Responsabilitats diluïdes: crims d’Estat, d’empreses i dany social

El dilluns passat va morir una dona de 81 anys a Reus com a conseqüència d’un incendi que es va originar perquè el seu pis estava il·luminat per espelmes a causa de que se li havia tallat la llum al no haver pogut pagar la factura. Segons han alertat els bombers de Barcelona, 6 de cada 10 incendis en llars es deuen a situacions de pobresa energética. No sabem quantes de les morts que s’han produït a causa d’incendis en llars són conseqüència d’una situació de pobresa energètica, igual que tampoc sabem exactament quantes persones es van suïcidar amb motiu d’un desnonament imminent o a causa d’una situació d’endeutament extrem. I els que ho saben o podrien saber-ho, ho mantenen ben guardat.

Totes aquestes morts tenen una cosa en comú: responsabilitats diluïdes. En moltes ocasions s’apel·la a la desgràcia, l’accident o a la mala sort per explicar per què han succeït. Fins i tot en ocasions la responsabilitat no només es dilueix sinó que s’atorga a la persona difunta. “No s’hauria d’haver aventurat amb la compra d’habitatge”; “A qui se li ocorre il·luminar casa seva amb espelmes durant la nit”; “Només ell es va ficar en un carreró sense sortida”.

Per sort, organitzacions com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) o com l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) han aconseguit traslladar la responsabilitat de situacions profundament injustes cap als qui de veritat la tenien.

La responsabilitat d’una situació es pot ostentar tant per acció com per omissió. No obstant això, la responsabilitat per omissió és molt més fàcil de diluir o de traspassar a l’infortuni. Decidir en una política pública, ja sigui des del legislatiu o des de les diferents administracions, ometre una resposta davant d’un problema social, genera conseqüències. És més, ¿qui decideix no donar una resposta adequada a les persones que viuen en una situació de pobresa energètica són responsables de les morts que es produeixen com a conseqüència d’aquesta omissió?

En el cas concret de la mort de la dona de Reus, on rau la responsabilitat és ara un dels grans debats: ¿en l’empresa que no va complir amb la llei catalana 24/2015 (que preveia l’obligació de les empreses d’avisar l’administració abans de realitzar un tall) o en l’ajuntament que no es va adonar de la situació? Tot i l’existència d’una llei contra la pobresa energètica a Catalunya, les responsabilitats es dilueixen. Així com a la resta de l’Estat, on es continua realitzant des del legislatiu i l’executiu una forta omissió que genera un greu dany social.

I és que no només hi ha responsabilitats darrere, sinó que hi ha responsables. Els mecanismes d’omissió generen resultats fatals amb greus repercussions socials. Tota una cadena de persones que escudades en el “no ho vam poder preveure”, el “no és possible econòmicament” o en el simple funcionament burocràtic, van prenent decisions o complint ordres. És per això que es fa imprescindible començar a emprar conceptes diferents per generar un procés en el que cada vegada sigui més difícil diluir les responsabilitats. És imprescindible incloure aquestes polítiques públiques omissives dins de la categoria dels crims d’Estat o d’empreses.

Un exemple del fenomen que tractem d’analitzar és el que està passant a la Mediterrània. En el que va d’any han mort almenys 4.621 persones. Aquestes morts són fruit de decisions polítiques conscients que van portar la Unió Europea i els seus Estats membres a no realitzar operacions de salvament marítim així com a no garantir vies d’accés legals. En aquest cas tampoc estem davant d’un infortuni, sinó que estem davant de crims d’Estat que haurien de ser considerats com a crims de lesa humanitat.

El llenguatge genera realitat i pot promoure canvis. Casos com el de la dona de Reus o la situació a la Mediterrània tenen en comú una cosa: la responsabilitat diluïda. Denominar com a crims d’Estat o crims d’empreses aquestes situacions pot ajudar a sumar força en l’intent que aquests crims deixin de ser comesos gràcies a la modificació de lleis i a través de polítiques públiques que de veritat siguin proactius per evitar-los.

També és important seguir generant eines i mecanismes jurídics col·lectius que permetin anar atribuint aquestes responsabilitats també des de la via jurídica. I per descomptat, anomenar-lo d’aquesta manera pot ajudar a seguir combatent la banalitat del mal en un moment en què aquest concepte està de nou, tristament, de màxima actualitat.

Andrés García Berrio i Júlia Trias Jurado són membres d’Irídia – Centre per la Defensa dels Drets Humans