir una pensió.

Fruit d’aquestes condicions i de la seva indignació, fa sis mesos es van organitzar com Aparadores d’Elx, un col·lectiu que busca “només el que mereixem: un salari digne, que em permeti ser independent. Perquè ho he treballat, vull un salari com el té qualsevol home”. Isabel, la presidenta i Mabel, la vocal, visiten Barcelona en el marc d’unes jornades sobre calçat sostenible organitzades per SETEM.

Tot i que el producte és d’ús comú, les treballadores sou invisibles: treballeu des de casa, teniu unes condicions laborals alarmants. Com és possible?

Isabel Matute (I.M.): A ningú no li interessa que surti a la llum quina és la nostra situació perquè, tot i que tenim un conveni del calçat en el qual es reconeix la modalitat de contracte domiciliari per a les dones que, com nosaltres, hem volgut conciliar família i treball i hem decidit quedar-nos a casa per tenir cura dels nostres, mai no ens van arribar a fer contractes. Per tant no cobrarem jubilació, tot i haver estat tota la vida treballant.

I els tallers no són millors; no hi ha cap garantia de cotitzar i les condicions són pitjors que a casa: treballes unes 11 hores, et maltracten, et criden…com saben que necessitem la feina ens falten al respecte. En veure aquesta realitat, tornem a casa a treballar, perquè almenys allà no som maltractades. I és que les dones que surten dels tallers amb veritables problemes psicològics i psiquiàtrics.

Ara, les empreses comencen a tenir por i ens demanen que ens fem falses autònomes, cosa que és il·legal. Però ells han de justificar tots aquests diners en negre que fa 40 anys (que …) movent-se per Alacant, sobretot a partir que nosaltres comencem a denunciar la indústria submergida. I dic nosaltres perquè els sindicats, tot i ser coneixedors de les nostres condicions, mai ho han fet. Ni tan sols ens han trucat.

Alguna vegada heu calculat el benefici que treu l’empresa de les vostres jornades de treball?

Mabel Manzano (M.M.): Són altíssims. I seria molt fàcil esbrinar que alguna cosa no va bé, si la Fiscalia es dediqués a investigar les empreses. Per una sèrie de beneficis, s’han de tenir unes persones treballant; si no figuren, en algun lloc han d’estar, sigui a casa seva o a tallers clandestins. Sempre som les dones les grans perjudicades en el món del calçat.

No es pot parlar del vostre ofici sense parlar de biaix de gènere. Podeu arribar a septuplicar els vostres companys homes

(M.M.): Els homes no es queden a casa a treballar en una màquina, perquè sempre som les dones les responsables de la llar, els fills, la gent gran o discapacitats. S’ha vist molt normal en la societat que la dona es quedi a casa i que es vegi el seu treball simplement com un ajut econòmic al sou que porta el marit. No, la dona té el seu treball i el seu propi sou, no és que aportem alguna cosa a la casa. Aquesta forma de pensar de la societat i la indústria ens ha perjudicat molt i és la que provoca que segueixin sense donar-nos drets.

La majoria de dones aparadores comencen treballant a casa per la conciliació laboral. Però ¿són possibles les cures amb aquestes condicions de treball?

(I.M.): La gent se sorprendria del que som capaces de fer: vam treure temps dels descansos, de l’oci, de la vida. Ens vam quedar sense vida. Acabem amb la màquina i fem el menjar o anem pels nens a l’escola i aquest temps perdut es recupera, bé treballant de nit mentre els altres descansen, o els caps de setmana, en lloc d’estar amb els teus. Però és tan normal aquest sistema generat a la comarca que ni tan sols érem conscients d’això. Anaven passant els anys i quan t’adones que portes 30 a la màquina, en la mateixa postura, i el teu cos no et respon, ni tan sols et pots tenir cura tu.

T’adones que la teva vida ha passat, que hem envellit, estem malaltes: la que no està operada està per operar. No tenim dret a res i ens hem adonat tard del crim que han comès contra nosaltres.

Treballeu en unes cases que no estan habilitades per a aquest tipus de maquinària ni per jornades laborals tan llargues. Quines són les problemàtiques que podeu desenvolupar?

(I.M.): Fem servir unes coles molt tòxiques i no tenim sistemes de ventilació. A l’hivern rarament obrim la finestra: o et geles o t’intoxiques i amb el fred que fa, gairebé prefereixes intoxicar-te. Hi ha certes premisses per realitzar el nostre treball en condicions, com posar les cubetes a una alçada per no forçar postures rares. Però és que les màquines no estan adaptades, són velles i ara tenen altres dissenys, però cadascuna té la que té, que ens la vam comprar amb molt d’esforç i l’aguantes fins que et jubiles.

Compreu vosaltres el material de treball?

