Prestacions per desocupació, la frontera del benestar

L'autor fa una anàlisi de les diferents prestacions –tant contributives com assistencials– a les quals poden optar les persones desocupades. La seva proposta és enfortir les primeres perquè permeten disposar de més i millors oportunitats per recuperar un lloc en el mercat laboral, especialment en un moment en què l'atur de llarga durada i de molt llarga durada no és cap fenomen excepcional

Juan Miguel Garcia Nogueroles
 
 
 
Els aturats de més de 55 anys tenen molt difícil tornar a trobar feina

Els aturats de més de 55 anys tenen molt difícil tornar a trobar feina

En una altra ocasió hem discutit sobre la situació dels aturats de llarga durada a l’Estat espanyol i les conseqüències que aquest fenomen té per a aquelles persones afectades, tant sobre la salut individual com, de manera col·lectiva, sobre la cohesió social de tota la comunitat. Ara cal parlar de les prestacions per desocupació per tal de veure quina és la protecció que ofereixen i si aquesta és suficient per a evitar l’entrada en l’exclusió d’aquells treballadors que cauen en l’atur.

En primer lloc cal diferenciar entre les prestacions contributives i les assistencials. Les contributives (principalment la de desocupació) impliquen una prestació econòmica –un percentatge del salari que el treballador venia percebent fins al moment en què cau en la desocupació– així com distintes cotitzacions a la seguretat social. Per a percebre aquestes prestacions cal haver treballat almenys un any i la seva durada no és, en cap cas, superior als dos anys.

Les assistencials (principalment el subsidi per desocupació) tenen una cobertura menor quant a la percepció econòmica –amb un màxim de 430 euros mensuals– i no comporten cotitzacions a la Seguretat Social; el grau de protecció que ofereixen al treballador és, així, menor i la durada és variable –mai superior a trenta mesos– i no depèn tant del temps treballat (ha de ser inferior a un any, ja que en cas d’haver treballat un any o més ja es tindria dret a una prestació contributiva) com de les càrregues familiars que puga acreditar el beneficiari. És també possible percebre el subsidi per desocupació quan s’ha esgotat la prestació per desocupació.

La Renda Activa d’Inserció

Una altra prestació que poden percebre els treballadors espanyols, tot i que no és necessari haver treballat abans per optar-hi, és la Renda Activa d’Inserció (RAI) que, tot i ser estadísticament poc important -–menys d’un 11% dels perceptors de prestacions cobraven la RAI– és rellevant des del punt de vista de la integració social, ja que és un mecanisme per inserir determinats treballadors en el mercat laboral així com per protegir els desocupats de molt llarga durada. Aquesta prestació es vincula als ingressos de la unitat familiar (si, de forma col·lectiva, superen un determinat llindar la prestació, no es concedeix a la persona que la demanda), té una durada màxima d’onze mesos i una quantia, com en el cas del subsidi, de 430 euros per al 2018.

En les darreres dades publicades pel Ministeri d’Ocupació sobre la percepció de prestacions podem veure que hi ha uns descens important de la taxa de cobertura –el percentatge de perceptors de prestacions respecte al total dels desocupats– al llarg dels darrers anys. A més, hi ha un traspàs des d’aquelles prestacions que tenen major capacitat de protegir el treballador cap a aquelles que són menys eficaces en aquest sentit. Les dades mostren una taxa de cobertura ascendent en el període que va des de 2004 –on la taxa de cobertura és del 61,5%– fins al 2010, quan arriba a un 78,4%. Des d’aleshores el descens ha estat constant amb un xicotet repunt l’any 2017, ja que el 2016 aquesta taxa de cobertura arrib al 55.1% i pel 2017 és del 56.2%, encara per sota de la taxa de cobertura de 2004, quan comença aquesta sèrie històrica.

En el mateix sentit de precarització de la protecció per desocupació podem assenyalar que el percentatge d’aturats que cobren alguna prestació contributiva, en la mateixa sèrie històrica de 2004 fins a 2017, ha descendit des del 52,53% (amb un màxim del 60% de perceptors de prestacions contributives l’any 2009) fins al 39% l’any 2017. Si acceptem que són les prestacions contributives aquelles que tenen una major capacitat de protegir el treballador front a les contingències de la desocupació i que, per tant, preparen millor la tornada del treballador a una feina, per al 2017, amb un atur registrat de tres milions i mig d’efectius, aquestes prestacions únicament cobrien 725.000 persones.

L’anàlisi per gènere i edat

Si fem una breu anàlisi per gènere (en aquest cas amb dades de març de 2018) podem veure que les principals receptores de prestacions per desocupació són les dones (un 52% dels perceptors de prestacions són dones davant un 48% d’homes) però, i aquest és un altre vector de desigualtat relacionat amb el que coneixem com a bretxa salarial, les dones es troben molt més presents entre els perceptors de la Renda Activa d’Inserció així com entre els perceptors de prestacions no contributives. I, conseqüentment i tot i que els percentatges es mostren molt equilibrats, els homes són majoria entre els que reben prestacions contributives.

