“Se’ns diu que per ser dones podem treballar cuidant, cuidar els nostres i tot en condicions precàries per ser migrades”
Rocío Echeverría és treballadora de la llar i una de les milions de dones que donen cos a l’anomenada ‘fuga de les cures’ d’Amèrica Llatina cap a Europa. Les cures són “pilar de qualsevol societat però el capitalisme masclista ens deixa fora del circuit econòmic”, opina.
Rocío Echeverría va arribar a Barcelona fa dos anys i mig. Migrant, dona, mare … de tot el que ella era i és, sembla que la migració la va reduir a aquests tres ítems, fet que “ens empeny a moltes a un nínxol laboral concret”. Rocío es dedica a les cures. El treball, diu, no li sembla malament; al contrari, considera que les cures són un pilar social i econòmic per a qualsevol societat i es queixa que el “capitalisme masclista” el deixi fora del circuit econòmic.
Són milers les dones que, com Rocío, posen noms a la ‘fuga de les cures’ que es dóna des d’Amèrica Llatina a Europa i que porta a ‘Cuidar entre Terres‘. Aquest és, precisament, el nom d’un documental cooproduït per La Directa i CooperAcció sobre aquestes dones que deixen de tenir cura dels seus per migrar, i aquesta migració els porta a tenir cura de les famílies d’altres. I tot això, sense apartar la vista de les seves llars.
Tant quedar-se com migrar suposa una “lluita”, apunta Rocío. Ella forma part de Sindillar, el primer sindicat independent de dones treballadores de la llar a l’Estat espanyol que té com a principi bàsic la idea de tenir cura a les que cuiden.
Deixeu enrere les cures dels vostres per professionalitzar les cures a altres famílies un cop ja heu migrat. Però en un cicle d’explotació laboral i discriminació. Com us enfronteu a això?
L’explotació comença als nostres països d’origen. És la situació econòmica la que ens impulsa a fer aquest tipus de moviments migratoris. Encara que també hi ha moltes dones que migren per altres qüestions, de tipus familiar o personal. Sigui pel que sigui, totes estem en una situació molt vulnerable, perquè estem en un lloc on tenim solvència o estabilitat econòmica o laboral. A més de prescindir de la tranquil·litat que et dóna estar amb els teus; els vincles socials et donen esperança i l’esperança et dóna vida.
La migració ens porta a estar soles en una societat que no reconeix el que fem des dels coneixements bàsics adquirits al nostre país. Som professionals, però professionals no reconegudes. Vivim oprimides per una llei d’estrangeria que ens empeny al nínxol laboral del treball de la llar, de les cures. No ho veiem malament, el treball no és dolent, el que denunciem és que no se’ns permeti treballar amb un mínim de drets bàsics.
No volem més drets que la resta de treballadores, simplement un treball digne, que se’ns reconegui com realitzadores d’un treball important. Les cures són bàsiques: ens dediquem a sostenir una llar perquè uns pares i mares de família puguin sortir a treballar. El que la nostra mà aconsegueix és fonamental per al desenvolupament de l’economia i els polítics no ho posen damunt de la taula. Se’ns neguen drets fonamentals com a treballadores que són principis bàsics de l’OIT. Falta voluntat política. Ens enfonsen en un infra-món laboral.
Falta voluntat política, però quin grau de responsabilitat creus que tenen els particulars que es resisteixen a ocupar-vos amb contractes laborals?
Cal mirar a la cotització: si jo et contracto com a treballadora de la llar, hauré de pagar una part de la teva Seguretat Social a l’Estat. Per què l’obligació de pagar aquesta cotització és tota per a la família que ens contracta? Per què no assumeix part del compromís l’Estat? Una família de classe mitjana que es veu en la necessitat de tenir una treballadora de la llar està lluitant contra xifres impossibles. Per un contracte de 40 hores a la setmana són entre 300 i 350 euros al mes. I a això suma-li el sou. Les famílies es veuen ofegades i intenten esquivar aquestes obligacions fiscals.
Però l’Estat es renta les mans d’aquesta responsabilitat. I això ens porta també a un estat d’indefensió quan estem de vacances o de baixa. Per què hem de seguir treballant sense dret a l’atur, baixa per maternitat, sense cobertura sanitària quan no estem treballant? L’Estat no s’enfonsarà si ens regularitza a nosaltres.
