Stephanie Land va haver de treballar netejant cases quan de sobte es va veure sola i amb una nena petita. Després de sobreviure aquesta situació amb prou feines, en condicions de misèria i explotació, rebent ajudes insuficients de l’estat, va poder sortir d’aquesta dinàmica. Ara ho explica en el pròleg del llibre ‘Criada’ editat en castellà per Capitán Swing i versionat en sèrie per a Netflix. Al llibre, Land parla sobre la precarietat, sobre ser mare i tocar la pobresa i sobre la necessitat de regular i establir polítiques públiques que no condicionin aquesta situació.
Una situació, si bé no igual que la de Land, però si paral·lela, és la de Rafaela Pimentel. Original de Republicana Dominicana, es va traslladar a Madrid fa 30 anys i durant aquests anys s’ha dedicat a treballar com a empleada de la llar. Com a dona migrada, Pimentel ha patit la desigualtat que es viu al sector de la llar i les cures i ha anat desenvolupant una lluita contra l’explotació. Així, els anys de treball l’han portat a fer xerrades, recollir firmes, lliurar peticions a les administracions i fins i tot crear un col·lectiu anomenat Territorio Doméstico que agrupa dones en la seva mateixa situació. Tot això pel reconeixement del treball de cures, per sortir del règim especial on es troben, per aconseguir el dret a atur i per molts drets més que s’hauran d’incloure a l’estat espanyol quan es ratifiqui el Conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball (OIT). Actualment, també és Secretària d’Organització de SINTRAHOCU (Sindicat de treballadores de la llar i les cures).
Com us va arribar la proposta d’escriure el pròleg d’aquest llibre?
Una periodista els va parlar de mi a l’editorial i van veure coses meves a les xarxes i em van fer la proposta. Al principi vaig dir que no, que mai havia fet cap pròleg. El més proper havia estat un llibre del col·lectiu però fet entre 4 companyes i amb les eines del col·lectiu i vaig dir que no. Em van explicar que allà quedava reflectida la situació de les treballadores de la llar, tema que jo tractava als debats, xerrades, ponències públiques, mitjans… Aleshores m’ho vaig pensar i ja vaig dir que sí. De fet, la nena on treballo va escoltar la conversa i em va renyar. Com que al final em van donar 2 dies per pensar-m’ho, vaig poder dir que sí.
Quan em van enviar el llibre i el vaig començar a llegir realment vaig veure que tenia una connexió amb la lluita nostra i la feina que jo faig i va ser impactant la veritat. Després ja va ser fàcil començar perquè tenia la primera frase pensada des de fa anys: “les cases que netegem i que gestionem però on no podem viure”. Quan venia camí de la meva feina de la Rosa, Majadaonda, Carabaca… A tots els xalets hi havia dones treballant amb els nens d’aquelles famílies. Vaig començar així i després ja va ser tal com ha sortit i és súper potent perquè la història de Stephanie Land és com la història de tantes companyes que formem i acudeixen diàriament al col·lectiu.
Per començar anomenant un dels problemes, parles del gran xoc de desigualtat que es viu en aquest treball. En contracte sobre el tipis de cases on treballeu passa que no pots aspirar a viure millor perquè els preus de l’habitatge i els salaris que es perceben ho impedeixen.
En el sistema on vivim, el tema de l’habitatge és ridícul. Cada cop guanyes menys i després has de pagar 3 vegades el teu salari per poder viure a una casa que no és habitable. Encara pagant més del que guanyes, encara no trobes cases habitables. És evident que l’habitatge no està garantit com a dret i en condicions habitables. Ja coneixem la problemàtica dels desnonaments… No volem viure en aquestes cases per luxe, aspirem a tenir una casa amb una cambra de bany calenta, com Land diu, i tenir espais a la casa que siguin habitables. Que no hagis d’estar tapant finestres, sense calefacció, sense llum elèctrica… Serveis tan bàsics que ara no estan a la disponibilitat de tot el món, però hauria de ser normal viure a una casa on et puguis sentir còmode. Si no tens uns recursos o feina mai et podràs permetre això,
A les feines de treballs de la llar o de neteja has de fer diverses feines al dia per poder arribar a final de mes i no ho fas bé. Ella mateixa explica totes les cases que tenia i encara no li sortien els comptes. No tenia una feina on cobrava assegurança, li garantien la cotització i poder tenir vacances i unes pagues. Però, a més, no tenim un dret a l’atur. Totes les feines tenen dret a l’atur, però no nosaltres. Això és un problema perquè si et quedes sense feina, a veure què fas si les factures segueixen arribant i després se t’acumulen.
