Devaluació salarial, treball decent i Nou Proletariat de Serveis

En aquestes condicions és quan crec que cal parlar de l’eclosió d’un Nou Proletariat de Serveis, principalment perquè crec que aquests treballadors –que estan ocupats a subsectors i ocupacions tan diverses- haurien de poder ser considerats com una col·lectivitat única

Juan Miguel Garcia Nogueroles
 
 
 

Molts dels comentaristes de la crisi econòmica que assola el nostre país des de 2008, almenys aquells que s’encarreguen de fer la revisió del teixit social espanyol des d’una perspectiva progressista, coincideixen en assenyalar que el preu al qual s’està tractant de superar la depressió pot ser molt elevat en termes socials. Autors com Carlos Prieto, de la Universidad Complutense de Madrid, o Fausto Miguélez, de la Universitat Autònoma de Barcelona, adverteixen que és possible que les mesures de desregulació dels mercats de treball estiguen tenint conseqüències directes en allò que podríem definir com cohesió social, que no és altra cosa que la capacitat d’una societat per no deixar despenjada a una part (a unes parts) dels seus membres.

Si, seguint al mateix Carlos Prieto, hem de considerar que el treball decent és el que permet viure decentment, igualment hauríem de concloure que l’eixida de la crisi a partir d’aquestes mesures de desregulació –encarnades en les reformes de la legislació laboral de 2011 i 2012- està sent un fracàs, almenys pel que fa al benestar dels ciutadans. Si l’estructura productiva no és capaç d’oferir treball decent, es fa complicat parlar de justícia social o d’integració social. Vegem algunes dades:

Des del tercer trimestre de 2008 fins al tercer trimestre de 2017 l’IPC s’ha incrementat a Espanya en un 9,2%. Amb totes les matisacions que vulguem tindre en compte aquest 9,2% hauria de ser considerat com la xifra que mostra si els salaris dels espanyols han millorat o empitjorat la seva capacitat adquisitiva. Les dades de l’Enquesta Trimestral de Cost Laboral, publicades per l’INE, ja ens mostren que els salaris mensuals mitjans que han estat rebent els treballadors per a les principals seccions del CNAE-09 han crescut en el mateix període únicament el 5,03%, amb un important estancament des del 2012. La situació és encara pitjor si considerem determinades seccions ocupacionals. L’increment en la construcció és del 7%, gairebé el mateix increment que a les activitats de comerç (7,01%) o que a les activitats educatives on la pujada dels salaris atansa el 7,34%; però a l’hostaleria l’increment és únicament el 2,1%, als serveis auxiliars aquesta pujada de salaris és del 3,12%, a les activitats relacionades amb el sector de la sanitat la millora salarial en tot el període sols atansa l’1,17% i, finalment, a la secció altres serveis -on estan inclosos alguns dels serveis de proximitat i/o a ls persones- l’increment dels salaris és d’un 1,1%.

La pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors a determinats subsectors productius és evident, el que ja ens dóna una pista de quin ha estat el model triat per a eixir de la crisi: augmentar la competitivitat de les empreses a partir de la devaluació del preu del treball, no a partir d’innovacions en el teixit productiu que afavorisquen les millores en productivitat. Aquesta pèrdua de poder adquisitiu dels que treballen cal posar-la també en el context d’elevades taxes d’atur. La millora d’aquesta taxa d’atur en els darrers anys és certament important, però al context general de l’estat la taxa és encara elevada i les dades mostren el perill que té açò en termes del risc de pobresa i exclusió social.

A l’Enquesta de Condicions de Vida, també publicada per l’INE, podem trobar una inquietant sèrie sobre la taxa de persones que es troben en risc de pobresa. Pel que fa a aquells que disposen d’una ocupació –que treballen- la taxa augmenta des d’un 11,7% el 2008 a un 14,1% el 2016 (les últimes dades publicades), el que implica que un de cada set treballadors està en una situació important de vulnerabilitat social. En altres paraules: en determinades ocasions ni tan se val el fet de treballar allunya als ciutadans de l’escenari de la pobresa. El pacte social, almenys fins a les darreres dues dècades, assegurava als ciutadans que un lloc de treball era la millor protecció contra l’exclusió social i la pobresa. Moltes són les transformacions del teixit social que hauríem d’estudiar per tal de donar una correcta explicació al fenomen dels treballadors pobres, però l’explicació basada en la retracció dels salaris, en el moment actual de retrocés de determinats dispositius de benestar, no pot ser la menys rellevant.

