Fill i nebot de combatents andalusos al bàndol republicà, alguns dels quals van participar a la batalla de l’Ebre i van morir a la guerra, recorda amb detall històries familiars en què la mare i l’àvia se les van manegar per reunir els que estaven vius i començar de nou, a Catalunya. Simón Ródenas va néixer el 1946 a Santa Elena (Jaén) i amb només 10 anys va tenir la seva primera feina de recepcionista en una fonda. Mesos després va arribar a Cornellà de Llobregat (Barcelona), on va viure a casa de l’àvia amb altres parents, i va començar a treballar en un taller.
Als 16 anys va entrar a Laforsa (Laminados y Forjados de Hierro y Acero), al barri Almeda, com a ajudant d’electricista i va desenvolupar la seva carrera professional a la secció de manteniment. “Allò era una bullidera perquè era una feina molt dura. Normalment, els treballadors entraven a l’hivern perquè feia molt de fred i allà les temperatures eren molt altes. Dels que entraven a l’estiu, alguns no duraven ni una hora: arribaves i et posaven a treballar amb unes barres d’acer candents, amb una calor insuportable, i la gent marxava, alguns ni esperaven que els paguessin les hores. Quasi tots veníem dels camps d’Extremadura i Andalusia, però teníem un ventall de totes les regions d’Espanya”.
Hi havia poc més de 250 treballadors, gairebé tots homes, tret de dues dones de la neteja i alguna secretària. Cada secció funcionava de manera autònoma i, quan hi havia algun incident laboral, quedava dins de cada departament. “Hi havia laboratoris, laminació, aceria, manteniment, serveis i oficines, si bé les oficines centrals estaven a Barcelona. Quan laminació tenia un conflicte, feien les seves aturades i les seves reivindicacions; quan aceria tenia els seus problemes feia les seves fogueres a l’exterior i la resta continuava treballant a l’interior”.
L’any 1970, poc després de casar-se i anar a viure a Sant Boi, va tenir el primer gran conflicte amb l’empresa per un canvi d’horari imposat i, en denunciar-ho, va guanyar el judici. Els companys el van animar a presentar-se a les eleccions al sindicat vertical per tal que fos més difícil que el fessin fora. El 1971 va entrar al sindicat i a la Unió de Tècnics i Treballadors (UTT) del Metall de Cornellà: “Efectivament, em van acomiadar, però Magistratura va demanar un canvi per suspensió de feina, i vaig continuar a Laforsa”.
Baixes per accident del 15%
Quan va llegir el llibre de jurat d’empresa i va conèixer tot el que deia la llei sobre les condicions de treball, van saltar de nou les alarmes. “No teníem res d’allò, no teníem la indumentària necessària, les condicions de treball eren molt lamentables i hi havia un percentatge de baixes permanents molt elevades, d’entre el 10 i el 15 per cent, tant per accident com per malaltia, sobretot per accident. A Laforsa es guanyaven diners, però les condicions de treball eren d’allò més miserable”. A poc a poc es va anar familiaritzant amb les reunions clandestines, va entrar al PSUC el 1974 i va formar part de la comissió obrera de la fàbrica.
“Amb els companys vam fer una recopilació de les reivindicacions i, juntament amb els despatxos laboralistes i els advocats Albert Fina i Montserrat Avilés, vam començar a fer demandes, i les anàvem guanyant, demanda rere demanda. Estàvem permanentment a Magistratura. Els conflictes cada cop anaven a més, però a diferència d’anys enrere, en què cada secció anava pel seu compte, ara no anàvem per separat, perquè per separat ens donaven llenya a tots”.
En paral·lel, durant els anys 60 i la primera meitat dels 70, hi va haver diferents experiències de vaga a empreses del voltant, com Siemens, Elsa, Solvay, Pirelli o Seat, així com a tota la comarca del Baix Llobregat. Aquestes mobilitzacions se seguien activament des de Laforsa perquè hi havia simpatia i solidaritat en les lluites obreres en un moment en què augmentava la carestia de la vida.
“El 75 va ser la culminació de tot això. Per entendre què va passar, s’ha d’entendre tota una trajectòria d’una gent en concret en un lloc en concret on hi havia molta participació i solidaritat”. Aquell any va haver-hi canvis en la direcció de Laforsa que van venir acompanyats d’inversions milionàries per tal de duplicar la producció. Obligaven els treballadors a fer hores extra i a reduir les vacances d’estiu, a l’hora que s’introduïa un nou sistema de treball i es treien les màquines expenedores de begudes refrescants. Tot plegat, es va crear un clima de descontentament general.
El primer acomiadament
L’11 de novembre, a la secció de laminació, es va produir el detonant que va portar a la vaga quan es va encallar una barra a la cadena de producció i es va aturar tot el procés. “Els materials de producció, les eines i la maquinària estaven obsoletes. Hi havia màquines que funcionaven perquè els operaris posaven falques a un costat i un altre, i la direcció volia fer funcionar la tecnologia vella amb la nova. Ens obligaven a treballar en pitjors condicions. Nosaltres volíem incrementar la plantilla i l’empresa volia fer més producció amb la mateixa plantilla”.
