Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Javi López (31 anys) és eurodiputat socialista. És un dels quadres emergents del socialisme català. Va ser Professor Assistent de Dret Comunitari a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Dins del PSC és el responsable de la política per a la Unió europea. A l’Euro-parlament està adscrit a l’àmbit social, d’ocupació i exterior.
Sembla que el Parlament Europeu us ha fet un encàrrec important vinculat amb un informe sobre la desigualtat, en podeu donar detalls?
L’encàrrec és exercir de ponent aquest any de l’informe que ha de ser d’aprovat el Parlament. El treball es titula “El combat contra les desigualtats com a palanca per al creixement econòmic”.
Qui va proposar l’informe?
Vaig ser jo mateix, perquè crec que és un treball idoni per als debats que es fan en aquest moment, no només a l’acadèmia sinó a la política general.
Perquè fer aquest treball el 2017?
Perquè avui la vida d’alguns europeus s’assembla més a capítols concrets de la novel·la “Els raïms de la ira” de John Steinbeck: gent expropiada, abocada al treball precari, com passava a Califòrnia , que el que imaginàvem que havia de ser Europa.
Com està Europa des del punt de vista de la igualtat?
Avui tenim a Europa 119 milions de pobres en perill d’exclusió social. Una de les reflexions que s’han de fer en aquests anys és que la igualtat no ha de plantejar-se només des del punt de vista ètic o moral sinó que té un impacte directe sobre altres àmbits.
Com quins?
Té un impacte fort sobre la democràcia, perquè recursos i capital són font de poder i asimetries de recursos provoquen asimetries de poder. Però no només això. Hem vist que les desigualtats tenen un gran impacte sobre el creixement econòmic. Perquè distorsionen molt la demanda interna a Europa.
No es pot obligar que a Europa hi ha una relació entre equitat i creixement econòmic. A finals del segle XX s’havia dit que la desigualtat era un preu a pagar per l’eficiència del mercat. Ara estudis com els de l’OCDE i l’FMI diuen el contrari. Jo crec que un cert grau d’igualtat es converteix en ciment per a les institucions: la classe mitjana és el que fonamenta amb solidesa una democràcia.
I això ho dieu per les darreres notícies electorals?
El darrer any hem vist un cicle electoral amb dos senyals molt importants: el referèndum a la Gran Bretanya i la victòria de Donald Trump als Estats Units. Entre altres coses els resultats electorals s’expliquen per les desigualtats a les seves societats. Podríem dir que les eleccions han donat com a resultat aberracions electorals.
Si li sembla bé, tornem al seu estudi. Perquè analitzar les desigualtats?
En aquest sentit el llibre que va tenir més impacte l’any passat va ser el de Branko Milanovich, Global inequalitiy, on explica que al primer món les classes mitjanes i treballadores han estat les més perjudicades per la globalització. Però no en altres zones del món, com a l’Àsia o a Xina. Amb la voluntat de compensar tot aquest impacte negatiu és que començo a treballar en l’informe.
Tal com està muntada la Unió Europea, qui haurà de decidir si el vostre informe es transforma en mesures concretes seran els executius nacionals. Ho veieu possible?
Estic convençut que la feina que fa el Parlament Europeu després té un impacte, encara que sigui a mitjà termini sobre la resta de la dinàmica institucional. És més, una part dels avenços en temes d’integració o de la perspectiva social són fruit d’iniciatives del Parlament. I no només al Consell, sinó a la Comissió Europea.
La perspectiva social de la UE ha quedat molt malament els darrers anys per les seves polítiques. No obstant això , hi ha dos fulls de ruta a explotar en l’àmbit europeu: els objectius de la Cimera de Lisboa i l’estratègia 2020. En els dos casos no han funcionat perquè no hi havia eines per complir-los.
A més, la política general de la Unió va en una direcció diferent?
La política macro que es va dissenyar des de l’Ecofin, l’eurogrup i el Semestre Europeu, basada en les polítiques d’austeritat, anaven en una altra direcció. En direcció contrària als objectius que s’havia marcat Europa en matèria social. Altrament, nosaltres, amb l’informe, voldríem impactar en dues coses. La primera en el denominat pilar social europeu, que és avui un projectes que hi ha sobre la taula. És potser l’únic objectiu europeu que no és refractari. Perquè la política europea ha estat bàsicament refractària: negociacions amb Grècia, crisi de refugiats, Brexit…
Aprofitant el pilar social hem d’intentar acabar amb la visió antipàtica de la política Europea. Per tant, hem d’aconseguir construir un baluard de drets socials europeus, especialment en l’àmbit laboral que ens ha de servir de paraigua per donar contingut a polítiques públiques de progrés.
