La dimensió local de l’ocupació: apropar les polítiques al lloc de les persones

Mentre que els serveis ocupacionals s'ofereixen i es demanden en l'àmbit municipal-local, la seva regulació i el que és més significatiu, la determinació sobre com es presten i com s'organitzen recau a l'àmbit autonòmic i en l'administració de l'estat

Francesc Castellana
 
 
 
L'atur creix més en els segments de població més dèbils

L’atur creix més en els segments de població més dèbils

Alguns analistes del mercat de treball tendeixen a considerar que les relacions laborals s’ubiquen en un espai físic indeterminat, en un marc institucional i legal establert a escala de país i no veuen, o no poden veure, la perspectiva més microeconòmica, que determina en gran mesura el què de l’ocupació: la seva dimensió local. Sabent que els subjectes bàsics d’un contracte de treball són l’empresa que necessita cobrir un lloc de treball (demanda) i una persona treballadora que s’ofereix per treballar (oferta), s’oblida sovint que aquesta relació es concreta en un espai físic específic, el municipi de residència de la persona i el lloc a on està ubicat el centre de treball.

El treball monetitzat, a canvi d’una retribució econòmica, es mou en un espai físic i en un ecosistema social, encara que cal no oblidar que també ve determinat per la necessitat de transformar un bé material (indústria) o immaterial (servei) i convertir-lo en un producte tangible en el valor d’ús. En termes d’ocupació, aquest ecosistema el conformen al territori: la capacitat i destreses professionals de les persones, les plataformes físiques o virtuals de la producció i distribució de béns i serveis, els béns a transformar o a produir i els entorns normatius que regulen des de la ubicació al territori, al desenvolupament de la seva activitat i les relacions socioprofessionals.

Les institucions que regulen el marc normatiu i les institucions relacionades amb el treball són els estats i el de la relació entre estats; això és així en nom de les garanties de la lliure concurrència en el conjunt dels territoris o dels compromisos internacionals. Dit d’altra forma, els estats regulen els sistemes de protecció social i també les normes del sistema laboral per garantir la igualtat i la unitat del mercat econòmic i les administracions territorials, regionals o nacionals són les que planifiquen i determinen les operatives de l’activitat en polítiques d’ocupació. A Espanya, concretament, les polítiques d’ocupació són una competència compartida per l’administració de l’estat i les de les comunitats autònomes; les administracions locals sols hi actuen per delegació en el desenvolupament de les accions. L’administració estatal és qui regula i finança majoritàriament el sistema d’ocupació i quan gestiona accions ho fa excepcionalment, per raons d’extraterritorialitat entre diferents autonomies. Les administracions autonòmiques són les que planifiquen i executen bàsicament el sistema. Finalment, les administracions locals només actuen com a operadors finals en l’àmbit de l’execució dels programes o accions regulades, planificades i definides en la seva concreció per les altres administracions.

Claus ocupacionals

Les claus ocupacionals, com dèiem més amunt, vénen determinades per les habilitats i competències requerides pel lloc de treball, és a dir, per la seva activitat productiva de béns o serveis i també per la disposició de les persones a ocupar el lloc de treball, tant en relació a la retribució salarial, com la seva motivació personal i possibilitats de mobilitat. Amb més detall, aquests requeriments són: capacitat, formació i experiència, d’una banda, i sociabilitat i disponibilitat real, que es relaciona amb l’actitud i les habilitats socials, juntament amb la despesa en diners i temps per al desplaçament des del domicili de la persona al lloc de treball, si l’activitat no permet el teletreball.

Veient això, resulta palesa una clara contradicció: mentre que els serveis ocupacionals s’ofereixen i es demanden en l’àmbit municipal-local, la seva regulació i el que és més significatiu, la determinació sobre com es presten i com s’organitzen recau a l’àmbit autonòmic i l’administració de l’estat. És obvi doncs que, si es vol apropar les polítiques d’ocupació a les fonts de l’ocupació, per fer-les més útils i eficients, la seva configuració s’hauria d’apropar més a la dimensió local. Però cal no confondre, com es fa sovint, la dimensió local com un sol municipi i assumir aquest fet és el primer repte per a definir una governança pacífica, administrativament parlant, de les polítiques d’ocupació.

Entre descentralització i gestió

El debat no pot ser entre descentralització de la gestió i prestació de serveis vers els municipis des de les autonomies o centralització autonòmica. El veritable repte del sistema ocupacional és involucrar el lideratge local, que els ciutadans atorguen als ajuntaments, en una gestió de les polítiques d’ocupació que pren com a centre l’oficina dels serveis públics d’ocupació. Una oficina que ha de ser referent de les polítiques d’ocupació, amb una prestació de serveis alineats a la demanda present i futura de l’ocupació en l’espai físic.

La nova oficina d’ocupació hauria de tenir autonomia operativa orientada a resultats i integrar efectivament les polítiques de protecció de les persones ocupades, anomenades passives, amb les polítiques de suport i acompanyament a les persones desocupades i a les empreses que cerquen professionals, anomenades actives. El pla de treball de la nova oficina hauria d’estar alineat amb l’objectiu de l’estratègia dels serveis d’ocupació en el seu doble vessant estatal i autonòmica i estar integrada de ple en el sistema local, co-liderant amb l’administració local l’estratègia de desenvolupament econòmic i social a l’àmbit local de referència.

Les oportunitats d’ocupació, en la classificació dels requeriments professionals específics de l’ocupació que s’ofereix per les empreses, les disponibilitats personals i nivells de qualificació acreditable de les persones són el focus de l’acció de l’oficina local en la seva gestió quotidiana. Per ser més eficients però, aquestes accions han d’estar alineades en el mitjà i llarg termini a l’estratègia de desenvolupament del territori de referència.

Francesc Castellana
Sobre Francesc Castellana

Francesc Castellana presideix la Fundació Utopia i és i associat a Economistes Davant la Crisi. Contacte: Página web | Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*