Actualitat

Fina Rubio: «A la Fundació Surt treballem per integrar les dones al món laboral empoderades i segures d’elles mateixes»

La Fundació Surt fa el 30 d’octubre el seu 25è aniversari. És, doncs, moment per a fer un repàs de la tasca feta des de 1993 per aquesta entitat coneguda per la reinserció de dones al mercat laboral. A més, les fa conscients de les seves potencialitats per què retornin a la societat més formades i en millors condicions. Amb el temps Surt ha obert camps d’actuació, com programes amb treballadores sexuals; amb dones trans; víctimes de violència o actuacions amb dones grans a les quals es vol reintegrar a la vida comunitària.

Parlem amb Fina Rubio, presidenta de la Fundació Surt, llicenciada en Antropologia Social i Cultural i activista, fundadora de l’entitat amb altres quatre activistes que ara té un centenar de professionals treballant per afrontar els múltiples programes en què està involucrada.

Com i quan es fa fundar Surt?

Va ser l’any 1993 fruit d’un viatge d’unes companyes als Estats Units. Ho vam posar en marxa cinc companyes. Va començar com a associació que va rebre suport de moltes altres companyes.

I el nom de Surt, a què bé?

El nom de surt és l’imperatiu del verb sortir. Buscàvem un nom que tingués la força de les dones. Era una manera de dir que s’havia de trencar amb la dependència de les dones. I a més, volíem fer un projecte que donés suport a les dones. A més, volíem fer un projecte que aportés suport a les dones per a desenvolupar totes les seves potencialitats i capacitats per tirar endavant.

Com van ser els inicis?

Vam començar un grup petit, de cinc, que ens coneixíem de compartir militàncies feministes diverses en els grups de dones. El projecte neix inicialment molt enfocat als processos d’inserció laboral de dones que estan en situacions vulnerables.

El 1993 havien acabat els jocs olímpics i hi havia una certa sensació de crisi, un cop acabades les obres i tot el boom dels esdeveniments…

Són anys de crisi. Nosaltres vam intentar incidir en aquell moment, i naixem com una organització de dones que vol treballar amb les dones i per a les dones. Allò en el seu moment va ser una mica exòtic, ja dic que ens havíem centrat en l’àmbit laboral de dones amb situacions vulnerables. Treballàvem en programes amb la col·laboració del Departament de Treball de la Generalitat. El que va cridar l’atenció és que fóssim una organització de dones que volguéssim treballar només amb dones.

Devien pensar que aquesta tasca la podien fer altres organitzacions com sindicats o les vocalies de dones de les associacions de veïns i veïnes?

Si es posa en context, en aquella època van aparèixer moltes organitzacions socials que treballaven en àmbits diversos. Les organitzacions de dones teníem des dels anys 70 molt treball fet i en els 90 hi ha una certa efervescència d’organitzacions socials que treballem en aquest sentit. Però eren organitzacions mixtes, que treballaven especialment amb programes d’assistència. Llavors va sobtar que fóssim només una organització de dones creada per a treballar per a les dones.

Perquè ho vau fer això?

Nosaltres estàvem convençudes, i la pràctica ho ha avalat, que les dones tenim, patim, situacions de discriminació específiques en el mercat laboral, també en la societat. Vivim en una societat patriarcal i discriminatòria i aquestes característiques donaven sentit a la nostra intenció de treballar amb dones i també amb metodologies específiques que ens permetessin posar el focus en aquestes potencialitats des de la perspectiva de gènere.

Per tant, també us diferenciàveu en el com ?

La idea era intentar inserir les dones en el mercat laboral donant-los-hi també armes perquè es desenvolupessin en aquest àmbit. Aquest era el fil conductor i després, com la nostra intenció era empoderar les dones, hem anat ampliant el ventall d’actuacions. Hem consolidat metodologies, hem obert camps de treball, des d’aquestes dues vessants: l’empoderament de les dones i la perspectiva de gènere. I a més fer-ho des dels principis o des del camp dels feminismes.