Quines proposaríeu?
Doncs, una prestació d’atur basada en una caixa europea, taules de salari mínim interprofessional a escala europea o una Renda Garantida d’Inserció també en l’àmbit continental. Una altra idea és enviar un missatge en el sentit que la lluita contra la desigualtat és també un mecanisme, una palanca que pot aconseguir més creixement. Lluitar contra la desigualtat és positiu en si mateix, aquest el canvi de paradigma que proposem!
Tanmateix no us sembla que les propostes que plantegeu, el pilar social o la política 2020 són només pegats en un mar de polítiques liberals que dominen Europa?
A Europa falten líders importants com ho era Jacques Delors, que dibuixava objectius estratègics ambiciosos. Crec que la Unió Europea, si no canvia el rumb actual està en un possible procés de deconstrucció. I diria que aquest pot venir més de la mà de les urnes que de la mà dels mercats. El projecte d’integració es ressent del fet que les respostes econòmiques a Europa estiguin construïdes des d’una perspectiva Alemanya, de capitalisme renà, amb la seva dèria en les exportacions, en el control de la inflació i la moderació salarial. Tot això pot acabar escanyant el sud d’Europa on pot desenvolupar-se una posició refractària cap a la UE.
I això potser s’accentua després de la victòria de Trump?
Efectivament, després de l’elecció de Trump i de la sortida de la UE Gran Bretanya. Dit això esperem que Trump sigui un senyal que faci reaccionar a Europa, perquè hem vist com darrerament la direcció social s’esmicolava i ara el que està en perill és la dimensió liberal del projecte il·lustrat.
Trump no sabem cap a on anirà, si serà Berlusconi o Mussolini. El personatge s’assembla més a Berlusconi, però el que diu s’assembla més al que deia Mussolini.
La gran pregunta és que, en el gran tauler mundial la resposta de tolerància i respecte, de valors il·lustrats, de redistribució, la defensarà la Unió Europea o no la defensarà ningú.
Què li sembla la decisió de Trump d’impedir l’entrada a Estats-Units de persones de set països musulmans?
Em sembla que els primers dies de l’Administració Trump demostren que era exactament el què semblava. Sabem algunes coses. En l’àmbit polític serà una administració nacionalista, populista i xenòfoba. I en les seves polítiques sembla que primarà el proteccionisme i discriminació especialment en l’àmbit migratori. Això es va veure amb la decisió del passat cap de setmana en relació amb els drets humans. La seva és una agressivitat pel que fa a les relacions internacionals, que no havíem vist abans.
Quins són els atacs que considereu més greus?
Trump s’ha mostrat hostil amb Europa, trencant el pont històric del bloc atlàntic. S’ha mostrat aliat amb Rússia i ha iniciat una escalada de tensió amb la Xina al Pacífic. Per últim amb Mèxic no es pot descomptar la possibilitat d’una guerra comercial. Tot això des dels governs dels Estats i des de la Unió europea no es pot tolerar. Les mesures que adopta el president nord-americà va en el sender de l’autoritarisme. Aquí els governs nacionals, el d’Espanya i la Unió Europea han d’aixecar la veu en contra del que està fent Trump.
L’única administració que ha enviat un missatge en defensa del llegat democràtic ha estat l’alemanya. Però aquí no està el govern d’Espanya? Jo crec que Espanya i la Unió Europea ha de reaccionar.
En aquesta tessitura quin paper es pot fer des del Parlament Europeu. L’opinió pública sembla tenir una pobra idea de la seva efectivitat
Una cosa que combatem és el mur que hi ha entre l’opinió pública i el debat europeu. El Parlament no permet construir una majoria per construir un govern, és cert. Però es fan passes endavant. El president de la Comissió procedeix del Parlament.
Un altre problema és que des dels seus inicis el Parlament Europeu funcionava a partir del consens i de la unanimitat dels Estats. Això ara no val, perquè es debat el cor de la sobirania: l’euro, Schengen, la llibertat de moviments…I aquests assumptes precisen, per avançar del contrast entre forces polítiques. Altrament, apareixen nous actors, com l’extrema dreta, que situen el conflicte entre el procés d’integració i ells.