(I.M.): És clar. Màquines, agulles, productes… per això diu el conveni que quan treballem a casa se’ns ha de pagar el 10% més. I no només no ens ho paguen, sinó que ens acaba sortint l’hora a 1,50 € com a molt i sense tenir contracte. Als tallers es pot arribar a tres. L’empresari és tan avar que mai no es veu fart, perquè no és només que s’estalviï els impostos o la seguretat social, és fins i tot el salari. Què més ens poden treure si ens han tret el sou, els drets i fins i tot la mateixa salut? Ens la juguem tot a una carta perquè no tenim ja res més a perdre.

I aquesta carta és l’associacionisme. En quin moment sorgeix i com us organitzeu?

(I.M.): Nosaltres ja veníem de l’activisme, de moviments com la PAH o les Marxes de la Dignitat. El problema més crucial de la nostra ciutat és la indústria submergida i havíem de denunciar-ho. Al principi érem només quatre i de cop i volta vam començar a sortir als mitjans, va tenir molt ressò, com si tothom estigués esperant que algú donés el primer pas. I en la primera reunió ja érem més de 70 dones reunides. Mai vam pensar que hi havia tanta necessitat de dir prou a l’esclavisme. I parlem d’esclavisme perquè ja hem passat la barrera de la precarietat.

Uns vostres referents han estat les Kellys, víctimes d’una explotació i invisibilització semblant a la vostra. En quins aspectes us hi vàreu emmirallar?

(I.M.): A mi m’inspiraven, em feia enveja com de valentes eren per haver creat aquest moviment. Tenia aquesta idea al cap per a les aparadores. Compartim reivindicacions amb elles: estem igual de fetes pols, som totes dones, majoritàriament grans. Ens van fer veure que si elles podien, nosaltres també.

Vau néixer com a col·lectiu fa sis mesos. Què heu aconseguit fins ara?

(I.M.): Hem aconseguit reunir-nos amb partits polítics per fer-los saber que ha arribat el moment de posar fi a la nostra situació: no només busquem que ens tornin els nostres drets, sinó que s’acabi amb la indústria submergida. Ens donen suport tots, encara que alguns només per fer-se la foto. Unidos Podemos ha promogut una Proposta No de Llei en la qual, a més de reconèixer els nostres drets, també se’ns reconeguin els anys treballats. No acceptarem de cap manera que els 50 anys que portem treballats no valguin res; d’una altra manera ens condemnarien a ser dependents de la pensió de les nostres parelles, les que la tinguem. I nosaltres hem lluitat per ser independents de qualsevol home.

Teniu esperança o us preocupa que aquestes mesures siguin propostes electoralistes de cara a les eleccions de maig?

(I.M.): La societat, partits i sindicats tenen un deute històric amb les dones de la província d’Alacant, perquè tots han callat durant anys. Mentre continuïn donant barra lliure a les empreses que ens tenen en les condicions en les quals estem, són còmplices de la indústria submergida. No  callarem i denunciarem aquestes pràctiques. Després de 40 anys, ara els preocupa la nostra situació, perquè es necessita un canvi generacional i les nostres filles, veient la nostra situació, prefereixen qualsevol altra feina abans que asseure’s a aparar. I és una llàstima, perquè és una feina preciosa, però sense unes condicions dignes que em deixin pagar una hipoteca, ser independent com a dona. Perquè m’ho mereixo, perquè per a això he treballat i vull el meu sou, com el té qualsevol home.

Hi ha hagut represàlies? Companyes acomiadades?

(I.M.): Jo mateixa, només començar a organitzar-nos. Però ni m’espanta ni m’acovardeix.

(MM): A les dones sempre ens han tingut espantades. És la por que ens deixin sense res, com podem aturar la por? Com les animem al fet que perdin la por? A poc a poc, ja som moltes, però encara ens queda por. La majoria de les que estem organitzades hem treballat a casa, mentre bressolàvem el nadó sense poder atendre bé als nostres fills. No tenim l’autoestima necessària per sortir i lluitar. La por és molt dolenta, sobretot per a les dones.

Quina és la postura dels sindicats?

(IM): Els majoritaris, UGT i CCOO, desapareguts. I l’associació d’empresaris del calçat no vol saber res de nosaltres. No tenim agents que ens protegeixin; estem oblidades. Com ens ha oblidat la mateixa secretària general de CCOO a la zona, Carmen Palomar; ella mateixa va ser aparadora i se li ha oblidat. Com tants altres polítics, que ja no recorden que algú de la seva família és o ha estat aparadora. A Elx tothom té a una aparadora a casa i els mateixos polítics et diuen que entenen les teves reivindicacions perquè les seves mares, germanes o tietes són aparadores. Però llavors, per què no ho paren? Els hem posat aquí per solucionar aquestes coses. Els hauria de caure la cara de vergonya.

Aquesta entrevista és fruit de la col·laboració entre la Fundació Catalunya Plural i Ràdio Terra, per a un periodisme col·laboratiu i cooperatiu