La major part de governs del món s’han atrevit a parar, en un determinat grau, l’economia per protegir la salut. És una novetat. La gent, majoritàriament, hem considerat que aquestes decisions eren raonables (malgrat les incerteses i les pífies), com mostra el canvi de conductes que hem fet. Alguns governs d’“homes forts” com Trump o com Bolsonaro, en un primer moment Boris Johnson, han preferit protegir els drets dels contractes mercantils per sobre dels drets a la vida i la salut de les persones.
Les decisions que s’estan prenent a Europa són substancialment diferents que les que es van prendre en la crisi de 2008. S’està optant, també en un grau, per la protecció social, la reactivació econòmica i l’endeutament en lloc d’”austeritat” i retallades.
Els governs reben pressions molt importants de les grans corporacions i poders econòmics. Si els governs han canviat la lògica de les seves decisions és perquè una altra resposta era massa contrària a l’opinió pública. Probablement, el pensament de les persones que governen està inscrit en el mateix “sentit comú”.
L’atur, principal preocupació
Les enquestes d’opinió ens donen de tant en tant aproximacions molt interessants al què pot ser el sentit comú actual. La preocupació principal de la població sempre és l’atur, a Catalunya, a Espanya i a Europa. El 94,4% de les persones manifestaven, ja al 2016, que el govern ha de finançar projectes que creïn llocs de treball. El 61,0% entenia que les empreses, els bancs i la indústria són la primera influència sobre el govern, i que la major part dels polítics estan implicats en la corrupció (84,9%). Més del 90% reconeixien entre els causants de la crisi els bancs i la bombolla immobiliària. El 93,1% coincideix en que la passada crisi va suposar més sacrificis per a les persones que tenen menys. La percepció de la desigualtat es manifesta en un 88% de persones que consideren que hi ha massa distància entre classes altes i baixes. La desigualtat entre homes i dones era reconeguda pel 82% de les persones a Espanya. La segona preocupació general és la sanitat y la seguretat social, seguida del medi ambient, que puja posicions ràpidament. A continuació, dissortadament, se situa la preocupació per l’“emigració”.
En aquests últims anys hem vist mobilitzacions globals que es mostren com la punta de l’iceberg del pensament comú d’una part molt important de la humanitat.
L’ecologisme, amb una mobilització protagonitzada per les persones més joves, posa en el centre el dret a la vida i al futur. Conté una visió del món com a xarxa interconnectada. És radical en les propostes de canvis d’hàbits i de rutines, que moltes persones fan seves: menjar, transport, consum…Fa també un canvi aspiracional profund. El consumisme, la riquesa o l’èxit mediàtic no formen part dels seus valors principals.
Feminisme necessari
El feminisme no és només un moviment de defensa i solidaritat, absolutament necessari, de les dones de tot el món. La seva radicalitat rau en el qüestionament del poder com a eix vertebrador de les relacions humanes. Proposa una ètica de corresponsabilitat i de cures mútues. Fa aflorar el cost ocult dels beneficis del món productiu, el valor del treball reproductiu i de cures.
Fa uns quants anys més, 15 M i els moviments similars van ocupar les places de moltes grans ciutats amb un discurs que impugnava la legitimitat de l’acumulació de la riquesa. Es va posar el focus sobre la corrupció. Era el clam del 99%. La democràcia participativa i global era al centre de les seves reivindicacions. Va repolititzar la societat, que sent encara les institucions com a una càrrega o un enemic.
La primera gran mobilització mundial s’havia produït al 2003, amb el “no a la guerra” d’Iraq. La pau esdevenia un valor comú per a la humanitat. L’honor i la glòria en la batalla que havia estat un valor reconegut des de l’Odissea fins a les pel·lícules americanes que han reescrit la segona guerra mundial perdia el seu lloc privilegiat en l’imaginari social. Pesava més l’evidència del dolor i de la injustícia de l’espoli rapinyaire.
Rebuig a la discriminació
Voldria que la reacció al racisme policial dels Estats Units que s’està produint arreu del món fos tant potent com ho han estat els moviments que he mencionat. Que fes catalitzar el rebuig a tota discriminació, exclusió o segregació humana. Que reconegués les migracions com a constitutives de la naturalesa humana. Que incorporés el valor de la convivència com a generadora de riquesa, art i coneixement. Que produís canvis en les conductes personals. Que allunyés la preocupació per l’emigració dels primers llocs de les enquestes d’opinió.
La preocupació pel treball no ha deixat mai de ser principal en totes les enquestes. Seria bo trobar una expressió internacional similar a les anteriors. De fet, la deslocalització del treball està en el cor de la precarietat i l’explotació humana, en la petjada de CO2, en la propagació de la Covid-19, en la pèrdua del control social dels subministraments bàsics. Alguns governants han fet polítiques públiques per orientar i sostenir les economies i han posat capital públic per controlar determinades empreses. Ho va fer Obama amb la Ford, o el govern francès amb Renault. Europa hauria de fer una tasca similar. L’opinió pública hi està majoritàriament a favor.
Els grans espetecs comunicatius de la dreta són la reacció a aquesta evolució del pensament majoritari. Si volen mantenir els privilegis, les formes de fer i de pensar que han mogut el món en el neoliberalisme, necessiten moure els marcs mentals. Si titllen la centralitat del sentit comú d’extremista i defineixen un altre extrem desaforat, podrien col·locar una nova centralitat molt més a la dreta. Retenen el poder mediàtic i fonts de finançament enorme, i tot i així se’ls escapa el sentit comú. L’assalt dels poderosos a les xarxes ha arribat tard però fa por. En un moment determinat, les xarxes socials van ser un vehicle i un fòrum per a les aspiracions, les raons, els coneixements de molta gent que es van interconnectar i es van reconèixer. Van ser necessàries per a l’eclosió d’aquests grans moviments transfronterers. També poden servir per fer quallar una reacció mundial.
Una gran catàstrofe com la Covid-19 és un escenari propici per a canvis no lineals. S’estan veient novetats. Però encara han de passar moltes coses. En podem sortir endavant o en podem sortir endarrere.
