Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La negociació de la Renda Garantida Ciutadania (RGC) està ja en la fase final. La Comissió promotora de la ILP per la RGC i les organitzacions que la configuren, els grups parlamentaris i el Govern acceleren els contactes i l’intercanvi de propostes. És evident que el temps corre de pressa i no podem deixar passar aquesta oportunitat. El debat pressupostari encara està obert i hi ha diners, per molt que diguin, per iniciar la posada en marxa aquest 2017. La urgència és evident, la pobresa social és escandalosa i la pobresa laboral l’alimenta.
La situació és greu per a milers de persones, la darrera dada de l’EPA mostra un país amb greus mancances i problemes socials: més de 550.000 en situació d’atur, el 42% de llarga durada; més de 170.000 llars amb tots els membres atur i més de 107.000 llars on no entra cap ingrés; un 12% de persones treballadores pobres, treballen però els seus ingressos estan per sota del llindar de la pobresa. Cal lluitar contra la pobresa i cal evitar que hi hagi pobresa. No hi ha excuses: el Pressupost del 2017 ha d’incloure una partida per començar a implantar la RGC, un instrument de lluita contra la pobresa i la desigualtat. La comissió promotora de la ILP de la RGC i les organitzacions socials fa temps que urgeixen al Govern i els grups parlamentaris a tancar un acord per implantar una RGC.
Ara toca aproximar les postures que hi ha sobre la taula i és possible. La quantitat a percebre no pot ser altra que l’Indicador de Renda de Suficiència de Catalunya (IRSC, 664 € mensuals i 7.967,73 € anuals). La RGC ha de tenir present la composició de la unitat de convivència on s’aplica, amb els increments corresponents en funció del nombre d’adults que hi conviuen i/o menors a càrrec. Però l’IRSC no s’actualitza des del 2010 i, per tant, caldrà actualitzar-lo. Però sobretot comprometre l’aplicació del mecanisme de revalorització automàtica que l’any 2005 el Govern, organitzacions empresarials i sindicals van pactar en l’Acord Estratègic.
La RGC és un ajut incondicional, determinat per la situació subjectiva de la persona que no disposa d’uns ingressos mínims. Si s’estableix una prestació complementària per participar en accions d’inserció social i/o laboral, que han ofert les administracions ha de quedar clar que les condicions de suspensió i pèrdua o retirada d’aquest tram sols pot ser causat per incompliments de la persona perceptora i ha de ser recuperable en complir de nou amb els requisits.
El debat de la RGC no pot defugir la realitat de la pobresa laboral i la necessitat d’entomar-ho, tant des de les polítiques laborals, per evitar-la, com de les públiques, per protegir-la. Més del 12% de persones que treballen reben ingressos per sota del llindar de la pobresa i no poden ser excloses, elles i les seves famílies, de l’acció protectora de la RGC. Aquest és un punt polèmic pel govern, és refractari, però cal un punt de trobada. Excloure als treballadors pobres dels mecanismes protectors que establim per les persones pobres pot afegir majors problemes, siguin de confrontació entre col·lectius, siguin de desincentivació a la inserció. Quan els ingressos del treball estan per sota del IRSC s’ha d’establir un mecanisme que contempli la complementarietat amb les rendes del treball, per tal que les persones que estan en aquesta situació puguin ser també possibles beneficiaris de la RGC si compleixen la resta de requisits i s’hauran d’establir mecanismes que evitin el frau en el mercat laboral. El problema de fons rau en el mercat de treball i cal actuar-hi, permetent que la norma laboral faciliti la capacitat de les organitzacions sindicals per combatre el fenomen de la pobresa laboral, reforçant la seva capacitat d’intervenir en la negociació col·lectiva i en el control del frau empresarial en la contractació. Però, a l’entretant no podem excloure la pobresa laboral de la RGC. Aquest és un debat que no es pot defugir, és actual i les contradiccions del sistema econòmic l’aviven, qualsevol acord ha de contemplar aquesta realitat i emplaçar la resposta. La fórmula final es pot tancar més tard o més d’hora, però caldrà fer-ho.
La RGC s’ha de començar a aplicar aquest 2017. Es pot temporalitzar i graduar l’assoliment del total que es determini, ates que tant la preparació del complex administratiu per fer-lo possible, com el cost total de la plena implantació, ho justifiquen. Però ni els temps són infinits, ni els percentatges a aplicar el primer any poden ser inferiors al 88% del IRSC. També cal preveure que a l’Estat el pròxim dia 2 al Congrés de Diputats s’inicia el debat de la proposta sindical de Prestació d’Ingressos Mínims, que contempla la possibilitat d’establir unes rendes mínimes que puguin ser complementades per les CCAA. Per tant, si s’aprovés i fos d’aplicació a Catalunya, caldria accelerar el terminis d’implantació del 100% de la RGC, donat l’estalvi que això suposaria pels Pressupostos de la Generalitat.
És evident que urgeix posar en marxa la RGC. Disposar d’un potent instrument de lluita contra la pobresa i la desigualtat requereix construir un Acord Parlamentari el més ampli possible, que doni predictibilitat i durabilitat a l’acord que s’assoleixi amb el Govern. Aquests són els dies en què cal concloure tanta demanda social expressada en la ILP, reclamada en els carrers, urgida en el Ple del Parlament sobre emergència social i pobresa, prevista ja el 2006 en l’Estatut. Ara cal concretar-ho en un acord i implementar-ho en el Pressupost.
