Reportatge

Testimoni del darrer hospital del sud del Líban: “Ens cal tot el suport internacional”

Mentre el món manté els ulls clavats a Gaza, el sud del Líban pateix una tragèdia paral·lela. Segons l’informe mundial 2025 de Human Rights Watch, més de 3.445 persones han mort a causa de l’agressió israeliana, més de 14.600 han patit ferides i 400.000 s’han vist obligades a fugir a Síria.

Enmig del caos i la incertesa, l’Hospital Hikmat Al-Amine de Nabatieh, que pertany al Socors Popular Libanès (SPL), és l’únic que es manté operatiu al sud del Líban des que va començar l’ofensiva israeliana. Hi atenen víctimes dels bombardejos i pacients amb situacions cròniques. El seu treball a nivell sanitari, humanitari i comunitari és essencial en una de les zones més afectades per l’escalada militar. 

A mitjans d’abril, en el marc del projecte de cooperació internacional Dret a la salut i a una vida digna i lliure de violències al sud del Líban, impulsat per l’Associació Catalunya-Líban i la Fundació ACSAR amb suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, una delegació del Socors Popular Libanès i de l’Hospital Hikmat Al Amine va fer una visita tècnica a Barcelona.

Parlem amb els membres d’aquesta comissió, formada per Ali Moussaoui, president del SPL nacional; Mona Abouzeid, directora de l’Hospital Hikmat Al-Amine; Sara Salloum, cap d’infermeria i coordinadora del projecte de suport a l’hospital; i Chafih Fouani, cap de l’equip sanitari de l’hospital. Tots ells van compartir com ha estat la seva experiència durant els bombardejos i quina és la situació actual al sud del Líban.

La finalitat d’aquesta visita ha estat tractar temes relacionats amb l’emergència sanitària, la cooperació i la sensibilització, que comporten la millora de les condicions de vida al sud del Líban, amb entitats com l’Ajuntament de Barcelona, ​​la Fundació Pau, Comissions Obreres (CCOO), el Fons Català, el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, la Direcció de Cooperació Internacional i organitzacions de dones que treballen el tema de la salut sexual i reproductiva. 

Un dels assumptes més importants és la implementació del projecte per al tractament dels residus sanitaris, per al qual el personal de l’Hospital del Socors Popular de Nabatieh va contactar amb l’Agència Catalana de Residus i va visitar dos importants hospitals de Barcelona. L’objectiu era tenir referents i assolir-hi acords, per implementar aquests sistemes al seu país d’origen.

En un context tan advers, com heu aconseguit que l’Hospital Hikmat Al Amine sigui l’únic a mantenir-se dempeus a la zona sud del Líban? 

Quan el 7 d’octubre del 2023 la guerra va començar a Gaza, a l’hospital vam fer un pla d’acció: un pla d’emergència per projectar els passos que calia seguir en coordinació amb altres actors, a nivell de país. Com el Líban fa frontera amb Palestina sabíem que, si Israel atacava Palestina, atacaria també el Líban. I, efectivament, així va ser: els atacs al Líban van començar immediatament després que ho fessin a Gaza. 

El 23 de setembre del 2024, Israel va començar a colpejar el Líban amb gran força i nosaltres, tot l’equip sanitari, vam decidir quedar-nos a l’hospital per ajudar les persones. Vam estar-nos-hi més de 60 dies. Érem metges, treballadors, infermeres, fins i tot personal administratiu, sense poder sortir enlloc, perquè estaven bombardejant els voltants de l’hospital i la regió sencera.

Els bombardejos van impactar a 200 metres de l’hospital i hi van causar serioses afectacions a nivell d’infraestructura; des de vidres i plafons trencats fins a sostres totalment caiguts. Llavors, vam traslladar els equips sanitaris, els equips mèdics i l’UCI de la tercera planta a la primera. 

Com a conseqüència d’aquesta terrible guerra, només van quedar a l’hospital les persones estrictament necessàries. En condicions normals, l’hospital té una plantilla de 217 persones, 70 de les quals són metges. Però degut a l’atrocitat dels atacs i la por que generen, el personal es va reduir a 150 persones i, després, vam passar a ser-ne només 100, els professionals que ens vam quedar a l’hospital.

I així ens mantenim. Allà treballem en coordinació amb la Creu Roja, que s’encarrega de traslladar els ferits que han de ser derivats a altres ciutats com ara Beirut o Saida. També col·laborem amb la Defensa Civil del govern, que s’encarrega de buscar entre la runa persones ferides i mortes.

Quin tipus d’atenció mèdica heu prioritzat en aquesta situació? Quines han estat les principals urgències? 

Hem intentat que tots els civils que eren a l’hospital fossin traslladats a altres ciutats, per centrar-nos a atendre les persones ferides en els atacs. Però no tots han pogut marxar: hi ha hagut civils que s’han quedat a la regió de Nabatieh perquè no tenen diners per desplaçar-se, especialment les persones grans. A tots ells, des de l’hospital, els oferim serveis d’atenció mèdica, productes bàsics i menjar. 

