Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Torre Pacheco, juliol de 2025. Una brutal agressió a un home de 68 anys corprengui la flama d’una inusitada ona de violència racista-ultradretana. Estem davant una excepció delirant o una cosa a la qual caldrà acostumar-se davant la irrefrenable ona reaccionària?
El monstre va créixer en llibertat, ben alimentat i deixant que es desfogui perquè se senti bé i no constret. Ens sentim feliços d’alletar-ho sense que sofrís danys i orgullosos de deixar-ho créixer malgrat donar mostres de voler confrontar contínuament amb tots els altres. Les seves rebequeries cada vegada es tornaven més agressives, altives i desafiadores, semblava tornar-se perillós però ens vam convèncer que això no podia ser, que aquest perill no era real, com anava a engendrar la sacrosanta llibertat una cosa dolenta?
Què és el que fa que es deslligui un brot de violència extensiva? Una injustícia? Un crim? Realment ens podem permetre tanta ingenuïtat? El que s’ha viscut en Torre Pacheco des del passat 9 de juliol no és una cosa nova. En els últims anys hi ha hagut episodis similars en països com Alemanya i el Regne Unit. El manual és senzill: davant la constatació de l’increment de la població estrangera (o de la qual és percebuda com a tal, fins i tot encara quan sigui de segona generació) s’estableix una associació amb el (supòsit) increment de la inseguretat i la delinqüència en determinats llocs; la insistència en susdita associació predisposa a molta gent a estar alerta amb tot el que succeeix al seu voltant. El següent pas és que qualsevol acte criminal i/o cruel és imputat directament en la seva responsabilitat a un estranger. Si l’agressió no és comesa per ningú d’aquest col·lectiu, la viralitat ultradretana es dilueix ràpidament però sense cap mena de penediment o rectificació. Si l’agressió és comesa pel responsable desitjat, la metxa corprengui, i el potencial de deslligar una ona de violència als carrers es dispara.
Davant aquest modus operandi, hi ha qui podria dir que els casos en els quals la població migrant no és responsable del que se l’acusa haurien de servir per a afeblir la coartada xenòfoba i racista. No obstant això, sembla succeir el contrari. La perpètua acusació serveix per a eixamplar l’ombra de la sospita, per a generar suspicàcies i expectació davant el pròxim moviment. D’aquesta manera, es compren tots els bitllets d’una rifa. Tard o d’hora, alguna d’aquestes agressions tindrà com a responsable al nostre culpable arquetípic, a penes es tracta d’esperar que arribi el moment indicat. I així ha succeït amb Torre Pacheco, on un home de 68 anys ha estat brutalment agredit a les mans d’un grup de nois magrebins. Aquest succés era el que necessitaven per a deslligar la ira que s’havia anat gestant sospita rere sospita.
Així es construeix un fetitxe. Un objecte, grup o col·lectiu que es va saturant de capes de significat que capturen el malestar social per a no haver de canviar res: no ens compliquem la vida, canviar el nostre model soci-productiu o desgranar els detalls que ens encaminen a albirar les veritables responsabilitats del que succeeix és una cosa molt tediosa i complex, millor anem al que tinguem més a mà. Sí, en aquest cas la persona migrant. Podria ser també el col·lectiu LGTBIQ+, les feministes (o, directament, les dones), el dissident polític (sobretot, l’esquerrà), etc. La premissa és clara: si no fos per tal o per qual, la nostra convivència seria idíl·lica com antany… Però alguna vegada va existir aquest passat enyorat?
El fetitxisme feixista és veritablement problemàtic. Ho és, en primer lloc, perquè no confronta els problemes, sinó que els esquiva dirigint l’odi cap a un boc expiatori. També ho és perquè, derivat d’aquesta fixació obsessiva, el fetitxitzat ha de mostrar un comportament impol·lut en totes les seves manifestacions i en totes les persones que l’integren. Qualsevol excepció reforçarà automàticament l’odi acusatori. És a dir, l’exigència ètica és totalment inassumible.
Sobre l’esmentada exigència, un apunt que pot ser molt il·lustratiu. En totes les notícies sobre Torre Pacheco un comentari es repeteix en les diferents xarxes socials: res d’això hauria passat si no s’hagués agredit a aquest home de 68 anys per part d’un grup de magrebins. La idea és que, d’alguna forma, l’ona reaccionària seria només l’efecte o la conseqüència d’una acció concreta. Això és, la pallissa a aquest home. Però vegem alguna cosa amb deteniment; la violència no es dirigeix cap a l’agressor com a venjança o frustració davant un crim. No. La violència es dirigeix a tot el col·lectiu, és a dir, al fetitxe en si mateix del migrant magrebí. Tots són sospitosos, si no culpables, en la mesura en la qual són percebuts com a part d’aquest cos social nociu. Així funciona el feixisme, sí. I el més perillós és que, tenint en compte que és virtualment impossible que no existeixin comportaments incívics o criminals per part d’algun integrant de tot col·lectiu nombrós, la condemna esdevé senzilla.
Hi ha qui ha sentit un cert alleujament perquè les últimes manifestacions racistes en Torre Pacheco hagin “punxat”, sembla que l’episodi s’està desinflamant ràpidament. Per descomptat, aquest capítol durarà poc. Però no és això el que més hauria de preocupar-nos, si no el fet que no sols pugui haver-hi més, sinó que cada vegada l’arenga sigui major. No havia passat ni una setmana des del “suggeriment” de deportació massiva que es va fer per part d’una portaveu de Vox als incidents de Torre Pacheco.
Demanar no ser equidistant davant aquesta situació s’antulla com a insuficient, és el moment de la desfetitxització, d’afrontar el malestar social sense subterfugis covards.
