Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El genocidi de Gaza ha tornat a posar en escena a Hannah Arendt (1906-1975), una de les pensadores més influents del segle XX. Va néixer a Alemanya en el si d’una família jueva, que, a causa de la persecució nazi, es va exiliar als Estats Units. La seva vida es va creuar, trenta anys després, amb un dels responsables d’aquell règim abjecte. Després del final de la Segona Guerra Mundial, Adolf Eichman, el que fos responsable de la logística dels camps d’extermini nazis, va fugir a l’Argentina. En 1961, Eichman va ser segrestat per un comando israelià i jutjat a Jerusalem. Llavors, The New Yorker va demanar a Hannah Arendt que cobrís el judici amb les seves cròniques.
Va ser a partir d’aquesta experiència que Arendt va redactar el que, segurament, és el seu assaig més conegut: Eichman a Jerusalem. En ell, no sols narra el judici, sinó que es va plantejar una pregunta essencial: per què Eichamn no semblava malvat si, el que havia permès i en el que havia contribuït, era l’horror absolut? I en buscar la resposta va definir “la banalitat del mal”, un concepte que, en el seu moment, va resultar molt polèmic i que amb el temps ha adquirit un significat universal per a descriure el comportament de persones corrents que mengen actes d’extrema crueltat i sense cap compassió envers altres éssers humans. Persones que, aparentment, no tenien cap desviament de la personalitat que justifiquessin els seus actes, persones normals que en una situació extraordinària es van convertir en monstres.
Arendt explica en els seus Escrits jueus, que els sionistes, “ensordits pel soroll incessant de la propaganda, ja no poden distingir la veu de la integritat; i, encesos pel seu propi fanatisme, s’han tornat insensibles a la veritable calor del cor”.
L’historiador Yuval Noah Harari (1) aprofundeix en el concepte del mal i recorda: “Hem sentit el president d’Israel parlar del mal. També hem sentit el president dels Estats Units usar la paraula mal. Els líders de la Unió Europea descriuen l’atac d’Hamàs com a malvat. I cal dir-ho, l’assassinat en massa de més de 1.200 civils israelians és un horrible crim de guerra que amb raó va commocionar el món”. Però, insisteix Yuval Noah Harari, “el terme maldat no és un terme per a descriure’l; és un terme per a descontextualizar. Malvats és un terme per a demonitzar i augmentar realment les fantasies generalitzades dels israelians d’avui que estan lluitant contra nazis. De fet, l’ex primer ministre Naftali Bennett ho va dir directament en una entrevista el 12 d’octubre del 2023: ‘Estem lluitant contra nazis’. I si estem lluitant contra els nazis, llavors tot està permès”.
En nom de Déu
El primer ministre israelià, Benjamín Netanyahu, va celebrar la seva primera roda de premsa vint-i-dos dies després de l’atac d’Hamàs. En ella va introduir dues referències bíbliques, una del profeta Isaïes: la lluita dels “fills de la llum”, és a dir els jueus, contra els “fills de la foscor”, els enemics d’Israel. L’altra cita va correspondre a la figura de Amalec, cap d’una tribu que va combatre als israelians quan es dirigien a la terra promesa després de fugir d’Egipte. Amalec és un personatge bíblic amb el qual els jueus han identificat al llarg de la història a tots els seus enemics, començant per Adolf Hitler.
D’alguna forma, Netanyahu situava a Déu en el centre del relat, com un poder que no necessita justificació. Un Déu, Yahvé, que va anomenar a l’extermini de Amalec i els seus descendents: “Esborraré la memòria de Amalec de sota el cel” (Èxode 17.14 i Deuteronomi 25:17); “ara ves i fereix a Amalec, i destrueix a homes com a dona, a nen com a lactant, a bou i ovella, camell i ase” (Samuel 15:1). Així, el líder d’una democràcia invocava el poder de Déu, tal com ha recorregut històricament el gihadisme islamista a l’hora de justificar els seus crims.