Al principi éreu una entitat i ara sou fundació, no?

Vam néixer com associació i el 2007 ens vam transformar en fundació.

Com van ser els vostres inicis?

Vam començar com he dit, a fer programes per al Departament de Treball. Vam tenir la sort de poder connectar amb alguns tècnics que hi havia en aquell moment a la conselleria. Va ser molt fàcil. man entendre els nostres objectius i ens van donar suport, alguns d’ells ens han donat el seu recolzament durant tot el temps. El primer que vam fer van ser cursos de formació per a inserció. En concret, inicialment treballàvem programes de formació per a ajudants de cuina. Era un àmbit amb molta capacitat d’absorció per part del mercat.

Qui formava part de la vostra clientela inicial?

Hi havia moltes dones autòctones i sobretot moltes dones migrades. El nostre primer local estava al carrer del Bruc, en un pis. També vam començar a treballar amb dones que estaven a la presó, en situació de tercer grau. Amb elles vam començar un programa de floristeria, que va desembocar en una empresa d’inserció. Després vam treballar amb dones que estaven en programes de la renda d’inserció, el PIRMI. Eren tot col·lectius de dones que estaven en situació molt vulnerable. Amb elles treballàvem amb un itinerari integral d’orientació, formació i inserció.

Aquest mecanisme i la vinculació amb el Departament de treball devia fer que quan la dona sortia trobava feina..

Nosaltres sempre vam tenir molt clar que treballàvem des d’un enfocament de procés, que no volíem només facilitar que les dones trobessin feina, sinó que volíem fer també motivació, millora personal, millora professional mitjançant la formació i a més, es clar, les acompanyàvem en tot el procés de trobar feina. Aquest camí el fèiem amb tots els cursos.

Vosaltres cooperàveu amb empreses que necessitaven personal i també, potser en algun moment animàveu les dones a organitzar-se directament en altres figures com cooperatives o empreses?

Si, però això va ser posterior. en aquells moments no teníem tant en el cap les possibilitats de generar empreses per elles mateixes. El que sí que vam fer des de l’inici va ser crear un departament de recerca. Des del primer moment teníem clar que no volíem treballar només a la pràctica sinó també fer reflexió. Aquest procés d’acció i reflexió sempre l’hem tingut molt present. És un dels nostres trets distintius des del minut zero.

Quan vau crear aquest grup de recerca?

El departament de recerca el vam crear aviat, cap al 1997, amb el primer projecte. I s’ha mantingut fins ara. Per a nosaltres és un dels trets distintius de l’entitat. Volem ajuntar acció i reflexió i, de vegades això ens dóna claus per millorar.

L’encerto si dic que a Surt no només doneu formació a les dones perquè trobin feina sinó que també els doneu eines perquè s’enfrontin al món amb una visió feminista?

Diríem que els hi proporcionem empoderament. Ja sé que aquesta paraula serveix una mica per tot. Per dir-ho d’una altra manera, no intentem que les dones estiguin preparades només per trobar feina sinó que quan marxin de Surt siguin més autònomes, tinguin més capacitat de presa de decisions, tinguin més seguretat amb ells mateixes, tinguin més consciència de la seva realitat. Tot això per a nosaltres és empoderament. Ja sé que aquest és un concepte comodí, però per a nosaltres vol dir que quan les dones entren a Surt el que volem que entenguin, que sàpiguen que faran un procés al final del qual tindran més consciència de les seves capacitat, més consciència del món que les envolta, seran més segures, tindran més força, més capacitat per enfrontar-se al que puguin trobar. Aquest procés per nosaltres es essencial.

En un ordre de prioritats, la menys important, doncs, seria tenir un salari?

Bé, tenir un salari és important perquè va lligat a moltes altres coses. Vol dir ser independent. Tenir un salari és com la conclusió de moltes coses, però no es l’objectiu únic. Nosaltres, a més, volem proporcionar un valor afegit. I torno a la idea d’empoderament.