Als ciutadans les decisions procedents d’Europa que més els han afectat vénen del pilar judicial, el Tribunal de Justícia Europeu. Com s’explica això?
Aquesta visió pot ser certa però una mica esbiaixada. D’Europa han arribat sentències com les de les clàusules sòl, que afecten moltíssim als ciutadans, o també algunes decisions sobre la reforma laboral que han canviat els aspectes més nocius. Cal recordar que aquestes sentències arriben perquè jutges espanyols han demanat aclariments a Europa, cosa que ha facilitat les sentències. I jo vull diferenciar entre els jutges espanyols i les institucions de govern del poder judicial espanyol.
No creu que els socialistes haurien de fer autocrítica perquè són corresponsables de l’elecció dels components dels alts organismes judicials espanyols?
Si, una de les reformes institucionals que necessita el país és la del poder judicial, i com es governa el poder judicial. Ara bé, insisteixo els jutges són un dels estaments que han fet corregir polítiques molt nocives com la reforma laboral.
Creu que facilita la seva tasca a Europa el fet que el PSC governi a Barcelona amb Colau, a Tarragona amb el PP i a Lleida amb Ciutadans?
Una cosa que ha perjudicat el PSC és que molts ciutadans han vist desdibuixat el seu projecte. Ara bé, en la darrera etapa, amb Miquel Iceta, crec que s’ha reprès el fil. En relació amb la governabilitat sóc favorable a polítiques d’aliances amb les esquerres. La realitat catalana ens aboca a això. Aquí tenim un dels mapes polítics més fragmentats. Tenim 3 o 4 organitzacions només a l’esquerra, cosa que prova que el sistema polític català ha implosionat.
I a escala espanyola?
El perill és que a Espanya es configuri en un sistema de gairebé partit únic, amb un PP que agrupa tota la dreta, amb un 40% dels vots, i dues forces d’esquerres amb el 20% cadascuna, cosa que dibuixa les diverses Espanyes possibles tant des del punt de vist territorial i generacional i en dificulta l’alternativa, també des de la socialdemocràcia
Dèieu que la socialdemocràcia s’ha desdibuixat. Jo recordo episodis com la declaració de Rodríguez Zapatero quan deia que abaixar impostos era d’esquerres.
I és un error, òbviament. Si tornéssim enrere s’hauria de fer d’una altra manera. Els errors de la socialdemocràcia tenen a veure amb la deriva del capitalisme en els anys 80 que va consistir en des-regulació i amb un sistema financer atrofiat, que van dur a la desigualtat. No vam veure que el mercat laboral canviava i no vam ser capaços de combatre aquesta tendència de fons.
Ara el problema no només té a veure amb el capitalisme global sinó amb la democràcia com a tal. I la resta de l’esquerra té les mateixes limitacions.
A Europa on la desregulació també és una tendència dominant, la socialdemocràcia hi ha governat durant molt temps
La deriva va començar amb Schröder i Blair els anys 90. Va ser un error vinculat amb la tendència global de l’economia i l’efecte miratge que va tenir la caiguda del Mur de Berlín amb d’allò que es va dir ‘la fi de la història’.
Amb tot, Europa és encara el model social més equilibrat i equitatiu del món. Concentra la meitat de la despesa social del planeta, cosa que és una mesura del paper que ha tingut la socialdemocràcia en la construcció de la Unió.
I doncs, què s’ha de fet per canviar la situació?
El problema que tenim és el full de ruta, fruit del disseny de l’Estat de Benestar inspirat per l’experiència de Gran Bretanya. Després de la segona Guerra mundial es va dibuixar una política que implicava educació i sanitat gratuïtes i inversions keynesianes. Ara amb això no n’hi ha prou. A la zona euro no es pot fer keynesianisme en un sol país. El que cal fer és construir majories a Europa a favor del keynesianisme des d’una òptica progressista.
Davant les noves polítiques laborals que han suposat la precarietat, o la robotització, no n’hi ha prou amb sanitat i educació. Necessitem més mecanismes per redistribuir. I aquí entren polítiques de transferència de renda fins i tot entre la gent, amb idees com la renda bàsica.
