Ja no recordo els motius pels quals amb divuit anys vaig decidir estudiar el Grau Superior d’Educació Infantil, però crec que devien ser força més simples que els que tinc ara. Sobretot, després d’haver fet psicoteràpia durant molts anys i d’estudiar Psicologia (amb la qual continuo actualment) d’una manera relaxada, gaudint del camí i no esperant amb gaire ànsia el resultat. Els motius que et poden moure per decidir passar vuit hores al dia amb infants de 0 a 3 anys són molts.
Quan vaig acabar els estudis bàsics per dedicar-me a la petita infància vaig entrar directament a la roda sense preguntar-me res. Envies currículums, busques feina i de cop i volta et trobes immersa en una llar d’infants (en el meu cas vaig estar molts anys en el món privat) dins d’una aula, amb quinze infants d’un any, una bata i poca cosa més. Ja ets educadora, però no oblidem que tens vint anys i amb prou feines has deixat enrere l’adolescència. Jo em vaig sentir despullada, insegura i feta un embolic. De cop i volta em vaig trobar en situacions que pràcticament no havia pogut viure abans. No només parlo del dia a dia amb els infants i de la responsabilitat que tens quan hi tractes, sinó també de tots els moments diaris amb les famílies (entrades, sortides, reunions, etc.) i amb les altres educadores i gent que treballa al centre, amb qui comparteixes gran part de la teva feina. Era la primera vegada que posava els peus en el món adult i jo que, a més, era tímida, ho vaig trobar molt complicat. Per sort, tenia al meu costat professionals que em van acollir molt bé i de qui en vaig aprendre molt.
Vaig treballar durant molts anys de la mà de l’educació tradicional. Estava lligada a uns estudis, a unes instal·lacions, a unes normes i a una manera de fer que no respectava el ritme evolutiu de l’infant. I el pitjor de tot, jo era una noia a qui els canvis l’espantaven molt: m’havien dit que busqués estabilitat laboral, que havia de ser molt responsable i que no podia fallar. Amb aquestes creences i idees preconcebudes vaig viure molts anys esquivant pensar una de les coses més importants: “Soc feliç fent el que faig?”, “què vull fer?”, “com ho vull fer?”. Vaig trigar força temps en adonar-me que sí que podia deixar de treballar a un lloc on no m’hi trobava gust i que jo podia decidir què fer i què no fer.
Madures treballant i vivint, vas encarant noves situacions, aprenent amb l’experiència, i sobretot agafant consciència de la vulnerabilitat dels éssers que veus i tractes cada dia. Si t’il·lumines (en aquest món això no passa gaire sovint, per desgràcia) decideixes començar a ser crítica amb allò que fas, amb allò que veus al teu voltant, i vas decidint què t’agrada i què no, què vols i què no vols. Però aquest és un procés llarg i requereix temps. La vida amb preguntes i replantejaments és més difícil, però també és més interessant, més enriquidora i a la llarga tot plegat va agafant una lògica i un sentit molt bonic. Recupero aquí la disciplina de la Psicologia que he esmentat a l’inici, crec que els estudis d’educació infantil haurien d’anar de la seva mà (no n’hi ha prou amb una o dues pinzellades). La importància de revisar-te a tu mateixa, de conèixer-te més intensament, d’esbrinar qui ets realment, què vols i què sents, per poder acompanyar d’una manera més sincera i neta els infants.
Sovint sentia frustració, injustícia i una tristesa punxant al cor que vaig anar interioritzant com a normals, quan en realitat no ho era. I per fi ho veus: “Jo no vull fer això així”, “no crec que aquesta sigui la millor manera d’ensenyar alguna cosa”. Sembla que ja fa temps que hi ha una gran quantitat d’educadores crítiques amb la metodologia i amb la manera d’acompanyar a la petita infància, i cada cop més projectes dirigits a aquestes edats se sumen al canvi en l’educació que continua sent molt urgent. Així, vaig decidir explorar nous camins i vaig començar a descobrir el veritable significat de treballar amb la petita infància. De fer-ho amb el cor i amb el cap, intentant fer sempre el que és millor per a l’infant, no per mi. Acompanyar-lo en el seu procés d’aprenentatge, posar-lo al centre i jo situar-me al seu costat. Aquest paper no és fàcil i quan estudiava educació infantil ningú m’ho va ensenyar. Ara han passat molts anys i espero que això hagi canviat o, si més no, s’hagi actualitzat.
Actualment, tinc la sort de treballar com a educadora substituta a l’escola bressol pública de Barcelona. He descobert que em sento molt a gust amb la metodologia en la qual s’emmarca i a cada curs conec grans professionals de qui aprenc molt. Les instal·lacions són precioses i és un privilegi treballar-hi. Cada escola és única, el seu ambient es construeix a partir de les persones que hi treballen. Som molta la gent que formem aquest sector: treballadores, famílies i infants. Totes coneixem la importància d’aquesta etapa, ja sigui perquè ens hi dediquem professionalment, perquè som mares/pares o perquè l’hem viscut nosaltres mateixes (sabem quantes coses ens han afectat i condicionat de com ens han educat a casa o a l’escola).
Sento que soc on vull estar. No obstant això, hi ha coses que fallen i en vull deixar constància perquè arribi a tanta gent com sigui possible. La ràtio, que és insostenible i ens impossibilita sovint fer la feina com la sabem fer. La situació laboral que patim les substitutes (que actualment som un percentatge molt elevat a la plantilla), que està penjant d’un fil entre contractes laborals que finalitzen al juliol, no convocatòries d’oposicions i l’última mala passada que és voler-nos abaixar la categoria professional.
Per acabar, només dir que cuidar el nostre sector hauria de ser essencial. Som les persones que agafem la responsabilitat de tenir cura dels vostres infants, d’acompanyar-los en el seu procés d’aprenentatge de la manera més respectuosa possible. Hem triat ser aquí perquè ens mou que puguin créixer emocionalment sans i equilibrats per afrontar tot el que vindrà, la vida. Ja fa massa temps que som una etapa oblidada, menystinguda i invisibilitzada. Per tot això demano posar al centre l’atenció a les educadores infantils, reconèixer aquesta feina, valorar-la, parlar-ne i fer-la visible.