A Surt, no us heu quedat amb la tasca inicial, sinó que en el temps heu treballat amb objectius més difícils, oi? Perquè si optéssiu pel guany fàcil triaríeu uns col·lectius fàcils d’inserir?

No, no ha estat aquesta la nostra visió. Conforme hem crescut com a entitat hem posat en marxa línies d’actuació compromeses. Per exemple, vam començar a treballar amb dones que havien estat objecte de situacions de violència domèstica. En aquest cas fem. Aquesta és una de les tasques que fem, l’acollida. Tenim una casa per donar aixopluc a les dones que arriben. Fem també una tasca d’empoderament i inserció. Treballem, per tant en l’empoderament econòmic, és a dir, els processos que poden reforçar la capacitat de les dones per afrontar la vida, un cop superada aquesta situació de violència.

Tenim a més un programa d’atenció a les dones supervivents de la violència masclista.

En tercer lloc hem posat en marxa un nou pla d’actuació amb amb dones que exerceixen la prostitució a les quals proposem que facin processos de millora professional, al marge de si decideixen si volen continuar o no exercint la prostitució.

I com ho fan això?

A aquestes dones les acompanyem en aquest procés absolutament voluntari per elles, de cara a que puguin marcar-se objectius professionals.

Treballem també amb dones migrades, com hem fet tota la vida. Els processos són semblants sempre: acollida, de formació i d’inserció.

També a partir de l’inici de la crisi, des del 2010, vam obrir un programa nou perquè crec que l’impacte de la crisi encara l’hauríem d’analitzar molt. La crisi suposadament econòmica ha estat realment una crisi social, ha tingut un impacte brutal en la vida de les persones. Així doncs, el 2010 nosaltres vam intuir el què passaria i vam obrir un programa que té una part d’assistència per fer front a aquesta situació. Cal dir que sempre havíem estat molt crítiques amb l’existencialisme. No obstant això, pensem que cal obrir processos de defensa dels drets de les persones, reforçar les seves capacitats i comptar amb la seva participació per ajudar-les a tirar endavant.

I com es diu aquest programa?

Li vam dir: importes perquè ens arribaven dones en situacions molt més precàries de les que havíem vist fins llavors. La crisi va produir un canvi. Arribaven dones que tot i que treballaven, estaven en situacions molt precàries, amb problemes d’habitatge. Dones migrades que estaven en habitacions rellogades i sobretot dones monoparentals que eren caps de família i que estaven en situacions deplorables.

Per tant en aquest programa, a més de fer el que fem sempre: acollida, formació, empoderament i reinserció, té també alguns recursos de suport material. Per exemple, en habitatge: tenim tres pisos com a habitatge temporal per afrontar situacions critiques. Fem també suports econòmics, per afrontar el que vam detectar com una nova situació produïda per a crisi, la pobresa i la precarietat que no havíem viscut abans i li vam intentar donar sortida.

En aquest procés d’ampliar horitzons suposo que heu treballat amb altres administracions més enllà del Departament de treball.

Treballem amb altres administracions. Els encàrrecs del departament de Treball suposen ara només una part petita dels fons de l’entitat. De fet col·laborem també amb Benestar Social, tot i que ara estan a la mateixa conselleria. A més, també operem amb l’Institut Català de les Dones, (ICD), especialment amb una xarxa de mentores que donen suport a les dones que han patit processos de violència. Treballem també amb ajuntaments, especialment amb el de Barcelona i també tenim alguns fons privats, no tants com voldríem…

Opereu bàsicament a Barcelona?

El gruix de la nostra intervenció és a Barcelona i l’Àrea Metropolitana, però també fem accions a Tarragona i a Girona. Els últims anys hem ampliat el nostre camp d’acció no només en programes sinó territorialment.