L’historiador israelià Ilan Pappé, en una conferència pronunciada en la Universitat de Berkeley, Califòrnia, el 19 d’octubre de 2023, (2) aprofundia en el factor culpa: “El missatge del món era que la neteja ètnica de Palestina significava tolerar una petita injustícia per a corregir una injustícia molt major. Concretament, els palestins havien de compensar als jueus per mil anys d’antisemitisme europeu i cristià (…) Des de llavors, la neteja ètnica s’ha convertit en l’ADN de la política israeliana cap als palestins”.
El sentiment de culpa d’Occident per les persecucions històriques sofertes pels jueus pot contribuir a explicar per què cap conflicte divideix tant a l’opinió pública europea com el que ocorre entre Israel i Palestina des de fa dècades. La seva càrrega emocional és immensa i no respon als blocs ideològics convencionals.
Sota el pes de la Nakba
La memòria de la Nakba està gravada a foc en la identitat dels palestins. La de l’holocaust, en els jueus. Gabor Maté és supervivent de l’Holocaust. És mèdic i una referència mundial en l’anàlisi del trauma i de la connexió entre l’estrès emocional i nombroses malalties.
Després de la tragèdia que es va deslligar el 7 d’octubre, va contar la seva història en xarxes socials (3): “Soc un supervivent de l’Holocaust, era un bebè. Els meus avis van ser assassinats a Auschwitz i la major part de la meva família, també. Em vaig convertir en sionista a causa d’aquest somni del poble jueu ressuscitat en la seva pàtria històrica, a reemplaçar el filat d’Auschwitz per les fronteres d’un estat jueu amb un exèrcit poderós. Després vaig descobrir que no era exactament així, que per a fer realitat aquest somni jueu havíem d’imposar un malson en la població local. No hi ha manera que s’hagués pogut crear un Estat jueu sense oprimir i expulsar a la població local. Els historiadors jueus israelians han demostrat sense cap dubte que l’expulsió dels palestins va ser persistent, generalitzada, cruel, assassina i amb intenció deliberada”. Aquest fet històric és conegut com la “Nakba” en àrab; el ‘desastre’ o la ‘catàstrofe.
“Hi ha una llei – recorda Gabor Maté – que estableix que no es pot negar l’Holocaust, però a Israel no es permet esmentar la Nakba, encara que sigui la base mateixa de la fundació d’Israel. Vaig visitar els Territoris Ocupats (Cisjordània) durant la primera intifada. Vaig plorar tots els dies durant dues setmanes pel que vaig veure; la brutalitat de l’ocupació, l’assetjament mesquí, el seu caràcter assassino, la tala dels olivars palestins, la negació dels drets d’aigua, les humiliacions… i això va continuar, i ara és molt pitjor que llavors. És l’operació de neteja ètnica més llarga dels segles XX i XXI”.
Neteja ètnica que, afirma, ha arribat al paroxisme: “Mai havia vist alguna cosa comesa tan públicament, davant la televisió; tals atrocitats perpetrades, i les víctimes són presentades com els criminals. I aquest espectacle obscè és secundat o justificat pels grans mitjans i tots els polítics”.
Capítols
Per què, Gaza? La banalitat del mal i la culpa (3)
Per què, Gaza? La impunitat de dècades d’apartheid (4)
Per què, Gaza? Israel i el dilema democràtic (5)
Per què, Gaza? Crim i mentida per no veure l’horror (6)
Per què, Gaza? Un món hostil i l’ombra del feixisme (i 7)
Per saber-ne més
- Harari, Y.N. (11/10/2023). L’horror de Hamàs és també una lliçó sobre el preu del populisme. The Washington Post
- Pappé, I. (19/10/2023). Crisi del sionisme, oportunitat per a Palestina? Esdeveniment a Berkeley
- Maté, G. Sobre la guerra a Gaza. Instagram
