Actualitat

Javier Pacheco, nou líder de la CONC: “Sense nosaltres no és possible una reivindicació social que canviï la realitat a Catalunya”

Javier Pacheco ja és el nou secretari general de CCOO de Catalunya. El flamant dirigent ens ha rebut per comentar algunes de les tasques que sota la seva direcció emprendrà en el nou mandat el primer sindicat de Catalunya. Pacheco era fins ara responsable de la federació d’Indústria i treballador de la Nissan. Nascut fa 47 anys a Barcelona, amb estudis professionals de grau mitjà, porta tota la vida al sindicat. Representa la nova generació nascuda en democràcia, que ara pren les regnes de Comissions.

Quins seran els grans trets de la vostra actuació, atès que representeu la generació del sindicat nascuda i crescuda en democràcia i autonomia?

El que fa CCOO és adaptar-se dia a dia a la realitat amb què es troba i que diagnostica en el món del treball. Gràcies a aquesta pràctica som, des que hi ha democràcia, el primer sindicat a Catalunya.

Des de fa mesos que afirmeu cal deixar el temps de resistència per anar a l’ofensiva. Com és concreta això? Per exemple, en l’àmbit estatal hi ha negociacions salarials amb la patronal. Si no avancen, contestaríeu amb mobilitzacions d’àmbit espanyol?

Per a nosaltres la mobilització ha començat en el mateix moment de l’elaboració de la proposta. Nosaltres havíem entès perfectament en el moment dur de la crisi que calia fer acords de negociació col·lectiva perquè teníem clara quina la situació econòmica del país. Llavors vam oferir el pacte de la moderació salarial i ara reclamem l’increment de la capacitat adquisitiva dels salaris. Així hem començat a modificar la posició. Per tant, passaríem a l’ofensiva acompanyant-la amb l’organització de mobilitzacions en el conjunt de l’Estat.

A Catalunya els últims mesos hem articulat ja tres mobilitzacions per forçar un acord: un moviment de la posició de la patronal en la mesa de negociació d’un acord en els termes que plantegem. Si aquesta no s’accepta, seguirem treballant per transformar la realitat, i els salaris són un element fonamental d’aquesta realitat.

Vostè procedeix del món de l’automòbil. Ara haurà de seure a negociar amb les administracions, en el marc dels acords que es volen aconseguir. S’hi veu amb cor, atès que, Joan Carles Gallego, era un especialista en aquest tipus de negociacions?

Les negociacions amb l’administració s’estableixen en l’àmbit de la funció pública. Es negocia també amb empresaris, amb organitzacions empresarials, també amb àmbits de l’economia i també amb àmbits de l’administració. La nostra és una organització col·lectiva i quan s’hagi d’anar a parlar es farà amb les persones més preparades en cada cas. Però he de dir que jo procedeixo de la indústria de l’automòbil, estic avesat a negociar en l’àmbit de l’economia d’una multinacional i això és fer-ho amb el poder real, cosa que em dóna un cert bagatge per buscar espais de concertació social amb el poder representatiu.

Pacheco és conegut per la seva tasca en el metall i després en la indústria, però us veieu capaç de representar també la realitat tan variada que representen els diferents territoris de Catalunya?

Un dels actius de la meva experiència és que durant vuit anys he estat treballant sobre la realitat de Catalunya pam a pam. Sempre m’ha agradat caracteritzar la meva feina a partir de la proximitat. He negociat expedients d’ocupació a totes les comarques catalanes, i crec que tinc un bon coneixement de què passa arreu del país. He negociat, per exemple l’expedient de tancament de Lear a Tortosa i també convenis d’empresa a Girona. Per tant, crec que la meva feina és estar a disposició dels treballadors allà on es produeixin els problemes.

CCOO durant molt temps ha donat suport als moviments socials. Molts cops aquest suport s’ha facilitat sense fer-ne gran difusió. És vostè partidari de mantenir aquesta tònica o de fer sindicalisme de les portes de les empreses cap a endins?

Crec que si volem posar dempeus una alternativa i passar a l’ofensiva hem d’obrir un front comú, en primer lloc al si del sindicalisme, reforçant la unitat d’acció tradicional amb els companys de la UGT, però també ampliant el nostre perímetre d’unitat amb altres organitzacions sindicals. Construir un marc d’unitat a Catalunya és una de les estratègies que compartirem amb la resta d’organitzacions del món social, perquè nosaltres som, des dels nostres orígens, un sindicat sociopolític i volem reforçar aquest perfil confluent amb les organitzacions socials per compartir l’alternativa. Sempre hem dit que cal disputar el salari directe a les empreses i el salari indirecte al si de la societat. I això ho hem fet d’acord amb aliances àmplies.

Quin paper hi veu per a CCOO en la construcció d’aliances alternatives?

Si hem de trencar la carta de naturalesa de la precarietat per construir una societat d’iguals, ho hem de fer amb molts. I una cosa molt clara: no tenim l’exclusiva de la reivindicació social del país, encara que siguem la primera força social, però al mateix temps afirmem rotundament que no és possible una reivindicació social que transformi la realitat sense nosaltres, CCOO.