La gran quantitat de dones que treballen sense regular no arribaran a tenir una jubilació
No teniu dret a l’atur, però per poder negociar-ho és imprescindible haver estat contractada. Cosa que no passa sovint…
Això és una altra cosa que no és la realitat. No totes estem contractades en aquests tipus de treballs i com que la majoria de dones estan sense contractar, o no cotitzen o s’han de cotitzar per elles mateixes. I el problema que estem tenint ara amb les jubilacions i les pensions condiciona el final de la vida. En aquests tipus de feina les dones, que som les que ens hem fet càrrec de les cures, siguin remunerades o no, arribem als 70 anys i no tenim una jubilació perquè ningú no ha cotitzat per nosaltres. Hem fet feines que no han estat enteses com a feines i ara tenim aquest problema. Això a més fa referència a les dones que tenen documentació, però cal tenir en compte que hi ha persones que no estan regularitzades, persones migrants que no tenen papers i no estan contractades. La gran quantitat de dones que treballen sense regular, sense tenir una documentació és gent que queda fora també i que realment no arribarà a tenir una jubilació. Ja de per si partim que quan una persona arriba aquí i s’encarrega d’aquestes feines, ha d’estar 3 anys per tenir un document en regla. El document que exigeixen a Espanya perquè nosaltres sempre diem que tenim un document, el dels nostres països.
També cal tenir en compte que potser és complicat arribar a aquests tres anys deduint que hi ha un contracte. A més, és l’única feina on hi ha la figura de desestiment. Què implica?
Exacte, l’únic sector que té aquesta figura és el de la feina de la llar i les cures. Estem en un règim especial o semiespecial perquè el 2011 vam poder aconseguir algunes millores, una baixa laboral que era als 29 dies, la vam aconseguir al tercer dia, hi ha contracte escrit i cotització des de la primera hora però hi ha un munt de drets que encara no hi són aconseguits. En aquest sistema que es diu especial de les treballadores de la llar aquesta és una figura que implica que tu arribes a la teva feina i el teu ocupador et pot fer fora en qualsevol moment. Hem hagut de capgirar aquesta figura perquè moltes companyes són acomiadades de manera improcedent.
La figura hi és i és una de les qüestions que exigim: que es tregui aquesta figura almenys fins que entrem dins del règim general.
Que té relació amb la ratificació o no del conveni 189 de l’OIT.
Sí, perquè millori la situació de les treballadores de la llar, però ja fa 12 anys i seguim esperant que el govern espanyol compleixi les seves promeses. Qualsevol d’ells, que han passat tots els colors que hi ha hagut i per haver-hi. L’últim ens va dir que quan ells entressin ja tindríem la ratificació del conveni 189, però encara ho estem esperant malgrat totes les batalles que portem lliurant, visibilitzant la situació de les treballadores de la llar, fent una campanya als mitjans de comunicació, incidència política, recollida de més de 150.000 signatures en dues setmanes, però res.
Molts països ja ho han ratificat, però també sabem que hi ha països que ho han ratificat, s’han fet la foto, però no han implementat les mesures. És evident que per ratificar alguna cosa hi ha d’haver mesures que després ho implementin. Si no és fer una foto i ja està i nosaltres no volem fotos buides. Però no n’hi ha cap altra, aquest règim especial s’ha d’eliminar. A Espanya, Europa li va dir el 2010 que havia de tenir eliminats aquests règims de treballs especials on només estem nosaltres i els jornalers i jornaleres, però no ho ha fet.
Europa li va dir a l’estat espanyol el 2010 que eliminés els règims de treballs especials on només estem nosaltres i els jornalers i jornaleres, però no ho ha fet
Què esteu fent ara al respecte?
Ara demanem que ens diguin en quin punt restarà, que no ens diguin que hi són. En unes jornades internacionals amb la Plataforma Internacional de Treballadores de la Llar vam elevar 10 propostes a 5 ministeris que estaven en línia. Una era un ultimàtum fins al 31 de desembre perquè es ratifiqui el conveni 189. Bàsicament demanem dret a l’atur, ratificació del conveni 189, pensions laborals, regularització de les persones migrants que som les que estem sostenint la feina darrerament… Abans hi havia molta gent d’Espanya treballant també, però en els darrers anys les que fem aquestes feines som les persones migrants majoritàriament per tota la vulnerabilitat i les situacions de precarietat que té aquesta feina que no tothom ho vol fer.