Per a les lluites laborals l’organització col·lectiva és clau. Però vosaltres us trobeu sense les xarxes de suport que deixeu enrere al migrar i no acostumeu a tenir companyes de feina. Com és l’organització i quin paper juguen grups com Sindillar?
A Sindillar vam crear un concepte molt bàsic que ens ha ajudat a mantenir-nos en situacions difícils. Cadascuna és un món, amb les seves responsabilitats, condicions precàries, les seves històries… ens enfrontem a això amb la mimopolítica. A través de les cures ens posem a nosaltres en el centre; fem política amb tallers de dansa, relaxació, teatre,… ens mimem i ens veiem com a subjectes polítics i d’aquí ens anem reconeixent i elevant en autoestima. I d’aquí lluitem.
No som moltes, però les que hi som, som conscients del que volem i ens cuidem entre nosaltres. Intentem donar suport així a cada dona migrant que perd els seus vincles en deixar el seu país. Intentem cobrir aquests espais d’estima i d’aquí reclamar el que és nostre.
Feu de les cures treball i militància. Però les cures mai no s’han reconegut ni com una cosa ni com l’altra, sempre han estat treballs no remunerats relacionats a les dones.
Si ets dona, sembla que la teva naturalesa sigui cuidar. Vés a cuidar al fill de la senyora que et paga per vuit o deu hores al dia, i d’aquí arribes a casa i, les que tenen els seus fills aquí, vés a tenir cura dels teus. O posa’t a treballar cuidant nens quan tu has deixat els teus al teu país. Jo vaig deixar la meva filla fa dos anys i mig i encara he de seguir veient per ella. Cada mes, no només és ajuntar diners per al lloguer, transport, menjar… també he de guardar-ne per enviar-ne a ella. Tenim responsabilitats més enllà de nosaltres mateixes com a mà d’obra: tenim responsabilitats, sentiments i qüestions personals per cobrir.
Hem d’economitzar el treball de les cures; Sindillar es basa en tenir cura de les que tenen cura. Qui ens cuida?
‘Cuidar entre terres’ és aquesta migració que et porta a tenir cura, mentre segueixes cuidant els que deixes al teu país. Com definiries aquesta situació?
Cal tenir en compte que les dones que es queden fan activisme, cuidant allò que els pertany. Les que migren a una societat estranya per tenir cura de la base primordial d’aquesta societat que és la família també són valentes. El documental tracta d’equiparar aquestes dues realitats però per a mi haurien de ser dos documentals diferents, perquè totes dues són realitats molt fortes.
Jo feia activisme polític al meu país, però després d’aquestes jornades dures jo tornava a casa cansada, però amb uns braços càlids que em rebien que eren els de la meva filla i la meva mare. Estant aquí, tenint cura d’altres famílies, altres fills, les privilegiades que no som internes arribem a una petita habitació amb un llit buit sense cap afecte ni uns orelles per escoltar què tal ha estat el dia.
Ambdues són lluites potents, però en diferents àmbits. L’únic que ens connecta és que sempre estem cuidant. Això es podria prendre com part de l’essència de la dona, com a part de la nostra naturalesa que ens condiciona a ser cuidadores.
Creus que si comencéssim a desvincular les cures a la figura de la dona, aquests començarien a considerar-se part del circuit econòmic i hi hauria menys vulneracions?
Tant l’home com la dona tenen la capacitat de tenir cura. Però a nosaltres se’ns veu com idònies per a aquest camp, no sé si perquè se’ns veu vulnerables i per tant, manejables. Si hi hagués més homes treballant en el camp de les cures les nostres condicions haguessin millorat fa temps. Estem immerses en un capitalisme masclista que ens diu que podem ocupar-nos d’una família i després tenim tota la capacitat com a dones de cuidar també de la nostra. I com som tan ‘àgils i capaces’ sobrevivim en aquestes condicions. Les dones migrants no som importants.
Dius que si hi hagués més homes tindríeu millors condicions. Creus que seria així fins i tot si aquests homes fossin migrants?
Per a l’Estat els migrants en general no importem. Que no siguem votants i no tinguem opció a decidir és importantíssim per entendre que no es facin canvis en les lleis estructurals. Però en les últimes eleccions hi va haver una campanya molt forta, ‘Cedeix el teu Vot’ i moltes persones van contactar amb migrants. Vam ser moltes les que vam participar en les eleccions. Que els polítics ens vagin cuidant i que deixin d’invisibilitzar-nos per no ser votants, perquè estem triant per altres mitjans.
