Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquesta és una entrevista original publicada a Climática.
Durant dècades, ens van fer creure que el lliure mercat i la llibertat individual eren sinònims, i que qualsevol intervenció pública suposava una amenaça per als valors democràtics. Naomi Oreskes desmunta aquesta fal·làcia en el seu últim llibre, El gran mito: Cómo las empresas nos enseñaron a aborrecer el Gobierno y amar el libre mercado (Capitán Swing) on rastreja com corporacions i lobbies van manipular durant més d’un segle els discursos públics, els mitjans de comunicació i fins i tot les universitats.
“El poder de la propaganda és enorme”, diu en aquesta entrevista, quan explica com sectors sencers de l’elit econòmica es van convèncer —o van preferir cconvèncer-se que la seva cobdícia era sinònim de llibertat. Parlem amb ella sobre el negacionisme climàtic, les promeses tecnològiques que es repeteixen cada cinc anys, la instrumentalització de la religió als Estats Units i la pèrdua de la noció de bé comú, una idea que fins i tot Adam Smith defensava i que avui sembla oblidada.
Al començament del teu llibre, prens com a punt de partida la tesi de Naomi Klein i altres autors, que sostenen que el capitalisme és la causa estructural del canvi climàtic, per explicar la vostra tesi: “nosaltres argumentem que és com pensem el capitalisme i com funciona”. En filosofia, dirien que és un debat entre idealistes i materialistes.
Crec que les idees són fonamentals. Si mirem la història, veiem que persones com Marx, Hitler o Adam Smith —pper a bé o per a mal van motivar milions a actuar en nom d’idees. I si tinc alguna crítica al meu propi camp, és que els historiadors hem tendit a oblidar la importància de les idees els darrers anys, concentrant-nos massa en les estructures materials. Per descomptat que tot importa: idees, persones, institucions, contextos materials. L’important és com interactuen.
I què passa quan aquestes idees no són honestes, sinó instrumentals, dissenyades per justificar altres interessos?
Aquí hi ha la clau. Algunes persones les utilitzen de forma cínica, i d’altres arriben a creure-se-les. El poder de la racionalització és enorme. A Merchants of Doubt, el nostre primer llibre, ens preguntàvem per què persones cultes negaven la ciència climàtica, i vam descobrir que al darrere hi havia una idea molt poderosa: el fonamentalisme de mercat i el seu vincle amb la noció de llibertat individual. Això ens va portar a investigar d’on venia aquesta idea, qui l’havia promogut, perquè era evident que no era una veritat universal, sinó una construcció ideològica interessada.
Al llibre explores també l’anomenada “tesi de la indivisibilitat”, que sosté que el capitalisme i la llibertat són inseparables i que comprometre una suposa amenaçar el conjunt. Com neix aquesta idea?
És una construcció que neix als anys trenta de la mà de la National Association of Manufacturers, una patronal nord-americana. Ells defensaven la “llibertat industrial”, que no era altra cosa que la llibertat dels empresaris per gestionar els seus negocis sense interferències. El problema és que aquesta “llibertat” justificava coses com condicions laborals inhumanes o el treball infantil. Com es defensava una cosa així? Al·legantque tota intervenció estatal era una amenaça per a la llibertat een conjunt
Em va sorprendre també el paper del lobby de la indústria elèctrica en aquesta història. No acostumem a pensar-hi com a actor ideològic potent.
I, tanmateix, va ser pioner en campanyes de desinformació als Estats Units. El problema era que l’electricitat, com els ferrocarrils, és un monopoli natural. La teoria clàssica del lliure mercat defensa que la competència mho milloratot, però això no funciona quan cal instal·lar infraestructures costoses. Des del segle XIX, molts van entendre que aquests sectors requerien regulació o nacionalització. Però les elèctriques, per evitar-ho, van finançar universitats, llibres de text i cursos —incloent-hi a Harvard Business School— que ensenyaven que no calia regular-les. Va ser una corrupció intel·lectual massiva.
I això continua passant avui, encara que amb altres actors, com Silicon Valley.
Exactament. Els grans monopolis digitals actuals ocupen el lloc dels barons del petroli o de l’electricitat d’antany. La seva ideologia dominant és llibertària: menys impostos, menys regulació i més concentració de poder. Alguns financen think tanks, d’altres prefereixen actuar directament perquè ja són tan poderosos que no necessiten intermediaris.