Un enginyer que havia entrat feia pocs dies a l’empresa, Pedro Goitia, va culpar un treballador amb deu anys d’experiència, Antonio Soria Salmerón, del que havia passat a laminació i l’operari li va contestar: “Jo no tinc quatre ulls”. L’error de producció i la resposta del treballador van motivar el seu acomiadament, fet que va provocar les queixes de la resta de companys del departament perquè consideraven que no era responsabilitat seva sinó de les directrius de treballar a més velocitat.
“Si ens canvien el sistema de forn de laminació, la temperatura de les barres d’acer varia. Si tu fas una cadència de cada dos minuts una barra, totes les barres tenen una temperatura; si tu canvies la cadència, passa el que va passar: una barra queda enganxada, l’operari veu que ve una altra barra, la primera encara no ha sortit, la segona es fica per sota, i ho trenca tot, trenca els amortidors, parteix el cilindre i la producció queda parada i es perd tot el torn”.
Totes les seccions es van sumar a l’aturada contra l’acomiadament d’Antonio Soria Salmerón i la fàbrica va quedar paralitzada. L’endemà, el jurat d’empresa va intentar convèncer la direcció de Laforsa que rectifiqués, però l’intent de diàleg no va prosperar i l’assemblea de treballadors va ratificar la vaga. Això va provocar una onada de nous acomiadaments, però l’assemblea ho tenia clar: “O tots o cap”. O tornaven tots als llocs de treball o no en tornava cap. Estaven disposats a fer el que fos legal, a través dels advocats i de la Magistratura del Treball, i el que fos il·legal. “La vaga era il·legal, estar reunit era il·legal, manifestar-se era il·legal, protestar era il·legal. Tot era il·legal”.
Defensar els drets laborals i no guardar silenci davant la mort de Franco el 20 de novembre va ser vist com una provocació per al règim i durant les següents setmanes els vaguistes ho van poder comprovar a cop de porra. “Allò va ser molt importat. Que una empresa de 250 treballadors fes vaga mentre el dictador agonitzava, era una cosa que odiaven. Això va ser la bufetada més gran que se li podia donar al règim en aquell moment. A nosaltres ens van donar de pals no perquè estiguéssim de vaga, sinó perquè estàvem de vaga quan s’estava morint Franco”. Laforsa va arribar a despatxar 157 persones i les detencions i les pallisses policials van ser una constant durant les protestes.
Implicació obrera i social
Les mobilitzacions van adquirir múltiples formes i a totes va haver-hi dos factors essencials, l’assemblea de treballadors, que era qui prenia les decisions, i la implicació de la societat, que es va solidaritzar amb la causa. Durant tres mesos i mig van recórrer instituts, universitats, empreses, associacions de veïns, entitats culturals i estaments religiosos, com l’Abadia de Montserrat, per explicar la seva situació, sempre amb la seva jaqueta blava de la feina amb les lletres vermelles on es podia llegir “Laforsa”. Així, van anar conscienciant sobre la injustícia que s’estava cometent dins l’empresa i van anar augmentant la caixa de solidaritat per als operaris acomiadats, que va superar els 5 milions de pessetes (30.000 euros).
Cada dia de bon matí els treballadors en vaga encenien una foguera i es concentraven a les portes de la fàbrica. “Feia un fred infernal. Venia la Policia i fumàvem, fins que apareixien els de la Brigada Político-Social i havíem de desallotjar”. Després, es repartien en les diferents accions que duien a terme per continuar sensibilitzant la població i adherint més suports.
El 21 de desembre es va celebrar al Parc de les Aigües un acte a favor de la cultura catalana i una delegació de treballadors de Laforsa s’hi va presentar per parlar del seu conflicte laboral com un problema més dins de Catalunya, del món del treball, de la política i, en definitiva, de la cultura i la llengua catalana que s’havien de defensar com un tot perquè els drets estaven tots vinculats. “La implicació amb el barri va ser fonamental. Primer, perquè hi havia molts companys que vivien allà, i segon, perquè la fàbrica afectava el barri directament. Hi havia dies que els estenedors tenien la roba negra, perquè segons com vingués l’aire ho embrutava tot i era un desastre. De fet, vam aconseguir que incorporessin tecnologies més modernes per netejar una mica l’aire”.
La Cavalcada de Reis el 5 de gener a Cornellà es va convertir en un dels esdeveniments més dramàtics, ja que els treballadors i les seves famílies van anar a veure Ses Majestats i van ser rebuts a cops per la Policia. “Allò va ser un atropellament en tota regla. Jo portava el meu fill a les espatlles, em van donar un cop a l’esquena i quasi me’l tiren. La Policia ens va picar insistentment, va fer barbaritats, van detenir alguns companys davant les criatures… Al final els van deixar anar, però va ser molt lleig, va ser una massacre”.