Si l’anàlisi és per edat, el panorama ens mostra també que una part important dels aturats que perceben prestacions (més del 55%) té més de 45 anys. D’aquests, només un 26% reben prestacions contributives la qual cosa deixa una immensa majoria –i això sense tindre en compte aquells que ja no cobren cap prestació– amb ajudes de caràcter assistencial.

A la vista de les dades –i la seva evolució– les perspectives no són gaire favorables. Hem de considerar que les prestacions per desocupació, siga quin siga el seu format, són la frontera més clara entre l’exclusió i la inclusió. Són el límit entre qui encara rep algun tipus de renda econòmica relacionada amb el treball i qui ja ha de passar a altres circuits assistencials on no sempre hi ha la possibilitat de percebre les prestacions, on aquestes són d’una quantia inferior o on es pressuposa del perceptor una situació de dependència que, en molts casos i en realitat, està exclusivament provocada per la manca de feina.

I aquestes prestacions o ajuts que es gestionen des de serveis socials tenen un perill evident. No són tan universals com les prestacions per desocupació que, a escala estatal, són les mateixes per a tothom. En un moment com l’actual, en el qual a bona part de la classe política se li omple la boca parlant d’Espanya, és curiós veure com es deixa de banda els treballadors que cauen fora de les proteccions vinculades a l’activitat laboral i que no tenen dret a les pensions relacionades amb la Seguretat Social. Aquells treballadors que no tenen dret a cap pensió de jubilació o a les que protegeixen als que, per qüestions de salut, han quedat incapacitats per a l’activitat laboral, es veuen abocats als serveis socials dels seus municipis o als dispositius d’assistència de les seves comunitats autònomes, fet que genera més desigualtat, ja que s’entra en un circuit molt fragmentat de prestacions, ajuts, requisits per a percebre-les i, inclús, de polítiques de benestar.

Del món del treball al de l’assistència social

Aquestes altres prestacions impliquen que l’usuari –el treballador– entra dins d’un altre àmbit diferent al del treball: el de l’assistència social. Probablement amb prestacions vinculades al món del treball més eficaces i duradores es podria evitar el desgast i el quedar etiquetat d’aquesta força de treball que, a més, està quantitativament infravalorada. Efectivament, pel que fa a l’atur registrat només es té en compte aquells que han regularitzat la seva situació a les oficines del SEPE quedant fora de les estadístiques tots aquells desanimats que poden estar buscant una feina però que desconfien dels serveis públics d’ocupació.

Des del punt de vista de l’eficàcia del mercat laboral cal estendre la protecció per desocupació tant pel que fa al temps durant el qual aquesta pot ser percebuda com pel que fa als drets que comporta. En relació a la qüestió temporal, mantenir els terminis actuals és estar cec davant d’una situació en la qual l’atur de llarga i molt llarga durada no és un fenomen excepcional. Si concedim que els treballadors aturats són persones que poden ser encara rendibles en el mercat laboral, que poden contribuir amb la seva activitat al desenvolupament econòmic del país i que, per tant, generarien riquesa si estigueren ocupats, és urgent reinserir-los en el mercat de treball, la qual cosa necessàriament implica polítiques d’ocupació eficaces, incloent-hi les passives: és a dir, les prestacions per desocupació.

Respecte als drets associats a aquestes prestacions –derivats de les cotitzacions a la seguretat social– perquè deixar aquests treballadors sense contribuir a les cotitzacions perfila un futur molt obscur per a ells quan arriben a l’edat de jubilació, de tal manera que s’estaria cronificant –i condemnant– en la precarietat una part de la classe treballadora per l’única –i espúria, en un moment com l’actual on la inestabilitat és norma al mercat laboral– raó de quedar-se sense feina. Cal assenyalar en aquest sentit, seguint la màxima que val més prevenir que curar, que les inversions econòmiques destinades a tractar casos d’exclusió social poden ser més elevades que un suport puntual a un treballador que ha perdut la seva feina.

En definitiva, i per concloure, les prestacions per desocupació estan funcionant com la darrera de les barreres abans que el treballador caiga en circuits assistencials o, directament, en la pobresa. Les polítiques passives d’ocupació protegeixen el treballador quan es troba en una situació vulnerable i li permeten preparar-se per tornar a l’activitat laboral. Retallar en aquestes polítiques o no estendre la protecció tant com siga necessari és injust per a aquells que han treballat i han contribuït al sistema. Però és, també, força estúpid: és condemnar una part de la classe treballadora a no poder tornar a participar amb el seu esforç al manteniment de les estructures de benestar; des del meu punt de vista un autèntic suïcidi.

Juan Miguel Garcia Nogueroles
Sobre Juan Miguel Garcia Nogueroles

Juan Miguel García Nogueroles és doctor per la UAB i professor associat de Sociologia del Treball i de les Relacions Laborals al grau de Relacions Laborals de la mateixa universitat. Contacte: Página web | Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*