A poc a poc la nostra societat s’ha anat fent conscient de les desigualtats de gènere i del flagell que suposen les violències masclistes. A poc a poc també s’han fet alguns esforços, encara que tímids o amb falta de dotació pressupostària suficient per afrontar la violència que pateix el 50% de la població humana en tots els àmbits de la vida i al llarg d’aquesta, començant molts cops en la infantesa. No sobra cap intent: les lleis, les campanyes, els pactes d’estat, etc., però tots han estat insuficients! Les dones continuen patint violència i sembla que la forma d’aturar-la s’escapi de les mans de tothom i burli tots els intents que coneixem. Potser cal que ens plantegem on se situa l’arrel del problema. De ben segur que n’hi ha més d’una, però el que és cert és que una de les principals i que reforça les secundàries és la cosificació de les dones.
La cosificació és l’ús que es fa de la dona, del concepte de dona o de la seva imatge, total o parcial, per a finalitats que no la dignifiquen com a ésser humà. La cosificació deshumanitza les dones i les mostra com a objectes no pensants que poden ser exposats, explotats i utilitzats com es desitgi.
Tot i que com a concepte la cosificació apareix durant els anys setanta, trobem casos documentats de cosificació en els segles XVII i i XVIII, però és en l’actualitat quan s’ha convertit en un problema molt més rellevant.
La cosificació és una forma de violència masclista que ens costa d’identificar com a tal per la normalització social que n’hem fet. La societat consumista ens bombardeja diàriament amb milers de missatges directes i subliminals que no som capaços d’analitzar de forma conscient però que s’instal·len al nostre cervell i, sense adonar-nos-en, els acabem acceptant.
Si observem el que diàriament ens envolta trobarem la cosificació als anuncis publicitaris, al cinema, a la lletra de les cançons, en el tracte periodístic que reben les atletes femenines, a la premsa escrita, a les disfresses infantils, a les ofertes lúdiques i de joguines per a nens i nenes, a alguns uniformes escolars, a les ofertes laborals, en determinades exigències en els llocs de treball, als uniformes d’alguns establiments, al vocabulari utilitzat per dones i homes, etc. I això ho normalitzem!
Tots aquests missatges equiparen les dones a objectes, a coses, i alhora els creen necessitats fictícies de ser com les models que ens mostren les campanyes publicitàries i que són objectius impossibles, ja que són dones irreals, inexistents, el resultat de la manipulació del seu cos amb programes informàtics.
Per tant, campanyes fortes, amb grans interessos econòmics al darrere, s’esforcen per vendre productes de bellesa i operacions quirúrgiques per ser com les dones que després, en altres campanyes, són tractades com a objectes, massa vegades fotografiades en postures degradants, vexatòries i humiliants, totalment cosificades i objectivades. I això ho normalitzem!
Les conseqüències de la cosificació són àmplies. Per una banda, generen molts problemes de salut, físics i psicològics, en dones i,sobretot, en adolescents que pretenen assolir un cos com el que veuen a la publicitat. Dietes alimentàries gens saludables que provoquen problemes endocrins, anorèxia, bulímia, efectes secundaris de medicaments per aprimar-se, efectes d’operacions quirúrgiques d’estètica que no sempre compleixen les mesures sanitàries adequades i depressions per no assolir l’objectiu són els més freqüents. Per una altra banda, el fet de deshumanitzar les dones, o sigui de mostrar-les com a objectes no pensants, fa que s’instal·li en l’imaginari individual i col·lectiu la idea que estan a disposició de ser utilitzades quan i com convingui, i, a més, que elles no hi tinguin res a dir. I també ho normalitzem!
Quan una qüestió està tan normalitzada per la societat de forma generalitzada no es considerada cap problema, i quan no es considera un problema no es veu la necessitat d’actuar.
És un problema i cal fer-nos conscients del seu abast. Cal desaprendre tot allò que hem après de forma inconscient i imposada i analitzar individualment el com i el perquè s’utilitzen les dones amb finalitats mercantilistes i de satisfacció de tot tipus de necessitats alienes. Només quan vegem la dimensió que suposa el maltractament públic i diari del cos de les dones a les campanyes, veurem les conseqüències d’aquesta cosificació: discriminació, deshumanització, desnaturalització, submissió i objectivació són, sens dubte, l’arrel de les violències masclistes. Una arrel troncal, forta, que es ramifica en milers d’arrels secundàries que van alimentant el tronc i que fan que el problema sigui més i més gran i difícil d’eradicar.
Des de CCOO hem dissenyat una campanya que implantem en diferents etapes per eradicar la cosificació de les dones i que porta per nom “Cos sí, cosa no”. Els objectius són ensenyar a l’actiu sindical a desaprendre tot allò que ha après per ser conscients de l’abast i la profunditat del problema; aprendre a identificar els problemes de cosificació en l’àmbit laboral i donar eines i estratègies per actuar-hi; identificar la necessitat de recórrer a l’autoritat laboral i, si cal, actuar en conseqüència, etc. En definitiva, prendre consciència, aprendre a identificar i a actuar són el primer pas perquè, a poc a poc, posem les dones al lloc on els pertoca, restituint la seva dignitat, els seus drets i la seva vàlua. És el primer pas per situar-les al lloc de les persones i amb dret a ser tractades en conseqüència.
Si voleu més informació de la campanya la podeu trobar aquí:
https://www.ccoo.cat/noticia/212449/cos-si-cosa-no-#.WoFmj7eFNMx
Vols donar-nos la teva opinió? Has vist anuncis que consideris degradants o discriminatoris? sommesqueuncos@ccoo.cat
