A Catalunya hi ha més de 25.000 dones que han passat o estan passant pel tràngol de reincorporar-se a la feina després del càncer de mama, un càncer que en gairebé la meitat dels casos (45%) afecta dones que es troben en edat laboral.
Segons un estudi presentat aquest dijous per la Federació Catalana d’Entitats Contra el Càncer (FECEC) basat en les entrevistes fetes a seixanta dones que han sobreviscut a un càncer de mama, la manera en què cadascú afronta la malaltia o el sentit que la feina té per a cada dona determinen com és la reinserció a la feina. Factors com l’entorn familiar, la realitat del món laboral i el rol de les institucions socials i sanitàries, també hi tenen a veure.
L’estudi apunta que sovint les respostes de l’assistència mèdica, de l’empresa o de l’entorn familiar i social semblen tenir criteris contradictoris. En aquest sentit, proposa diferents accions per millorar els problemes detectats, com per exemple elaborar un manual que guii les empreses a l’hora de reintegrar treballadores que han passat un càncer.
El paper de les empreses
“Se’ls sol dir ‘No et preocupis. Ara cuida’t i oblida’t de la feina’, ‘Estem pel que necessitis’. Però quan el tractament s’allarga, la cosa es complica i des de la lògica empresarial pot ser difícil acceptar una baixa que es perllonga en el temps i que no se sap quant durarà”, apunta l’estudi de la FECEC.
A la Vicky Marin, una de les participants de l’estudi, se li va diagnosticar el càncer de mama el 2013. En aquell moment ella va continuar treballant com a cap d’un equip de manipulats cosmètics fins que va començar la quimioteràpia, moment en què va agafar la baixa i es va contractar una persona per substituir-la. Després de sis mesos de quimioteràpia i de ser operada el mes de maig sentia que ja res podia vèncer-la i va dir a l’empresa que podria reincorporar-se al novembre. Quan va arribar novembre però encara no se sentia capacitada i va començar a sentir la pressió per part de l’empresa perquè els hi digués quan tornaria. Finalment va agafar l’alta i al cap de dos mesos va tornar a l’empresa. “Ells creien que la millor manera d’ajudar-me era exigir-me el mateix de sempre, fer com si no hagués passat res”, explica a Catalunya Plural la Vicky. La realitat però és que no podia fer el 100% del que feia i se sentia, diu ella, com un zero a l’esquerra. Finalment per avís del metge va tornar a agafar la baixa i al cap de pocs mesos l’empresa va decidir acomiadar-la. Recentment li han practicat una altra mastectomia.
En alguns casos les empreses on treballaven les entrevistades han optat per tripijocs com ara treballs en negre durant la baixa, contractes per poques hores o fins i tot la no renovació del contracte. “Tot i no estar fixa, em van assegurar que em respectarien el lloc de treball fins que em donessin l’alta, però quan la vaig tenir em van dir que m’hauria d’espavilar, que no podien treure la noia que m’havia substituït”, explica una de les participants de l’estudi. D’altra banda, el prejudici cap a la persona que ha tingut càncer també existeix. Des del punt de vista del contractant o de l’empresa, en alguns casos es creu que no rendirà igual i això fa que algunes dones optin per amagar-ho.
Les associacions de la FECEC consideren que la realització d’un programa específic dirigit a les petites, mitjanes i microempreses, permetria que les empreses trobessin més solucions pràctiques als problemes de reintegració laboral. Com a exemple, en l’estudi se cita el manual elaborat per L’Associació Danesa Contra el Càncer ‘Quan una treballadora té càncer de mama’, dirigit a empreses que volen ajudar les seves treballadores mentre el pateixen i quan es volen reintegrar després d’un càncer de mama.
L’entorn familiar i financer
Els resultats de l’estudi revelen que pel que fa a l’àmbit familiar de vegades la decisió que pren la dona, de si reincorporar-se o no a la vida laboral, depèn del grau de necessitat pel qual passa la família. “Tinc tres fills i el meu marit té una malaltia mental incapacitant i no aporta ingressos a casa. Em sento responsable de la família i potser faig coses que no hauria de fer per la meva salut, però ho he de fer perquè si no no podrem tirar endavant”, explica una de les entrevistades. La Vicky Marín, que actualment es troba en situació d’atur i amb una discapacitat reconeguda del 33%, assegura que ella és la primera interessada a tornar a treballar. “Tinc una casa i tinc un fill a mantenir”, explica.
Lligat amb la situació financera, que condiciona inevitablement a la família, la FECEC denuncia que les entitats financeres i d’assegurances discriminen “força” les supervivents de càncer de mama, una discriminació que afecta sobretot a les persones autònomes que depenen d’un crèdit per garantir la viabilitat dels seus negocis. Per això l’estudi es fixa en la llei francesa de “l’oblit”, que intenta garantir que l’antecedent d’haver sobreviscut un càncer no discrimini injustament.
L’avaluació i l’assistència mèdica
Mentre que l’actitud dels professionals de la salut que han atès les participants de l’estudi és de “suport i de comprensió”, l’experiència amb els professionals de les avaluacions mèdiques que determinen si la persona pot o no reincorporar-se a la feina és més aviat negativa. Segons alguns testimonis que se citen en l’estudi les experiències amb l’ICAM (Institut Català d’Avaluacions Mèdiques) generen sovint “incomprensió” i “ràbia”. És per això que la FECEC proposa treballar amb els òrgans legislatius i amb l’ICAM per fer més públics i explícits els algoritmes utilitzats en la valoració de la situació de la supervivent per la concessió d’invalideses i la manera com les decisions són comunicades i suggereix també que les associacions en siguin partícips.
