Anàlisi

Per què, Gaza? Crim i mentida per no veure l’horror (6)

La primera víctima és la compassió. La segona, la veritat. La desinformació constitueix una de les principals armes en tots els conflictes. I sempre comença pel sentit de les paraules. Qui domina el llenguatge, domina el relat, i té més possibilitats de guanyar la batalla mediàtica, en aquest cas, a escala global. Quan parlem del conflicte entre Israel i Palestina, les paraules tenen arrels profundes i el seu sentit assoleix dimensions històriques, amb referències que van des dels temps bíblics fins als grans traumes recents de la humanitat. Però en el cas de Gaza, totes les paraules es queden curtes perquè no és una qüestió de relat sinó d’extermini dels testimonis: l’exèrcit israelià ha eliminat de forma sistemàtica els periodistes palestins a Gaza.

A Gaza han estat assassinats més de dos-cents periodistes. Molts juntament amb les seves famílies. Les històries es repeteixen amb una cadència dramàtica. “Amb els seus bombardejos arbitraris, les forces armades israelianes estan eliminant un periodista rere l’altre sense restriccions. Tot això mentre els seus comentaris inacceptables delaten un menyspreu obert pel dret internacional humanitari”, denuncià Jonathan Daghuer, responsable de Reporters Sense Fronteres a l’Orient Pròxim.
Com és possible dur a terme aquests atacs tan precisos contra els periodistes? La reportera de guerra Patricia Simón recull testimonis que expliquen que “Israel sap perfectament on és tot i tothom a Gaza. Ho sap per les targetes de mòbil, per satèl·lit, per dron, per la informació que té recopilada”.

Només entre el 7 d’octubre i la data de la primera pausa humanitària, el 24 de novembre, foren assassinats 57 periodistes, segons el recompte del Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ, per les seves sigles en anglès). Hamàs acabà amb la vida de quatre periodistes, dels quals dos es trobaven en un kibutz proper a la Franja i els altres dos al festival de música Supernova. En els primers 48 dies del càstig a Gaza, l’exèrcit d’Israel matà cinquanta periodistes a Gaza i tres al Líban. És el conflicte amb el nombre més alt de periodistes assassinats en menys temps.

La periodista Patricia Simón explica en el seu reportatge nombrosos casos de periodistes assassinats a casa seva amb les seves famílies: “Com va passar amb Abu Hassira, periodista de l’agència de notícies Wafa, de l’Autoritat Palestina, assassinat el 7 de novembre per un atac israelià contra el seu habitatge, que també matà 42 dels seus familiars”.

El poder del relat i el coratge de Haaretz

Els periodistes israelians tenen prohibit per llei entrar a Gaza des de 2006. La seva informació sobre el que hi passa prové gairebé exclusivament de l’Exèrcit o del Govern. Una gran part de la societat accepta aquestes informacions com si fossin fets indiscutibles. Cada vegada que es produeix una gran operació de càstig contra Gaza, les televisions ofereixen molt poques imatges del patiment de la població civil. Els atacs són sempre contra la infraestructura terrorista de Hamàs. Els bombardejos d’edificis residencials o fins i tot hospitals es justifiquen per l’existència de llocs de comandament i control de l’organització islamista o perquè s’hi amagaven dipòsits d’armament. Quan això no és possible, s’afirma que l’Exèrcit responia al foc enemic. Si hi ha víctimes civils sense cap relació amb Hamàs, s’acusa l’enemic d’utilitzar escuts humans.

Així, l’apartheid es converteix en una simple separació; la neteja ètnica no és el resultat d’una deportació, sinó l’obertura de corredors humanitaris per salvar els palestins. I en cap cas són territoris ocupats: són territoris administrats. Cisjordània es transforma en Judea i Samaria; les detencions indefinides sense acusació ni judici són detencions administratives. I, per descomptat, no existeix genocidi, sinó accions de seguretat i dissuasió que pretenen canviar l’equació. És a dir, acabar amb els terroristes, encara que això signifiqui segar milers i milers de vides civils.

Dos vocabularis, dos universos. Però, afortunadament, hi ha veus que van a contracorrent. A Israel, tenen un nom: Haaretz, un diari amb el coratge d’enfrontar-se a les pulsions majoritàries de la societat a la qual es dirigeix. Amira Hass, símbol del periodisme compromès amb els drets humans, tingué el valor d’escriure el 10 d’octubre de 2023 a les pàgines de Haaretz que els israelians havien patit “el que els palestins han viscut com una qüestió de rutina durant dècades, i continuen experimentant: incursions militars, mort, crueltat, nens assassinats, cadàvers apilonats a les carreteres, setge, por, angoixa pels éssers estimats, captivitat, ser objectius de venjança, foc letal indiscriminat tant contra els implicats en els combats (soldats) com contra els no implicats (civils), una posició d’inferioritat, destrucció d’edificis, vacances o celebracions arruïnades, debilitat i impotència davant d’homes armats poderosos i una humiliació abrasadora”.