A la presa de possessió de Trump eren tots allà, semblava una escena treta d’El Padrí, alineant-se per besar l’anell.
Sí, i aquesta imatge resumeix molt bé com funciona el poder real. El que abans eren associacions gremials, avui són grans fortunes personals, des de Jeff Bezos fins a Elon Musk. I tot i que hi ha conflictes interns, la base ideològica continua sent aquesta defensa del mercat desregulat.
T’agradaria parlar sobre la premsa, perquè un dels arguments principals de MAGA (Make America Great Again) és que ja no es pot confiar en la mainstream media. Fins a quin punt diaris com The New York Times i The Washington Post també han estat “ccooptats?
Molt. A Merchants of Doubt expliquem com les campanyes negacionistes de la ciència climàtica van manipular els mitjans amb la idea de “donar veu a les dues parts”, com si hi hagués dues postures legítimes sobre fets científics. I els periodistes van caure en el parany perquè l’equilibri és un valor en el periodisme. Però la veritable responsabilitat hauria de ser amb la precisió i la veritat.
Respecte al medi ambient, sembla que hem arribat a un punt en què ni tan sols cal justificar res, tot i que els efectes del canvi climàtic són cada cop més evidents. Com veus el debat actual?
Vivim un moment paradoxal. D’una banda, l’evidència científica sobre el canvi climàtic és indiscutible. De l’altra, hi ha sectors econòmics i polítics que continuen alimentant narratives falses o minimitzant el problema perquè el seu model de negoci depèn d’això. Ho veiem en el negacionisme, però també en certes promeses tecnològiques que actuen com a distracció. Cada cinc anys apareix l’anunci que l’energia de fusió està a punt d’arribar i salvar-ho tot. I això mai no arriba. Mentrestant, no s’hi inverteix prou en les tecnologies que ja existeixen, com la solar, l’eòlica o l’emmagatzematge d’energia.
Com deia Donald Trump: “Drill, baby, drill”. Es fa i punt.
Cert, però encara és possible resistir creant narratives alternatives. Perquè, encara que ells diguin que aquestes terres no valen res, la veritat és que són un bé comú, patrimoni de tots els ciutadans. I cal recordar-ho, perquè fins i tot en mitjans liberals com The New York Times, gairebé no es parla ja del concepte de “bé comú”.
Avui, a més, tenim un altre problema: la concentració mediàtica. La desregulació de les telecomunicacions dels anys 90, sota Bill Clinton, va permetre la consolidació de grans conglomerats que controlen la majoria dels mitjans, reduint enormement la diversitat de veus.
És que dfala sensació que hem perdut fins i tot la capacitat de pensar els conceptes de “bé públic” o “propietat comuna”.
Totalment. I això és tràgic, perquè fins i tot Adam Smith reconeixia a La riquesa de les nacions que hi havia d’haver impostos per sostenir béns públics. I, tanmateix, aquesta part també ha estat esborrada de les edicions “oficials” promogudes per economistes com George Stigler. Així que crec que és urgent recuperar aquesta conversa.
Parlem un moment de la guerra, ja sigui del genocidi israelià a Gaza, de la invasió russa a Ucraïna o del recent i preocupant atac a l’Iran, també des d’Israel. Qui convenç les societats que han d’anar a morir en una guerra?
Aquí estic d’acord amb Naomi Klein: hi ha qui s’enriqueix molt amb la guerra. El complex militar-industrial nord-americà continua sent enormement poderós. Mentre es discuteix sobre retallades pressupostàries per a ciència o salut, es gasten bilions en armament i exportació d’armes. És un negoci multimilionari.
I això connecta amb el que deies abans: bona part del que veiem avui no és ideologia coherent, sinó pura cobdícia. L’administració Trump va obrir enormes extensions de terres públiques per a l’explotació de petroli, gas i carbó, repetint l’estratègia de la Rússia postsoviètica: privatitzar actius públics i enriquir uns pocs.
Per acabar: després d’investigar totes aquestes narratives i discursos… et queda espai per a l’optimisme?
Sí, i et diré per què. Perquè si aquestes idees es van fabricar i es van instal·lar a través d’estratègies conscients i persistents, això vol dir que també es poden desmuntar. I el més important: se’n poden proposar d’altres. I en aquesta tasca, els mitjans, les universitats i els moviments socials tenim molt per fer.