Moltes companyes es veuen obligades a fer aquest tipus de feina perquè no en tenen cap altra. Sabem que és una feina que sosté la vida, que garanteix que moltíssima gent pugui sortir a treballar, estudiar o realitzar la seva vida mentre ens quedem a les cases però la societat no ho reconeix. És una altra cosa que exigim: un reconeixement d’aquesta feina i una reorganització de les cures i d’aquestes feines perquè no siguem només les dones les que les fem. I que l’estat es faci responsable també de la seva part: incrementant polítiques públiques que puguin assegurar unes cures dignes per a tota la població tinguin recursos o no.
Hi ha d’haver una reorganització de les cures perquè no siguem només les dones les que realitzem aquests treballs
Creieu que el fet d’allargar tant la ratificació té a veure amb el fet de no poder assegurar contractes reals i dignes després? A part, el que comenteu: fins on pot arribar la perversió del patriarcat? Hi ha dones pobres que treballen a diversos llocs fora de casa però per fer-ho han de contractar una altra dona segurament racialitzada que sostingui les cures d’algun familiar dependent. Treballen precàriament per contractar una altra persona de manera encara més precària.
Les feministes tenim aquí molt per fer. Les dones autòctones van aconseguir el dret de sortir a treballar i sortir a estudiar i això és un dret aconseguit. Però per sostenir aquest dret, el que dius, hem de fer aquesta feina altres dones perquè els homes no se’n fan càrrec. Hi ha una discussió pendent amb els homes per a aquest tipus de coses. Ho hem apartat. Però sortim a treballar, amb feines súper precàries perquè és el que trobem, hi ha la bretxa salarial, que no arribes a instàncies superiors i seguim fent feina mentre els homes segueixen a la cúpula. Dones soles surten a treballar mentre han de fer-se càrrec de la família i sense polítiques que garanteixin que poden gestionar la vida amb suport. És el que li passa a Stephanie Land, no hi ha guarderia, no té escola… hem de gestionar tot això.
La que té parella i no ho ha gestionat, surt al mercat públic i té unes feines precàries, si té una persona a casa cuidant els seus fills com li pagarà? Doncs precàriament. O el cas d’una persona gran que necessita cures però no té residència ni l’estat li garanteix unes cures… Amb la pensió precària que tingui doncs buscarà una altra que la cuidi i ho farà precàriament. L’estat hi hauria de jugar la seva part però no ho fa.
Això és precarietat amb precarietat. Gent que ha de pagar una altra persona en condicions precàries per continuar treballant.
També hi ha gent amb diners que aprofita aquest marc
Hi ha gent amb prou diners per pagar a una persona perquè li mantingui la casa neta i la seva família cuidada però no ho fa perquè hi ha una desigualtat i una violació de drets cap a aquests sectors on la majoria som dones. També som les dones les que deixem de treballar i passem a fer poques hores per encarregar-se de les cures. Si passes a treballar 4 hores per cuidar, perds diners… O el cas de l’embaràs, que som les dones les que deixem els nostres treballs també per cuidar. Estem en un sistema que ens atrapa i cal que els homes s’hi involucrin. No poden dir que fan coses quan diuen que estan ajudant.
Amb aquest concepte no es responsabilitzen com a protagonistes.
Exacte. No és una qüestió dajudar, és una qüestió de coresponsabilitat. Si ja els pocs homes que entren a cuidar la majoria diuen ‘jo estic ajudant la meva mare’ o ‘estic ajudant la meva germana a cuidar els meus pares’, ja sabem que no hi ha una consciència d’això.
Primer reconèixer que les cures són una cosa important, que són una feina i que és el que sosté la societat. Que el capitalisme se sosté per tota la feina que fem les dones!
És el poc valor que se li dóna a la feina reproductiva en si. Si el capitalisme funciona també és gràcies a la plusvàlua dels treballadors. Aquí la plusvàlua es converteix en pagar encara menys perquè ‘total, no m’està reportant benefici, només cuida la meva mare’.
És clar que són treballs desvaloritzats. Diuen que posar una rentadora o fer unes llenties no és res. Des que a la nit estic pensant que faré a l’endemà per menjar, estic fent hores. Després, si sóc responsable de cercar el producte en les millors condicions, això també és temps. I fer-les. Quan es para una taula no són les llenties, són les hores, la feina, la càrrega mental. Però això no es valora.
I com deia abans, són feines que hem exercit les dones al llarg de les nostres vides. Dones que ja no dins de l’àmbit remunerat, sinó que a casa seva s’hi van dedicar i ara tenen 80 anys i estan sense una pensió perquè ningú va cotitzar per elles, ningú va valorar aquesta feina i ningú els hi va dir que aquesta era una feina important. Dones sense futur o dones que van morir sense rebre mai reconeixement, com si ho van fer els seus marits. Ells sí que van tenir una distinció i es van emportar tots els titulars… Fixa’t, qualsevol escriptor s’asseu hores senceres a escriure però perquè ho pot fer: una dona li portava el cafè, el menjar, li posava les sabatilles, li netejava tota l’habitació… així jo també escric no un llibre, sinó 20!