La situació més greu va ser la del 17 i 18 de setembre del 2024, amb l’atac israelià que va fer explotar els walkie-talkies al Líban. Hi havia massa ferits i tots tenien serioses afeccions als ulls i les mans. En 24 hores vam fer més de 30 operacions; els equips sanitaris van treballar sense parar aquelles 24 hores.

Quins són els reptes més grans que heu d’afrontar al mig de la guerra?

N’hi ha molts; tenim necessitats vitals, entre les més importants hi ha els medicaments, el menjar i el personal mèdic, perquè molts professionals han hagut de marxar i, actualment, no tenim especialistes essencials com ara neurocirurgians o cirurgians vasculars. 

No hi ha electricitat en gran part de l’hospital, fet que redueix significativament l’operativitat. T’enfrontes al problema que suposa no comptar amb els recursos necessaris per oferir als pacients el tractament que els cal i sovint has de derivar-los a altres hospitals per a un tractament més avançat. Però, tot i així, no tots es poden mobilitzar.

I les afeccions col·laterals de la guerra? Com afronteu el vostre propi trauma psicològic?

És molt difícil. Quan veus que el teu veí o els teus amics o els membres de la teva família han estat ferits i no els pots tractar a l’hospital, això també afecta el teu estat mental. 

Viure en un hospital durant prop de 66 dies, sense la família, suposa una gran tensió i pressió. I has de quedar-te rere la finestra veient les bombes, els míssils i els tirotejos sense poder fer res. No pots recollir o atendre algú perquè sortir a ajudar les persones que acaben de patir un atac és massa perillós; és com si estiguessis en una presó de voluntaris. 

És una situació molt difícil mentalment i emocional. Els primers dies de la guerra va ser especialment complicat bregar amb tot això. Amb el pas del temps però, t’adaptes a la situació i trobes la manera d’aconseguir la força que et fa resilient.

Hi ha cap acompanyament o preparació per a l’equip sanitari?

Abans de la guerra, ens van entrenar en un programa de l’Organització Mundial de la Salut per saber què fer en aquest tipus de circumstàncies, tant pel que fa a la part professional com a l’atenció. Ens van entrenar per respondre a situacions de crisi, ens van ensenyar a desenvolupar el pla de contingència, a tenir cura de la salut mental, el subministrament dels equips i provisions, i el servei que s’ha d’oferir als pacients segons siguin civils o soldats.  

Des del Socors Popular libanès, com heu articulat la resposta humanitària i comunitària front les diferents situacions dels bombardejos?

El Socors Popular libanès es va constituir oficialment el 1964, però a la pràctica va començar el 1968. És una organització civil i laica. Al Líban tenim una estructura en què tant la població com la política estan repartides confessionalment. I el SPL actua en totes les regions del país, sigui quina sigui la seva confessió religiosa. 

Som una entitat sense ànim de lucre, democràtica, que funciona majoritàriament des del voluntariat. Gairebé tots els nostres membres són voluntaris, tret del personal de l’hospital i part del personal sanitari dels centres que tenim en tot el país. 

A més de l’hospital, al Líban comptem amb 22 centres socials i sanitaris, on oferim ajut a prop de 1.200 persones d’unes 600 famílies, a les quals se’ls asseguren les necessitats més bàsiques com ara aliments, atenció sanitària, medicines, aigua i electricitat. 

Aquests centres funcionen de manera autogestionada. Allà, els mateixos grups de desplaçats s’encarreguen de cuinar, mantenir l’espai net i organitzar-se per fer tasques diverses. També hi ha persones desplaçades de manera individual a qui s’allotja en cases i se’ls gestionen els mateixos beneficis.

Amb quines organitzacions esteu treballant per enfortir la vostra capacitat de resposta a aquesta situació?

Tots els nostres projectes, en general, no només a nivell humanitari sinó també a nivell de cooperació internacional, estan finançats per la cooperació catalana com ara l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, l’Ajuntament de Barcelona i el Fons Català. Durant la guerra, també s’ha treballat de manera coordinada amb organitzacions locals, amb ajuntaments i amb les Nacions Unides.

Els nostres socis i aliats comparteixen els nostres principis i fonaments, que es recullen sota l’eslògan Junts per la humanitat. Això vol dir que treballem amb l’objectiu d’aconseguir el desenvolupament sostenible per a la nostra regió a partir de cinc dimensions substancials: la dimensió social ―que inclou salut i educació―, la cultural, l’econòmica, la política i el medi ambient. Centrant-nos de manera prioritària i vital en l’aspecte social.

És aquestes circumstàncies, com de necessari és l’acompanyament internacional?

Tot el suport internacional, polític, humanitari, sanitari i de difusió, és necessari i important en aquestes condicions que vivim. Actualment, les agressions salvatges per part d’Israel al Líban continuen, malgrat la declaració d’alto el foc. A aquesta situació se sumen la crisi econòmica interna del país i el nou règim sirià, que està desestabilitzant la part fronterera del nord-est i també llença amenaces, amenaces i més amenaces.