Tinc la sensació que moltes vegades ens venen les accions de govern com a respostes naturals determinades per una mà invisible, basant-se en principis immutables. Parlem de dèficit, impostos, frau, privatització, i quan argumentem ens refugiem en el mercat, la competitivitat, el creixement i l’individu, etc. Parlem d’economia i amaguem la ideologia. Confrontem posicions distintes en el debat polític, però obviem explicitar la ideologia que les sustenta. Això provoca que la resposta concreta als problemes econòmics o socials es plantegi al marge dels efectes generals que aquesta pot produir o ignorant les bases sobre les quals han crescut aquests.
Quan a les acaballes del 2007 vam viure la fallida del sistema financer, moltes veus anunciaven el funeral de la ideologia que promovia un model econòmic i social sustentat en la primacia del mercat, la competència, el benefici i l’individu, i que generava especulació, desigualtat, desequilibri i corrupció, econòmica, social i ambiental. Era la globalització econòmica sense regles, on el capital financer lliure de controls alimenta pràctiques especulatives i infla el globus que acaba petant i ho esquitxa tot. Era quan tothom reclamava regles i controls: límits a la mobilitat de capitals, regulacions dels mercats, generació de nous drets i generalització d’aquests, un nou model de creixement sostenible, etc.
Aleshores constatàvem el fracàs d’una ideologia que idolatra el mercat, la competència i l’individu, que santifica el guany privat i que reclama menys Estat. Avui, però, la realitat constata que aquesta ideologia segueix dominant i s’ha extremat en la seva aplicació, avançant en la individualització i mercantilització de la societat, i provocant el creixement de la desigualtat i la precarietat laboral i social. La crisi econòmica iniciada el 2008 ha estat un autèntic tsunami, amb la destrucció de bona part de la capacitat productiva instal·lada i les seqüeles d’atur, pobresa i desigualtat creixent, que ha estat aprofitat per imposar polítiques antisocials i impopulars de clara matriu neoliberal. Contrareformes laborals per desregular el treball i individualitzar les relacions laborals, culpabilitzant la persona de la seva situació (emprenedoria, ocupabilitat) i instal·lant la precarietat laboral (reforçar la capacitat empresarial per disposar lliurement del treballador, acomiadar ràpid i barat i desvincular-se de l’aplicació del conveni). Austeritat pressupostària per desmuntar els serveis públics i obrir la via a la mercantilització dels drets socials, amb privatitzacions i copagaments, convertint-los en negoci d’uns i mercaderies d’altres. Les polítiques neoliberals han precaritzat el treball i la vida.
Ara, quan es reprèn el debat pressupostari a Catalunya o l’horitzó dibuixa una nova cita electoral, necessitem claredat ideològica en les propostes polítiques. Perquè no es tracta només d’evitar el dèficit, revertir l’atur o combatre la pobresa, sinó de fer-ho amb unes mesures polítiques que se sustentin en una ideologia diferent de la actualment dominant. Al dèficit se’l pot combatre amb l’austeritat, comprimint la despesa social traslladant al mercat la provisió dels drets socials, o es pot apostar per una reforma fiscal que, amb impostos justos i progressius, redistribueixi la riquesa existent i l’apliqui a promoure igualtat d’oportunitats i cohesió social. L’atur es pot tractar reduint protecció i culpant l’individu, perquè accepti condicions de treball cada cop més precàries o s’autoocupi a nivells de subsistència o, per contra, es poden reforçar les organitzacions sindicals dels treballadors i les meses de negociació dels convenis i de concertació social per acordar i concertar polítiques econòmiques i laborals que garanteixin drets, apugin salaris i garanteixin protecció (estimulant la demanda interna i l’activitat econòmica), apostin per la creació d’ocupació i la modernització de l’aparell productiu. La pobresa es pot atacar amb polítiques assistencials, que no qüestionen les bases que l’han generat i consoliden la situació, o amb polítiques que remoguin les bases de la desigualtat, que garanteixin drets i promoguin la inclusió social (i laboral).
El neoliberalisme, la ideologia i les seves polítiques, tradueix les injustícies de l’actual sistema econòmic en una profunda crisi social, on la pobresa i la desigualtat creixen i la precarietat, laboral i social, s’instal·la. El “laissez faire, laissez passer” no funciona. O només funciona per a uns pocs. Del 1970 ençà la desigualtat ha crescut i ho ha fet destruint el sindicalisme, reduint impostos, privatitzant, apujant els lloguers i els preus de l’habitatge i avançant en les desregulacions. Per canviar aquestes polítiques cal trencar amb la ideologia neoliberal que les sustenta. L’equació, creixement, consum, sostenibilitat i igualtat ha de donar com a resultat la satisfacció de les necessitats socials. Amb una organització social que apliqui la riquesa que es crea a promoure la igualtat d’oportunitats, que estableixi regles i controls als mercats, que promogui la col·laboració i la cooperació com motors de creixement econòmic. Aquestes són les lectures que hem de fer dels debats pressupostaris i dels programes electorals, però també són les exigències que hem de situar als carrers, als debats i a les urnes.
