- Ets molt guapa, fas molt bona olor. Quants anys tens? Quina pena veure’t amb cadira de rodes tan jove…
Mentre l’Ylenia treballa en un dels estands del Saló de l’Ocupació de Barcelona aquest novembre, de sobte, un home vestit de camisa i pantalons texans se li apropa per increpar-la. L’Ylenia, per un moment, és fora de joc.
“Van ser tres minuts. Els tres minuts que la meva companya era al lavabo. Mai havia viscut una situació tan estranya i desagradable en el meu lloc de feina, i en un espai tan públic”, recorda l’Ylenia perplexa encara pels fets.
Segons un dels darrers informes en matèria de gènere i treball, impulsat el 2021 per la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere i CCOO, L’assetjament per raó de sexe en l’àmbit laboral d’Espanya, el 40,4% de les dones que resideixen a l’Estat ha rebut assetjament en el seu lloc de feina almenys una vegada a la vida. Si ens fixem en el col·lectiu de la discapacitat, aquest factor és patent en qualsevol entorn social, des de l’educació a l’àmbit laboral. “Per a mi les pitjors barreres sense dubte són les socials, que afecten a tota la resta”, puntualitza l’Ylenia.
La discriminació en l’entorn laboral és un fet que es succeeix i que pateixen les dones amb discapacitat. El 63,1% de persones amb discapacitat està a l’atur, és a dir 2 de 3 persones amb discapacitat. Per gènere, les dones amb discapacitat presenten una taxa inferior d’activitat a la dels homes del mateix col·lectiu (un 35,2% davant d’un 38,4%). I la bretxa salarial és de 2.000 euros menys que els homes anualment.
“Des de la interseccionalitat, el col·lectiu de dones amb discapacitat, no ho té gens fàcil dins el mercat laboral: les taxes d’atur són altes i la discriminació s’agreuja per motius d’accessibilitat, condicions, dificultat per accedir a categories professionals superiors i llocs de direcció, i un llarg etcètera”, explica la psicòloga i especialista en violència masclista Laura Martí Martorell.
En els darrers dos anys, malgrat la seva formació en realització de televisió, l’Ylenia ha hagut de rebutjar tres feines dins el sector audiovisual, per manca d’accessibilitat. Pel seu costat, l’Esther, actual companya de feina, i ara també amiga, critica sentir-se discriminada dins el món del modelatge. “La meva diabetis és visible, porto una bomba d’insulina, un sensor i un catèter. En alguns càstings m’han arribat a dir que me l’amagui”. A més, l’han pressionada per obrir-se un altre compte d’Instagram, espai on treballa per la sensibilització de la diabetis, en què no fes menció a la malaltia. “Em vaig negar i m’han acabat acomiadant”, continua l’Esther.
D’altra banda, l’activista veterana per la defensa dels drets de les persones amb discapacitat, Carmen Garrido, apunta que el 80% de les dones amb algun tipus de discapacitat han patit qualsevol mena de violència i/o abús. El 40% ve de part de cuidadors i l’entorn familiar: “Jo he patit aquesta violència i actualment continua passant. Escolto a les companyes més joves i veig que les discriminacions segueixen, i això no es pot consentir”, expressa Garrido.
“Està mal feta”, comentava el personal sanitari sobre el cos de la Mireya mentre es trobava estirada al llit de l’UCI arran d’una complicació pulmonar per la Covid-19. L’Ylenia avui dia no pot accedir a la llitera del centre de salut del seu poble perquè aquesta no és elèctrica, “és denigrant que algú m’hagi d’ajudar perquè no està adaptat per persones que tenen mobilitat reduïda”, diu.
El desembre de 2020, l’Administració va prohibir l’esterilització forçada al col·lectiu de les dones amb discapacitat. Així i tot els obstacles dins i fora de consulta persisteixen. Avui dia, el 90% de les dones amb paràlisi cerebral no es poden fer mamografies, citologies o ecografies, ja que les cadires elèctriques d’aquestes dones requereixen que la porta tingui una amplada de 82 cm.
Per a la Mireya és important una normalització de la salut reproductiva i sexual de les dones amb discapacitat, “m’han hagut d’operar 8 cops dels braços a causa d’un accident laboral ara fa cinc anys, no tinc gens de força, però això no vol dir que no pugui ser mare i que pugui cuidar dels altres. Si cal agafaré el meu fill amb les dents, ja trobaré la manera”, sentència la Mireya.
Tot ve de lluny. Si ens fixem en la legislació vigent, la Convenció dels drets de les persones amb discapacitat (2006) reconeix expressament el dret a l’educació inclusiva com a model indispensable perquè tot l’alumnat rebi una educació de qualitat i garantir així la no-discriminació. Per tot això, calen recursos tècnics i humans que ho facilitin, i de facto no es dona. “Quan vaig arribar a l’institut em feien entrar per la porta del darrere, en aquell moment ho agraïa, ara m’adono que és una discriminació, perquè anar a l’institut és el meu dret i he de poder fer-ho com tothom”, explica l’Ylenia.
Les sortides escolars, excursions i colònies, són un altre lluita. Tant a l’Ylenia com a l’Esther se’ls hi va prohibir aquestes sortides. “Ni jo ni els meus pares hem callat mai, sabíem que hi ha una llei de dependència que ens podem acollir”, remarca l’Ylenia. El lleure és un dret intrínsec en la vida dels infants, i per tant totes les sortides escolars. “El problema és la manca d’accés a la informació, que fa que no lluitis pels teus drets. El problema és dir vale”, continua l’Ylenia.
Avui dia, les dades de dones amb discapacitat a les aules d’educació superior, continua sent esbiaixades, el gènere i la discapacitat suposen un doble grau de discriminació que fa que moltes dones no puguin arribar a cursar formació superior, tan sols una quarta part de la població activa amb discapacitat ha assolit estudis superiors (25,4%), en contrast amb el 45,1% de la població sense discapacitat. “El primer canvi ha de ser en l’educació, tant en l’àmbit social com individual, i això ha d’anar acompanyat de legislacions més estrictes”, puntualitza la psicòloga Laura Martí Martorell.
Projecte DAV, mirada al canvi
Totes les testimonis que han donat veu a aquest reportatge formen part de l’equip de Dona Alça el Vol (DAV), un projecte anual en matèria d’empoderament i visibilitat impulsat per la Federació ECOM de Barcelona, amb l’objectiu de promoure i impulsar canvis en la mirada i el comportament de la societat, “quan una persona veu la discapacitat aleshores la seva mirada canvia”, diu la Mireya.
Entre l’edició d’enguany s’hi troba una exposició fotogràfica que donarà el seu tret de sortida el març de 2022, amb la finalitat de normalitzar la diversitat física i mostrar qualsevol cos apte per tota classe de feina, des de les professions més qualificades i llocs de poder a la publicitat i la televisió, i que formin així part del nostre imaginari col·lectiu.
Aquesta exposició ha estat gràcies a un procés participatiu de dones amb discapacitat que han expressat les seves experiències en situacions de discriminació per la seva condició. “Entre les històries que més em van impactar van ser de les dones més grans, eren situacions molt crues, fins i tot d’amargar-les a la feina”, explica l’Ylenia.
La sororitat és un terme que hem sentit molt a parlar en els darrers anys. Una paraula clau entre el moviment feminista, que fa lligams en els contextos més adversos. Les protagonistes d’aquest reportatge entelen al companyerisme i les cures com a fets cabdals en tot aquest procés, on el grau de consciència hi és, i sovint, marca la diferència entre el món de les persones amb discapacitat i la resta de la societat.
