Després de mesos encallades, les negociacions de l’acord per a l’ocupació i la negociació col·lectiva (AENC) han donat el seu fruit. Un fruit, al meu entendre, si més no satisfactori per allò que significa. És molt més que un increment d’1% el primer any, i de l’1,5% el segon. És un canvi de tendència. Per primera vegada, una notícia positiva per als treballadors i les treballadores, delmats després d’anys de polítiques regressives del Partit Popular, esventrats per una reforma laboral que, de totes totes, hem de derogar.
Sindicats, empresaris i govern central entenem aquest pacte com una oportunitat única. És el moment del canvi de tendència. I ho ha de ser per a tothom. Si ens n’estem sortint, ni que sigui de manera incipient, després d’anys de crisi profunda, cal que els treballadors i les treballadores també comencem a notar-ho. Els nostres salaris han patit durant anys una contínua i dessagnadora pèrdua de poder adquisitiu, fins a un 20%. L’acord signat aquesta setmana ha de permetre revertir el cicle, i avançar en dos aspectes clau: la consolidació de la revisió de la clàusula salarial i la consolidació de la mediació com a eina en el cas de desacord en la ultraactivitat dels convenis, és a dir, en la vigència dels convenis col·lectius una vegada que hagin decaigut.
La recuperació econòmica no només ha de ser una cosa de la macroeconomia. L’acord per a l’ocupació i la negociació col·lectiva permet que aquesta recuperació vagi acompanyada de pujades salarials, que estimulin i dinamitzin el mercat de treball i, amb aquest, també l’economia.
Però som conscients que aquest pacte només afecta els treballadors i les treballadores regulats per conveni. Falta feina a fer, i en som conscients. Hem de lluitar perquè els treballadors de les administracions públiques també vegin recuperats els seus drets salarials i laborals retallats en els darrers anys. Els beneficis de l’acord que ha de servir per situar-nos en una possible sortida d’aquest atzucac ha d’arribar a tots els treballadors i les treballadores.
La sortida de la crisi, si és tal, ha de ser quelcom més que paraules. Malgrat els avenços assolits, el punt d’inflexió és només això, un punt d’inflexió. Cal consolidar-lo perquè el canvi de tendència es consolidi. I, en aquest aspecte, queden serrells que haurem de treballar.
