És difícil negar que la majoria hem de treballar per poder viure, particularment per accedir a uns estàndards confortables. En una economia capitalista, oferim el nostre treball en el mercat laboral per poder així assolir aquest benestar que ofereix l’ocupació. Però si només treballant per a una altra persona podem sobreviure, què passa quan ens posem malalts o quan envellim? El desenvolupament dels estats de benestar europeus en la segona meitat de segle XX tenia com a principal objectiu protegir les persones treballadores durant aquests períodes de baixes, atur i jubilació, a través de la seguretat social. Però, en aquest context, els homes treballaven a temps complet mentre que les dones es quedaven cuidant de la llar i la família.
Si ni l’estat ni els homes participen en les tasques de cures, és impossible per a les dones entrar al mercat laboral sota les mateixes condicions: bé es queden fora o bé acaben en llocs més precaris o jornades parcials. Les polítiques de família han proliferat per tot Europa intentant solucionar aquest problema, majoritàriament a través de dues formes: l’ampliació de les baixes parentals i a la inversió en educació primerenca (0-3 anys). Els permisos de paternitat i maternitat protegeixen els ingressos de les persones quan no poden treballar per haver d’atendre a fills i filles. Mentrestant, mitjançant la inversió en guarderies l’estat se suma directament a la responsabilitat col·lectiva de la cura. A més, l’educació primerenca també afavoreix el desenvolupament cognitiu i pot fomentar la igualtat d’oportunitats educatives. Així, les polítiques de família tenen una motivació doble. D’una banda, es rebaixa la càrrega de les responsabilitats de cures per a les dones, redistribuint-les entre gèneres, així com entre l’àmbit familiar i el públic. D’altra banda, es fomenta l’ocupació femenina, i més gent treballant significa més recaptació per pagar els serveis públics.
El desenvolupament de polítiques de família és necessari per poder expandir la protecció social en termes de gènere. No obstant això, en contrast amb els vells esquemes de la seguretat social, principalment dirigits a la classe treballadora, les dades mostren que les polítiques de família poden excloure sectors de les classes treballadores. D’una banda, els preus de les llars d’infants i l’escassetat de places públiques causen que l’accés estigui segregat per la renda. D’altra banda, moltes persones en ocupacions precàries o de baixa qualificació tenen problemes per beneficiar-se dels permisos parentals per la seva situació vulnerable en el lloc de treball. Això fa que sigui necessari avaluar i reformular el disseny d’aquestes polítiques, així com alterar la regulació del mercat laboral, per poder beneficiar també a les famílies treballadores i precàries. El següent gràfic mostra el resultat d’aquest problema. Mentre que el nombre de fills no impacta la participació laboral de les mares de més nivell educatiu (i per tant amb millors treballs), totes dues responsabilitats esdevenen incompatibles per a les altres.
D’una banda, l’ús de les escoles bressol està molt segregat a tot l’estat espanyol. No obstant això, aquesta desigualtat també varia molt entre diferents municipis a causa de la seva regulació i a la presència d’altres polítiques com serveis socials o ajudes econòmiques. A nivell estatal, com indica aquest informe del projecte Euroship, mentre que solament un 37.2% de les famílies amb menys ingressos fan servir llars d’infants, aquesta xifra puja fins a un 51.9% per a les famílies més riques. Així mateix, aquest estudi de la Plataforma Save the Children indica que només algunes famílies en situació de vulnerabilitat accedeixen a les escasses places subvencionades, mentre que la majoria de la classe treballadora no pot permetre pagar els seus preus. Malgrat que trobem els mateixos problemes a nivell català, una enquesta elaborada per l’IGOP apunta que el sistema de tarifació social implementat per l’Ajuntament de Barcelona pot generar un accés més inclusiu. Com ens explica David Palomera, garantir la gratuïtat o reduir dràsticament els costos per a les famílies amb rendes més baixes, així com millorar la difusió d’informació i la cobertura dels serveis socials, poden ser claus.
D’altra banda, la flexibilització del mercat laboral i els cada vegada més comuns llocs de treball ‘atípics’ fan que sigui més difícil per a moltes persones accedir als drets laborals relacionats amb la maternitat i la paternitat. En primer lloc, sovint els contractes temporals no són renovats si els empresaris preveuen baixes de paternitat o maternitat. En segon lloc, molts treballs de baixa qualificació comporten situacions de vulnerabilitat, empenyent moltes persones a no exercir els seus drets per por a represàlies. Gaudir d’aquests drets també és particularment complicat per a qui està en contractes de pràctiques, de “zero hores” o per falsos autònoms i treballadors de plataformes. Augmentar la protecció en la regulació laboral, reduir i racionalitzar el temps de treball o incrementar la inspecció pot fer que els i les treballadores precàries es beneficiïn d’aquestes polítiques i de la inversió pública.
Reformar les polítiques de família per fer-les més inclusives i redistributives és urgent i necessari. No obstant això, també és una agenda limitada. En primer lloc, veiem que mentre les dones es van fent càrrec dels ingressos de la llar, s’ha avançat poc en la repartició de les responsabilitats de cures entre gèneres. Aquesta realitat hauria de portar a plantejar polítiques de família i educatives molt més ambicioses. En segon lloc, igualar dones i homes en feines que no garanteixen uns estàndards de vida dignes deixa molt a desitjar. Hauríem de posar sobre la taula, més aviat, acabar amb la precarietat i els baixos salaris, per així poder reconciliar la família amb una ocupació que valgui la pena.
Manuel Alvariño és membre de l’Espai 08.