Fa uns mesos l’aplicació de l’article 155 a la Generalitat, us devia fer anar de corcoll a causa del les vinculacions del vostre treball?

Vam patir, sobretot per la incertesa. Tot va quedar paralitzat. Hem de dir que a posteriori tot s’ha anat recuperant, però aquell moment vam témer que els projectes de futur es paralitzessin una mica.

Una de les característiques del model autonòmic d’atenció social és delegar en les entitats…

Si, és un treball molt cooperatiu amb les administracions. A nosaltres ens agrada dir que no el veiem com una col·laboració públic privada, sinó com una col·laboració institucional i amb les entitats socials. Aquest model per a mi és una riquesa perquè està vinculat amb un teixit social molt arrelat. Alguna vegada hi ha situacions en què hi entren entitats amb ànim de lucre i conjuminar-ho tot suposa un cert problema, però aquesta visió de la societat civil organitzada per fer coses , i fer-es en col·laboració, crec que és un model molt interessant.

Per cert de les cinc que vau començar a ara, com heu evolucionat?

Nosaltres hem crescut darrerament molt, i som un centenar de persones treballant. També som conscients que no volem incrementar més la dimensió. Tanmateix fem programes comunitaris, treballem en els barris, per exemple ara som al barri del Besòs, sempre amb la combinació de formació i empoderament.

Al Besòs gestionem un programa de l’ajuntament de Barcelona, que es diu Anissa, amb joves de Pakistan. Són joves que mitjançant l’esport, juguen a criquet, fan processos de treball comunitari.

I de cara al futur en què treballeu?

Hem començat a posar en marxa programes vinculats amb les cures. Els últims anys, des del feminisme, des de les administracions i especialment l’Ajuntament de Barcelona s’ha posat sobre la taula el problema de les cures, que des de la visió feminista és clau: les cures són el centre de l’estructura patriarcal, també són el centre de les discriminacions. Per tant, posar en valor les cures i intentar canviar les dinàmiques existents és clau per a les dones. Sabem que és difícil baixar la teoria al carrer. No obstant, intentem fer accions que posin les cures en el centre.

M’ha arribat que teniu en marxa un programa dirigit a les persones trans?

Tenim un programa de defensa de drets especialment dirigit al col·lectiu LGBTI. Aquí fem diverses coses. Plans d’igualtat en l’àmbit LGBTI en col·laboració amb els ajuntaments, però també fem programes en els quals hi ha dones trans que participen i fins i tot una que hi treballa.

Les dones trans tenen dificultats específiques perquè la imatge els comporta un estigma especial . Amb la diversitat tu pots tenir la imatge que vulguis. Nostres tenim un programa molt interessant que és un espai de sororitat de dones trans. Tenim també programes d’inserció, d’empoderament i tenim una línia d’actuació que ens interessa especialment, que suposa obrir perspectives a aquest col·lectiu. En aquest sentit treballem amb les dones i també amb empreses, institucions i entitats perquè integrin la perspectiva de respecte a la diversitat i de normalització en una situació que ha de ser normal.

Entre les iniciatives que teniu entre mans, n’hi ha alguna que vulgueu destacar?

Ara treballem en programes dirigits a persones grans. No és una novetat però aquest any hem accentuat aquesta línia. Fa dos o tres anys que treballem amb dones soles grans. Tenim una línia que es diu Grandiosas que tracten de posar en valor els aprenentatges de la seva vida. La idea és que elles sentin la força que tenen i se sentin útils i que facin activitats comunitàries que les valorin. I, això és més nou, treballem en un programa per evitar situacions de violència amb les dones grans.

La fundació Surt esteu celebrant el vostre 25 aniversari. Fa mesos que feu actes, però aviat fareu la cloenda, en què consistirà?

El dia 30 fem l’acte final. A la tarda explicarem la trajectòria, els reptes de futur, també per destacar el treball en xarxa i el treball col·laboratiu que realitzem amb altres entitats i, es clar: fer festa!!