També anaven a missa amb la seva jaqueta blava, fossin o no creients, i acompanyats de la família. Era habitual que, a l’homilia del diumenge, els sacerdots fessin esment del conflicte de Laforsa. Els mossens Juan García-Nieto, Salvador Torres i Jaume Rafanell eren persones compromeses amb els treballadors, i cedien les seves esglésies de la ciutat de Cornellà si era necessari. “Tenien una passió permanent amb la lluita de Laforsa. Nosaltres entràvem en grups petits i respectaven tots els actes que es feien, amb tota la tranquil·litat. Acabada la missa, sortíem en fila i cadascú anava a casa seva. Era part del nostre recorregut per implicar i donar a conèixer la nostra lluita”.
Tancament a l’església
El 13 de gener gairebé tota la plantilla de Laforsa va tancar-se l’església de Santa Maria de Cornellà, amb el vistiplau del capellà Salvador Torres. Des del campanar, van veure com centenars de persones s’anaven apropant en senyal de suport i com les dones dels operaris desfilaven amb les jaquetes blaves dels seus marits, mentre la policia, que havia rodejat l’església, les obligava a retirar-se. “Els amics i les dones ens portaven menjar. La policia no ho permetia, però quan els agents anaven cap a un bàndol, elles entraven per l’altre, i amb cordes i ganxos vam aconseguir fer entrar el menjar”.
Tot això perseguia una fita encara més grossa: posar d’acord empreses i ciutats del Baix Llobregat a través d’assemblees de delegats de jurats d’empresa i d’enllaços sindicals per fer una crida a la vaga general. L’atropellament fortuït d’un treballador de l’empresa Soler Almirall de Sant Joan Despí per part d’un cotxe de policia davant l’església va encendre encara més els ànims i, després de dos dies de tancament i d’amenaces policials, van decidir desallotjar l’església de Santa Maria per iniciar una vaga general a la comarca.
La vaga al Baix Llobregat va començar el 15 de gener i va durar dues setmanes. Empreses com Siemens, Fergat i Elsa van ser de les més actives, després s’hi van sumar d’altres fins a estendre’s la solidaritat com una taca d’oli al conjunt de la comarca. Cada cop eren més les concentracions i manifestacions, amb les consegüents sancions als treballadors per part de les seves respectives empreses.
El 20 de gener, més de 10.000 empleats van recórrer zones industrials de Cornellà, Sant Joan Despí i Esplugues, per acabar davant el Banc de Madrid a Cornellà, on van rebre cops, porres i pilotes de goma. El dia 22, va tenir lloc la marxa a Barcelona, que va consistir a reunir-se, des de diferents ciutats, al punt de trobada de Cornellà i caminar des d’allà fins a la seu del Govern Civil, al costat de l’estació de França. “A la marxa van haver-hi pals per tots costats, hi havia milers de persones, però no totes van poder arribar a l’estació de França perquè no ens deixaven. Van haver ferits i detinguts”.
Les dones dels treballadors de Laforsa també es van involucrar, sobretot les dels dirigents, que organitzaven reunions en què decidien què fer, des de lectures de comunicats públics fins a reunions institucionals. “Les dones visitaven ajuntaments, companyies de l’aigua i de la llum, llars d’infants, bancs… Explicaven que estàvem en conflicte i que no podien cobrar la quota d’aquell mes o durant un temps, i van aconseguir reduccions en les factures o que s’ajornessin”.
106 dies de vaga
La consecució de tres mesos de vaga i la repercussió al Baix Llobregat van fer repensar a l’empresa l’estratègia del diàleg i va acceptar seure a negociar. El conflicte es va resoldre amb la readmissió dels 157 treballadors, i la suspensió de sou i feina durant sis mesos per a sis dels dirigents, entre ells Simón Ródenas, i durant tres mesos per a quatre companys destacats més. La vaga es va donar per finalitzada el 22 de febrer. Havia durat 106 dies i era la més llarga a Catalunya des de la Guerra Civil.
Laforsa va tancar oficialment l’any 1982. La companyia es va vendre pel preu simbòlic d’una pesseta a un grup de treballadors que es van unir en forma de societat anònima laboral i que es van encarregar de fer inventari i vendre la maquinària. Simón Ródenas va ser un dels dos vigilants de les instal·lacions. Dos anys després, l’antiga Laforsa va tancar definitivament. Simón Ródenas tenia 44 anys. Havien passat 28 des que va entrar-hi per primer cop.
Li va costar trobar feina, sobretot pel seu passat activista. Va treballar com a transportista autònom primer per a una empresa d’alimentació i després per a una de pintures que distribuïa per tot Catalunya. Tenia furgoneta pròpia i, per problemes d’aparcament, va anar a viure a Cunit (Tarragona). Feia temps que havia deixat el PSUC i va fer el mateix amb el Partit Comunista de Catalunya (PCC). Això i la malaltia de la seva primera dona, a qui va haver d’atendre per problemes de salut, el va anar allunyant de la primera línia política i sindical. L’any 2015, juntament amb els companys Esteban Cerdán i Manuel González, va publicar el llibre “O tots o cap. Laforsa, una vaga que va fer història“.