Una campanya que durant mesos ha dut a terme és la de #l’orgullCCOO, com lliga això amb la unitat sindical. Preveieu avenços que vagin més enllà de la unitat d’acció?

Entenem que el que cal és recuperar l’orgull de classe. Això ens afecta directament perquè la nostra organització és la primera representant de la classe obrera, ja que sempre ha guanyat les eleccions sindicals.

Tot plegat es concreta amb reivindicacions destinades a combatre la pobresa, la falta de recursos alimentaris per a la infantesa el fet que a Catalunya hi ha 100.000 llars sense cap tipus d’ingrés. O encara la proliferació dels treballadors pobres. Nosaltres posarem tota la nostra força per assolir canvis positius per a la societat.

Subscriu la frase del seu antecessor, Joan Carles Gallego, segons la qual Comissions ha de defensar els treballadors passi el que passi en el futur de Catalunya?

Catalunya pot tenir el millor marc jurídic de relacions de treball i dotar-se de les millors tuteles als treballadors i les treballadores en la defensa dels seus drets. Però, al mateix temps, hi ha sectors socials que han posat en marxa una ofensiva per canviar la realitat de l’Estat social europeu. I en part han aconseguit trencar-lo i veiem clar que no permetran que a Catalunya fem els esmentats canvis d’una manera democràtica i lliure. Intentaran interferir i necessitaran que els treballadors acceptin aquesta trava, però els sindicats hem d’estar organitzats per representar a la contrapart.

El president Montilla li va dir a Zapatero fa un temps: «t’estimem molt, però estimem més a Catalunya». Si vostè hagués de prendre una decisió semblant què faria?

Miri, això no ha passat, però en cas que s’hagués de decidir, no tinc cap dubte que el sindicat se situaria en la més gran centralitat democràtica per avançar en espais de sobirania. I això és el dret a decidir. En aquest congrés hem renovat la posició sobre aquest punt amb una resolució aclarint que el dret a decidir ha de ser clar i vinculant i destinat a conquerir els majors espais de sobirania. I ho fem des de l’autoritat que dóna ser la més gran organització popular de Catalunya, que ens permet ser garants de què la gent de Catalunya pugui dir que vol fer al seu país.

És la precarietat el pitjor enemic de sindicalisme?

No, el principal enemic del sindicalisme són aquells que fomenten la precarietat. Aquest mal és la pitjor de les conseqüències que podem patir els treballadors i les treballadores. El congrés té com a horitzó posar fi a la precarietat. Des del punt de vista de drets, posant en primer lloc la dignitat del treball. També des del punt de vista organitzatiu, amb 165 propostes perquè la feina estable sigui un factor central de progrés i emancipació democràtica. De fet, contra la precarietat cal proposta, negociació, mobilització i acord.

Està satisfet amb la situació actual de les dones a CCOO de Catalunya, o hauria de canviar?

Estic d’acord amb la posició que ha adoptat el sindicat amb les dones. No estic conforme amb l’espai representatiu que les dones tenen a CCOO. Un dels reptes que tenim és convertir en realitat les decisions que ha pres el sindicat en aquesta etapa, a la conferència de dones i homes. Ens hem dit que hem d’avançar cap a la paritat i conquerir la paritat. Cal passar de la quota a la paritat. I això ho hem de fer perquè avui encara no és una realitat. La centralitat de la feminització a CCOO no és un fi en si mateix, és assumir la responsabilitat com a organització social per a posar les dones en l’avantguarda. I això es veurà en l’equip direcció que tindrà més dones que homes.

Per tant, quan sigui, el pròxim secretari general de CCOO hauria de ser una dona?

Ho hauria de ser. No hem d’intentar apriorismes, cal veure la realitat amb ulls de dona, o com diu una companya, veure la realitat amb ulleres liles. Perquè realment homes i dones mirem la realitat d’una manera diferent.

Per acabar: el secretari general estatal, Ignacio Fernández Toxo, que no es presenta a la reelecció, va ser claríssim apostant pel dret a decidir i la reforma de la Constitució en un horitzó federal. Qui el pot substituir és Unai Sordo, basc. Sap si aquest darrer mantindrà la mateixa línia respecte a Catalunya, perquè hi ha bascos i bascos..

Amb Unai hem treballat des de fa temps plegats i tenim una visió semblant, tant de les estructures del sindicat com de la realitat del país. Sabem que la centralització no és el seu model. Entenc que té perfectament assumida tant la descentralització organitzativa com el reconeixement mutu de dues confederacions que, des de la seva sobirania, conviuen des de fa 30 anys. També hi veig coincidència en el model d’estructura política on ell interpreta que la relació territorial està esgotada en matèria d’autogovern i sobirania. Això implica el respecte a les decisions que adoptin els diferents pobles i nacionalitats que componen l’Estat espanyol.