Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’empresa que duu el nom de Nissan va néixer ara fa un segle a Cadis. La fàbrica va ser indústria de guerra. També va fer gasògens durant l’autarquia i tractors i camions durant el ‘desarrollismo’. En la seva història s’hi barregen personatges com Henri Ford, Marcelino Camacho i Juan Echevarria Puig. Un segle de la història industrial de Catalunya i Espanya, que mostra la feblesa empresarial local i la precarietat que comporta la dependència de les multinacionals.
L’empresa industrial que és avui Nissan va néixer a Cadis el 1920, fa, doncs, un segle. El seu primer nom va ser Ford Motor Company, i pertanyia al conglomerat de la multinacional americana. El seu president va ser Henri Ford. Sembla que la decisió inicial de crear la companyia a la ciutat andalusa es va prendre perquè els nord-americans van descartar Barcelona per l’agitació sindical d’aquesta ciutat, que un any abans havia aconseguit les vuit hores de feina després de la vaga de La Canadenca.
El 1923 l’empresa, que ja es deia Ford Motor Iberica, va decidir traslladar-se a Barcelona. Tot fa pensar que en la decisió hi va pesar l’entramat de proveïdors i tallers que oferia la capital catalana. La fàbrica es va situar a l’Avinguda Icària, al Poblenou. El 1935, la seva producció fou de 7.800 unitats (la meitat camions i la resta turismes) i les exportacions a Portugal, Itàlia i el Marroc es consolidaren. La filial catalana va aconseguir aquell any el segon lloc pel que fa a beneficis totals de la firma a Europa.
Fabricant de gasògens
Durant la guerra civil, l’empresa va ser considerada indústria de guerra. Acabada la contesa va reprendre la construcció de camions en base a peces importades. A causa dels obstacles que hi posaven les autoritats franquistes es va especialitzar a produir peces de recanvi per als vehicles d’abans de la guerra i a fabricar gasògens, una aportació tecnològica de l’autarquia.
El 1954 Ford, davant les dificultats que posava el règim franquista a la seva producció va decidir marxar d’Espanya. L’empresa va passar a capital espanyol i es va dir Motor Ibérica. No obstant això la firma mantenia vincles amb la multinacional, de manera que es va especialitzar a produir tractors i va agafar com marca Ebro, el principal riu espanyol, igual com en altres països els camions de Ford duien també el nom del riu més important, com Thames, a Gran Bretanya.
L’any 1965 una nova multinacional va entrar en el capital de Motor Iberica. Va ser Massey Ferguson, constructora de tractors, que va prendre el 36% de les accions.
L’any 1967 l’empresa es traslladà a les instal·lacions que ocupa actualment Nissan a la Zona Franca.
El 1979 Nissan va comprar la participació de Massey Ferguson. Naixia Nissan Motor Iberica. A partir d’aquell moment es començà a emprar tecnologia de Nissan i a fabricar productes netament japonesos, com ara el Nissan Patrol i la Nissan Vanette. Durant la tardor de 1982, la multinacional japonesa augmentà la seva participació del 36% que tenia al 53%.
A partir de 2008 i després d’entrar en l’òrbita de Renault, els vehicles Nissan i els Renault van unificar les seves plataformes i complementen els seus motors mantenint una imatge i estructura diferenciades. Els productes es comercialitzen per separat i Nissan a la practica s’ha convertit en una marca complementària de Renault. Les factories de Barcelona van substituir la fabricació de les Vanette pels Renault Trafic, i les seves corresponents versions comercials de Nissan i Opel.
Marcelino Camacho i Juan Echeverria
La història de Motor Iberica té també la seva vessant sindical i humana. Una de les empreses comprades per Motor Iberica els anys 60 arran de l’entrada de Massey Ferguson, va ser Perkins Hispania, que fabricava, sota llicència, motors de gasoil a Espanya. A la fàbrica de Perkins a Madrid hi havia un torner que havia organitzat molts dels treballadors de la planta. El seu nom: Marcelino Camacho. El cap de personal de la fàbrica a Madrid era Juan Echevarria Puig, procedent del sindicalisme universitari falangista i més tard president de Nissan Motor Iberica. El setembre de 1976 arran d’una vaga de treballadors de Perkins es va produir l’acomiadament de 67 operaris, entre ells Camacho. Uns anys més tard, Diario 16 titulava una entrevista a Echevarria: «Yo despedí a Camacho», cosa que el directiu empresarial va afirmar no haver dit i va atribuir al periodista, Juan Tomás de Salas. Si puig va presidir Nissan, Camacho va ser secretari general de CCOO.
I tombs que dóna la vida, el fill d’Echeverria: Alejandro Echeverria, va ser directiu del Barça durant la dècada del 2000 formant part de l’equip comandat per l’independentista, Joan Laporta. Alejandro Echeverria va compaginar la seva responsabilitat al Barça amb ser patró de la Fundación Francisco Franco. I paradoxes, s’atribueix a Echeverria fill haver neutralitzat els ‘boixos nois’.