El primer editorial escrit per Haaretz després de la matança perpetrada per Hamàs afirmava que “el desastre que ha caigut sobre Israel és responsabilitat d’una persona: Benjamin Netanyahu. El primer ministre, que s’enorgullia de la seva àmplia experiència política i la seva insubstituïble saviesa en afers de seguretat, fracassà completament a l’hora d’identificar els perills als quals conduïa Israel en establir un govern d’annexió i despossessió (…) mentre emprenia una política exterior que ignorava obertament l’existència i els drets dels palestins”.

Haaretz fa anys que defensa els drets humans dels palestins; denunciant la discriminació i el tracte que reben per part de l’Estat israelià. I en un moment tan dolorós i traumàtic per a la societat israeliana mantingueren els seus principis. El diari simbolitza la capacitat d’empatia i compassió enmig de la barbàrie i l’odi.

Shireen Abu Akleh, crim d’Estat

Des de l’any 2000 fins al 7 d’octubre de 2023, el dia de l’atac terrorista de Hamàs, la Federació Internacional de Periodistes, amb seu a Brussel·les, havia documentat 46 periodistes palestins morts sense que ningú n’hagués retut comptes. Però l’11 de maig de 2022, un d’aquests crims tingué un impacte internacional tan gran que posà en evidència les autoritats israelianes. La víctima fou Shireen Abu Akleh, la veterana periodista palestina de la cadena Al Jazeera, que morí mentre cobria una incursió militar d’Israel a la Cisjordània ocupada. Després de vint-i-cinc anys apareixent a les pantalles de milions de persones, era tota una referència periodística en el món àrab.

Un dels llocs on Abu Akleh havia treballat amb freqüència era precisament Jenín, la ciutat del nord de Cisjordània on es desplaçà per cobrir una incursió militar israeliana en un camp de refugiats. Durant aquella cobertura, portant armilla antibales, casc i clarament identificada com a reportera, Abu Akleh fou abatuda amb un tret al cap. Els reporters que l’acompanyaven, Al Jazeera, una investigació de l’ONU i l’Autoritat Palestina asseguraren que el tret procedia de l’Exèrcit israelià, que finalment admeté haver disparat “per error” contra la reportera.

La mort d’Abu Akleh commocionà immediatament gran part del món àrab. La periodista fou homenatjada per la població palestina durant tres dies, amb multituds als carrers de Jenín, Jerusalem, Nablus i Ramal·la, on es celebrà un funeral d’Estat. En un vídeo que es féu viral després de la seva mort, Abu Akleh explicava que havia triat ser periodista “per estar a prop de la gent, perquè potser és difícil canviar la seva realitat, però almenys podré portar la seva veu al món”.

Deteriorament de la imatge d’Israel

Els assassinats de periodistes intenten preservar la impunitat d’Israel a curt termini. Però no poden salvar-lo de greus conseqüències per a la seva reputació a llarg termini. En l’era de la documentació amb telèfons intel·ligents, les accions d’Israel a Gaza han estat enregistrades digitalment, difoses i vistes per tot el món.

Avi Shlaim, professor emèrit a Oxford i autor de destacades obres sobre l’Orient Pròxim —com El mur de ferro: Israel i el món àrab i Tres mons: memòries d’un jueu àrab— coneix bé ambdues comunitats. Nascut en el si de la comunitat jueva a l’Iraq, país que la seva família hagué d’abandonar quan era adolescent, feu el servei militar a Israel abans d’iniciar una carrera acadèmica al Regne Unit. Ara conclou que “Israel s’ha convertit en un paria internacional per pròpia mà”.

A la pregunta sobre quin és l’origen de tant odi, respongué en una entrevista que no es tracta d’un xoc de civilitzacions: “Aquest conflicte tracta de coses reals. Tracta de dos pobles en una mateixa terra. I el motor d’aquest conflicte, el motor del nostre desplaçament, fou polític; fou el nacionalisme. També el nacionalisme àrab, que es girà contra els jueus, no només a l’Iraq, sinó a tot l’Orient Pròxim”.

L’impacte immediat és evident en les enquestes d’opinió pública globals. Segons l’Índex de Percepció de la Democràcia 2025, Israel és el país amb la percepció més negativa del món. Fins i tot als Estats Units, l’opinió pública està canviant: una enquesta de Pew Research feta el març revelà que el 53 % dels nord-americans té una opinió negativa d’Israel, inclòs el 69 % dels demòcrates i la meitat dels republicans menors de 50 anys.

A Israel i en la comunitat jueva arreu del món se senten veus de consciència que denuncien la política del govern Netanyahu. Les pròpies famílies dels ostatges a Israel demanaven: “No utilitzeu el nostre dolor per causar més morts” i es manifestaven “contra la venjança” i perquè el seu govern deixés de bombardejar Gaza.

Capítols:

• Per què, Gaza? Crim i mentida per no veure l’horror (6)
• Per què, Gaza? Un món hostil i l’ombra del feixisme (i 7)

Per saber-ne més

1 Simón, P. (11/11/2023) A la caza de periodistas en Gaza. La Marea

2 Editorial (10/10/2023) Llegando nuevamente al ciclo de la venganza. Haaretz

3 Gutiérrez, O. (21/10/2023) El historiador israelo-británico Avi Shlaim: “Las potencias occidentales serán cómplices del ataque de Israel a Gaza”. El País