Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El pas d’una societat especialment autoritària a una de democràtica es pot fer a peu o a bord d’un vehicle. A Catalunya i a Espanya aquest camí s’explica amb la història del Seat 600, un cotxe que va marcar la transformació d’un món autàrquic a un món modern. I en la vida dels treballadors suposà passar d’una disciplina militar a una estructura amb drets sindicals i capacitat de negociació.
La seu de CCOO a Barcelona acull una exposició on es mostra l’evolució de la societat en els últims 60 anys, el primer Seat 600 va sortir de la fàbrica de la Zona Franca el 1957, i fins i tot més enrere, quan es va crear l’empresa automobilística que marcaria el futur industrial a Catalunya.
La diferència entre l’exposició que es pot veure a la seu del sindicat i la que podria trobar-se en qualsevol altre indret és precisament que en la primera hi ha l’opinió, documents i imatges de la lluita per la llibertat sindical i democràtica que van protagonitzar durant la dictadura milers i milers de treballadors procedents de diversos indrets d’Espanya. És aquesta la intenció dels seus impulsors, el Memorial Democràtic dels treballadors de Seat. Aquesta és una organització creada el 2004 per preservar i difondre a transmetre a les joves generacions els valors que impulsaren el compromís personal i col·lectiu.
Seat es va construir el 9 de maig de 1950. El capital social van ser 600 milions de pessetes,,que en un 51% van ser aportades per l’Instituto Nacional de Indústria,(INI); en un 42% per set bancs espanyols i en un 7% per FIAT, tot i que la indústria italiana ho va fer amb el seu coneixement industrial.
La plantilla inicial de Seat van ser 925 persones, que fabricaven 5 cotxes al dia. El primer vehicle va sortir de les cadenes de muntatge el 13 de novembre de 1953, la seva matrícula va ser la B-87223. Era un cotxe derivat del model 1.400 de FIAT. Pel seu aspecte luxós, es va considerar que podia ser el taxi perfecte o el vehicle oficial adient. El seu preu oficial era de 14.000 pessetes, més el 20% afegit com a impost de luxe. Però, l’exposició destaca que en el mercat es podia pagar fins a un 50% més perquè hi havia una gran demanda i l’oferta era també molt limitada.
L’any 1955 es va ampliar capital fins a 900 milions de pessetes i es va decidir que es fabricaria un petit utilitari, el Seat 600. El 27 de juny de 1957 sortia de fàbrica el primer 600.
Pensat per a «l’emergent» classe mitjana del país, el cotxe ràpidament es va convertir en un èxit. El primer model costava 65.000 pessetes, que al canvi són 390 euros, que ara serien més de 18.000 euros, 3,5 anys del salari mitjà de l’època. Aquell primer Seat 600 era molt petit, tenia una longitud de 3.295 mm i 1.380 mm d’ample. L’enginyer Dante Giacosa, dissenyador de Fiat, no només va ser el pare del 600, sinó que també va dissenyar el 500 -que mai va ser fabricat per Seat- i els 124 i 127 posteriors.
L’exposició aporta una dada poc coneguda, Giacosa, va ser acomiadat de FIAT precisament per la seva vinculació i relació amb els sindicats italians, que li havien suggerit fabricar un cotxe per a la classe treballadora.
La irrupció del Seat 600 a les carreteres espanyoles va facilitar la mobilitat de les classes populars. Va suposar l’inici d’un incipient turisme interior. I molt d’acord amb la situació de l’època un canvi de costums. Així, l’exposició de CCOO mostra com el disseny del petit cotxe no va preveure que hi hauria dones conductores amb faldilla, i la forma inversa d’obertura de les portes va implicar que per sortir del lloc de conducció molts cops la peça de vestir s’havia d’escurçar més del que s’havia previst.
Disciplina militar
Però no tot són anècdotes simpàtiques. L’exposició explica com els inicis de la producció de cotxes va implicar l’adopció del taylorisme, producció en cadena a la qual no estaven acostumats els treballadors. Això empitjorava pel fet que la disciplina a les cadenes era gairebé militar. Per evitar que els treballadors es barregessin i parlessin es va fer que les diferents seccions i llocs de treball s’identifiquessin amb uniformes i insígnies, cosa que permetia identificar qui estava fora del seu lloc.
Aviat es van produir els primers conflictes laborals. Es donaven a l’interior de la fàbrica i per aturar-los en algun moment els encarregats, que molts eren militars retirats, van patrullar per la fàbrica a cavall.
Junt amb els canvis sociològics que a aportar el Seat 600 a Catalunya i Espanya, l’empresa va permetre l’existència d’una potent indústria automobilística amb una gran concentració de treballadors, Seat va arribar a superar els 25.000 empleats, va fer que a la factoria les lluites per aconseguir millorar els convenis o per obtenir primes fossin habituals molt abans de la democràcia.
Al si de l’empresa s’hi van constituir les CCOO i també, més tard, els nuclis del que serien altres sindicats.
El 6 d’octubre de 1971 és una data que els treballadors de Seat mai obliden. Aquella jornada uns 6.000 treballadors van ocupar pacíficament la factoria per reclamar la readmissió dels companys acomiadats mesos abans, els havien convocat les Comissions Obreres de la fàbrica.
Assassinat d’Antonio Ruiz Villaba
Antonio Ruiz Villalba tenia 33 anys, era soldador al taller 33 de la factoria des de feia sis anys. Va participar amb els seus companys en l’ocupació. Va morir el 10 d’octubre a causa de vuit bales que va disparar la policia franquista. Els testimonis parlen d’una veritable batalla campal dels grisos contra els treballadors, que va causar molts ferits de bala. A aquestes agressions es va respondre amb barricades als tallers i llençant caragols i femelles als cavalls per fer que rellisquessin. Aquell va ser l’inici d’una conflictivitat creixent. L’exposició recull fulls ciclostilats en els quals els treballadors informaven els seus companys de les mobilitzacions i les negociacions amb la direcció.
A partir d’aquell moment el règim franquista no va tenir treva per part dels treballadors. D’aquella època és la dita: «quan Seat esternuda, Catalunya es constipa». La solidaritat de la societat va permetre que els treballadors i dirigents acomiadats o detinguts fossin substituïts immediatament sense que la lluita es ressentís.
El 31 de juliol de 1983 es deixava de produir el Seat 600 a les plantes de Catalunya, no obstant això, en altres països com Argentina es van fabricar fins a 1985.