Entre els aturats la situació és molt pitjor, si el 2008 estaven en aquesta situació de risc de pobresa un 31,3% dels aturats en el 2016, la taxa atansa a un 48,5% del col·lectiu. La mateixa taxa per a la població general transita, en el període considerat, del 18,6% al 21,1% i l’únic col·lectiu que millora significativament les dades referents al risc de pobresa és el de jubilats, que passa del 20,4% a l’11%. Aquesta important millora no implica que les condicions de la pensió dels jubilats hagen millorat molt al llarg de la darrera dècada; més bé del que parla és de l’empitjorament de les condicions dels altres col·lectius. La taxa de pobresa és una taxa relativa, està en situació de pobresa aquell que té uns ingressos inferiors al 60% de la mitjana: Els jubilats han mantingut uns ingressos estables al llarg del període, el que produeix que -en un context d’empitjorament dels salaris i prestacions per a la resta de col·lectius- molts jubilats han eixit de la situació de risc de pobresa no perquè hagen millorat les seves retribucions sinó perquè han empitjorat els ingressos de la resta.

Però a qui afecten majoritàriament aquestes situacions de pobresa o la precarietat (indecència en paraules de Carlos Prieto) en l’ocupació? Qui són, si volem reformular la pregunta, aquells que componen el nou proletariat? La realitat és que el treball indecent, per al cas espanyol, comença a ser un mal endèmic. Un mal endèmic en el sentit que el podem trobar en un gran percentatge de subsectors productius amb independència de les característiques demogràfiques dels treballadors que pateixen les roïnes condicions de treball, però alhora no es pot ser cec a l’existència d’uns col·lectius concrets de treballadors que es veuen més afectats per la indecència de determinades ocupacions. Sense voler fer ací una anàlisi rigorosa són les dones, els joves i els treballadors immigrants aquells col·lectius més afectats per la precarietat.

Les dades de l’EPA (Enquesta de Població Activa) -referides al tercer trimestre de 2017 i publicades per l’INE- a aquells subsectors productius en les que els increments dels salaris han estat menors així ho mostren: Excepte en el sector de la construcció la presència de la dona és majoritària en els subsectors d’hostaleria (53,30%); serveis auxiliars (54,6%); educació (66,93%); activitats de l’àmbit sanitari (77,57%); la categoria d’altres serveis (66,01%) i el subsector de treball domèstic (87,97%). Al sector del comerç la taxa d’ocupació femenina és d’un 49,75% però és necessari recordar que les ocupades sols representen el 45,3% del total dels treballadors al tercer trimestre de 2017. Pel que fa a les edats dels treballadors, la presència de treballadors joves, menors de vint-i-nou anys, en els subsectors d’hostaleria, altres serveis i comerç –també a les llars que ocupen personal domèstic- és igualment força important si bé les dades no són tan incontestables. I, en darrera instància, la mateixa tònica es repeteix quan es considera l’ocupació dels treballadors estrangers on, a més, cal tindre en compte que podem trobar-nos amb la situació que els treballadors (o els seus fills quan estem parlant de les segones generacions de migrants) poden haver obtingut la nacionalitat espanyola –i ser, per tant, invisibles a les estadístiques oficials en termes d’etnosegmentació del mercat de treball- encara que s’enfronten a situacions de discriminació i vulnerabilitat paregudes a les d’aquells en què encara consta la nacionalitat estrangera.

En definitiva, em sembla plausible advertir de la consolidació d’una categoria de treballadors febles al mercat de treball, que pateixen condicions de treball precàries i que s’enfronten a grans perills no únicament pel que fa a la qualitat de la seva experiència en l’àmbit de l’ocupació sinó, derivats de la precarietat i de la indecència i relacionats amb el retrocés de l’estat de benestar a les nostres societats, també en l’àmbit de la integració social. Les possibilitats de participació, la capacitat de consum, l’accés a determinats béns i serveis, passa cada vegada més per l’accés dels ciutadans al mercat de treball, per l’accés a un salari determinat. Els salaris indirectes -a través dels dispositius de benestar i protecció- s’esvaeixen i l’ocupació decent, almenys per a determinats col·lectius de treballadors, no sembla ser una opció donat que o el model productiu espanyol no és capaç d’oferir-les o la desregulació del mercat de treball ha deixat al treballador (a la treballadora, a les treballadores) en condicions desfavorables per a la negociació i la pressió. En aquestes condicions és quan crec que cal parlar de l’eclosió d’un Nou Proletariat de Serveis, principalment perquè crec que aquests treballadors –que estan ocupats a subsectors i ocupacions tan diverses- haurien de poder ser considerats com una col·lectivitat única i, també, perquè crec que és possible que es convertisquen en un subjecte col·lectiu de canvi, especialment amb l’ajuda de les centrals sindicals així com d’altres moviments socials de resistència.

Juan Miguel Garcia Nogueroles
Sobre Juan Miguel Garcia Nogueroles

Juan Miguel García Nogueroles és doctor per la UAB i professor associat de Sociologia del Treball i de les Relacions Laborals al grau de Relacions Laborals de la mateixa universitat. Contacte: Página web | Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*