Fa anys que els sindicats ho venim avisant: la crisi econòmica ha estat molt dura, s’ha emportat per endavant milers de llocs de treball i ha deixat moltíssima gent immersa en la pobresa; però el pitjor encara havia d’arribar. Perquè la crisi ha estat la coartada perfecta perquè la dreta –emparada pels organismes europeus i internacionals que predicaven la necessitat de retallades de “despesa” i polítiques d’austeritat- desmantellés el nostre ja feble Estat del Benestar i esculpís a cop de destral un mercat de treball a mida dels desitjos de la patronal més reaccionària i passada de moda, aquella que continua pensant que el futur està en competir amb la Xina en drets laborals i salaris en lloc de competir amb els països més avançats amb innovació i qualitat.
I el final de la crisi ja està aquí o, almenys, això és el que ens diuen alguns governants, banquers i grans empresaris. Per nosaltres, la realitat és una altra. És que, segons les dades de l’Enquesta de Població Activa del primer trimestre de l’any, 660.000 catalans i catalanes encara no tenen feina. I que 107.700 llars no tenen cap perceptor d’ingressos, 218.800 tenen tots els seus membres en situació de desocupació i 219.200 tenen tots els seus treballadors assalariats amb contractes temporals. Perquè aquesta és l’ocupació que s’ofereix: precària, temporal, parcial i amb sous de misèria. Segons l’Avalot, 6 de cada 10 contractes amb una durada determinada realitzats a joves durant l’any 2015 van ser per a treballar com a màxim un mes. No es creen llocs de treball, es reparteixen els que hi ha en contractes de menys hores. No treballem per guanyar-nos la vida, treballem per ser pobres.
Per això, des de la UGT de Catalunya ens marquem aquest Primer de Maig com el tret de sortida d’una nova ofensiva sindical, des de la unitat d’acció, per recuperar els drets que ens han manllevat en els darrers anys. I això passa indefectiblement per aconseguir la derogació de les reformes laborals, que han legalitzat l’explotació laboral al nostre país, han tocat de mort la negociació col·lectiva i el paper dels sindicats, i estan cronificant la precarietat laboral i la pobresa.
En les darreres setmanes hem denunciat dos exemples molt clars de sectors que estan incrementant beneficis a costa de portar les relacions laborals a una situació de quasi esclavatge. És el cas de moltes empreses del sector carni a Osona, Lleida i Girona, que estan obligant els seus treballadors –principalment immigrants- a fer-se autònoms i formar cooperatives de manera fraudulenta, únicament per estalviar-se costos laborals i fiscals. O molts hotels, especialment de luxe, que estan externalitzant el servei de neteja d’habitacions a través d’empreses de serveis integrals, de manera que les cambreres de pis han passat a cobrar fins a un 40% menys perquè no se’ls aplica el conveni corresponent i arriben a fer 22 habitacions de mitjana en una jornada de treball.
Són dos col·lectius dins dels milers els treballadors i les treballadores al nostre país que estan en lluita. Aquest Primer de Maig és també el dels companys i les companyes de Covestro-Bayer a Tarragona o Delphi a Sant Cugat, empreses que han anunciat el tancament de l’activitat, o els d’Ercros, General Electric o el Banc de Santander, amenaçats per sengles expedient de regulació d’ocupació que poden deixar centenars de treballadors i treballadores sense feina. I també dels que lluiten pel seu conveni, bloquejat des de fa mesos o fins i tot anys per la patronal, com els companys i les companyes del Metro de Barcelona, els del sector del Contact Center (telemàrqueting) i de les TIC o el de les caixes d’estalvi. I dels sectors cada cop més precaris i amb una càrrega de treball insuportable, com per exemple l’hostaleria, amb situacions especialment sagnants a la Costa Brava i la Costa Daurada. O dels treballadors i les treballadores de la Generalitat, que continuen exigint la recuperació dels drets i les pagues sostretes des del 2012. La llista podria ser interminable.
Queda clar que necessitem noves regles del joc, més democràtiques i més justes, que reequilibrin les forces al mercat de treball i a les taules de negociació, així com unes administracions que actuïn d’una manera ferma i decidida contra el frau empresarial, amb un increment dels inspectors de treball que ens apropi a les ràtios europees.
La sortida de la crisi i la dignitat de les persones també passa per poder arribar a final de mes. Per això ens marquem con a objectiu sindical aconseguir increments salarials a través de la negociació col·lectiva, sector a sector i empresa a empresa, perquè allà on les coses van bé és just que es recuperin drets, també salarials. En segon lloc, reivindiquem l’increment del salari mínim interprofessional fins al 1.000 euros, tal com estableix la Carta Social Europea –el 60% del salari mig-, i que les administracions siguin les primeres en marcar aquest camí, fent que es compleixin els convenis i aquest nou SMI en els seus concursos públics. I per últim, refermem el suport sindical a l’aprovació d’una renda garantida de ciutadania per a totes aquelles persones que ja no tenen cap tipus d’ingrés.
Per tot això, per cridar que estem farts de la pobresa laboral i social i per reivindicar que volem treball digne i amb drets, sortim aquest diumenge als carrers de Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa. Us hi esperem.