Com el tema de les internes, que no és d’un dia per l’altre, potser és sempre ja que són allà a l’abast.
Això és super dur. No hi ha horaris establerts. Hi ha companyes que ni tan sols les criden pel seu nom. És despersonalitzar i humiliar. En aquest treball et trobes moltíssimes dones que ni tan sols els donen menjar o temps per lliurar. En teoria, tu has de tenir dues hores diàries per lliurar si treballes més de 8 hores i una si treballes menys de 8 hores. Tot això s’ha aconseguit. Les 36 hores continuades per a les internes de descans i les vacances, però moltes fa anys i anys que no poden descansar.
O quan van al metge han de pagar una altra companya perquè la substitueixin. L’altre dia una companyes deia que s’havia fet una petita operació i havia d’estar 48 hores de descans. La van trucar dient-li que havia d’anar a la feina o si no l’havia de reposar. Ella tenia una baixa laboral però això és igual perquè hi ha companyes que han fet fora estant de baixa laboral. Se salten tots els drets en tots els àmbits, però el cas de les internes és el més fort.
En el cas de la cura de nens, hi ha ocupadors que posen els nadons a la mateixa habitació de la treballadora tota la nit. La feina que hauria de fer un pare o una mare, la fa la noia. I a sobre moltes no tenen una habitació en condicions, la del gos és millor, així de clar. També tenim companyes que han agafat anèmia perquè no mengen el mateix que mengen a casa. És una veritable esclavitud moderna el que està existint. Tot de dones treballen aquí perquè no tenen una altra opció i estem mirant cap a una altra banda… Hi ha algunes de nosaltres que diuen que s’hauria d’abolir aquesta feina, d’altres diuen que si fos en condicions, sí que ho farien.
Condicions com una millora substancial del sou que no està ni regulat, per exemple?
No pot ser que hi hagi famílies amb internes 24 hores i set dies a la setmana que paguin 700 euros perquè ni tan sols compleixen les taules salarials. Encara estem en la lluita que la compleixin. Una interna ha de guanyar 1300 euros, li han de donar les pagues completes i les vacances.
A banda que moltes companyes no guanyen ni el salari mínim, que ja és de broma, a moltes a part els treuen els diners del seu salari si les cotitzen. Cotitzen els caps de família així que ells tenen uns increments per fer-ho, però qui paga la cotització és la persona. Hi ha moltes persones que necessiten renovar una targeta, reagrupar la família… i sense aquesta targeta no ets res i et veus abocada a sucumbir en aquest tipus de frau total i d’abusos per poder fer això.
Moltes companyes no cobren el salari mínim i a altres, si les cotitzen, els hi treuen els diners del seu sou
Des de Territorio Doméstico voleu lluitar perquè tot això canviï. Quina és la teva valoració de la feina feta?
El col·lectiu va néixer el 2006. Ens vam trobar, vam començar a parlar de les cures i de les fronteres i hi va haver moltíssima connexió entre dones que havien treballat fent tasques de la llar i vam començar a parlar del que estava passant. Ens escoltem i creem aquest espai de confiança de relació, de cura i de lluita. Aquí vam néixer per lluitar pel règim especial, que era on érem en aquells moments, al costat de dones feministes. El col·lectiu està compost per diferents nacionalitats i edats. Fem assemblea el segon diumenge de mes, que és quan ens podem reunir perquè entre setmana estem treballant. És assembleari i horitzontal.
A banda, anem als 8 de març per visibilitzar-nos. Hem utilitzat eines com la música. Hem creat un disc amb 10 cançons que són històries. Hem fet teatre, performance… tot per visibilitzar i fer arribar la informació i que les companyes sapiguem els drets que tenim i no sabem. Teatralitzem els diferents models de treball que hi ha al sector. També hem fet un documental i una ràdio novel·la…
A part, hi ha la interterritorial on hi ha col·lectius de diferents parts de l’estat espanyol i hi estem articulades. El 2016 vam fer el primer congrés de treballadores de llar internacional… Estem contentes. També hi ha moltes companyes advocades que ens donen suport en el tema de les denúncies i tenim molts judicis guanyats. En general fem incidència política i recollim denúncies de companyes que estan fent el treball de les cures i de la llar. De fet, el 2018 vam crear per això l’Observatori Jeanneth Beltrán sobre Drets en Ocupació de la Llar i de Cures, que va ser una dona de Nicaragua que va morir per expulsió sanitària.
