La crisi econòmica global desencadenada l’any 2008 va convertir en un èxit de vendes la nova edició d’una novel·la clàssica que li va costar la vida al seu escriptor, Takiji Kobayashi (1903-1933). El llibre Kanikosen. El pesquero (Kanikōsen, 1929), publicat el 2010 en castellà per l’Editorial Ático de los libros (amb traducció de Jordi Juste i Shizuko Ono), narra les penúries dels empleats d’un vaixell de pescadors de crancs («Els pescadors de crancs» seria la traducció literal del títol original), sotmesos a un maltractament físic i mental al llarg de la travessia durant mesos, per part de l’encarregat, que actua de manera extremadament exigent i violenta, encoratjat pels accionistes de la promesa d’una recompensa si aconsegueix uns resultats determinats.
El gener del 2023, l’editorial Gallo Nero ha reeditat el manga Kanikosen (2006), de Gô Fujio, autor del dibuix i del guió adaptat de la novel·la de Kobayashi, una publicació gràfica que també va tenir un èxit destacat durant la crisi econòmica de fa una dècada, malgrat que, evidentment, no va ser concebuda amb aquesta intenció (la primera edició en castellà del manga va ser el 2014, amb traducció de Yoko Ogihara i Fernando Cordobés). L’èxit simultani de novel·la i manga al Japó va ser impulsat perquè molts treballadors es van sentir identificats amb els personatges de la història original, adaptant la situació a les empreses de l’actualitat: dures condicions de treball, una pressió desmesurada sobre els resultats, acomiadaments i amenaces de tota mena, llargues jornades de treball i un tracte inhumà per part de les organitzacions. Els empleats del segle XXI es veien reflectits en la cruel experiència de l’Hakuko Maru, el vaixell on Kobayashi va situar una trama on es criticava l’explotació dels treballadors i, alhora, es criticava el colonialisme del govern japonès del moment (estan pescant en una zona molt propera a la frontera russa, fins i tot envaint el seu espai marítim, tot plegat sota la protecció d’un destructor japonès).
Però no només destaca per aquest agosarat plantejament. A la història narrada s’aprecia perfectament el desgast progressiu tant físic com mental dels empleats, i observem les converses entre ells que provoquen un desenllaç inesperat per a l’opressor: una vaga per reivindicar les millores en les condicions laborals. La rebel·lió acaba sent repel·lida per l’exèrcit, que acudeix a l’ajuda de l’empresa explotadora del viatge, que és qui realment protegien. El motí es gesta davant la sorpresa dels executius, ja que estaven segurs de la docilitat dels seleccionats, homes i dones necessitats de diners, alguns fins i tot estudiants, alguns fins i tot endeutats per poder pagar alguns dels tràmits, gairebé tots provinents de zones rurals molt pobres. Una individualitat necessitada que, amb el pas del temps, es converteix en una força col·lectiva contra el patró abusador.
L’exposició pública de l’explotació i humiliació contínua, magistralment descrites tant en paraules a la novel·la com en imatges al manga, i la consciència de classe adquirida pels proletaris, la reorganització, la identitat col·lectiva i la rebel·lió contra el sistema explotador, li va costar la vida al seu autor amb només 29 anys, després de ser detingut al matí per la policia japonesa i trobat mort a la tarda del mateix dia amb evidències clares d’haver estat torturat de manera salvatge. L’obra del novel·lista s’ha reivindicat també amb dues adaptacions homònimes al cinema el 1953 i el 2009.
Que els japonesos se sentissin identificats amb aquesta forma d’explotació no és aliè a nosaltres. Només cal recordar que, el 15 de novembre de 2022, una Inspecció de Treball va dur a terme una actuació coordinada i simultània a quatre de les companyies més importants de consultoria del país, per vigilar el compliment de les jornades laborals màximes, la regulació sobre hores extraordinàries i el registre horari, tal com obliga a totes les empreses la llei que va entrar en vigor el 2019, després de dècades de reivindicació per part d’experts i sindicats.
El resultat d’aquesta operació va ser descobrir nombroses hores extres sense pagar, jornades extenses de més de dotze hores diàries sense retribuir correctament, absència de control d’horaris i abusos de tota mena, amb un objectiu: augmentar els resultats de l’empresa apostant per una gran productivitat de l’assalariat. En realitat, era una productivitat enganyosa, ja que el resultat de l’empleat augmentava mantenint el cost laboral, però falsejant el temps emprat sense pagar. Efectivament, la productivitat era alta, però per no pagar les hores realment treballades, a més d’haver de fer la tasca en un ambient laboral tòxic.
Les conseqüències d’aquest abús de forma continuada en el temps pot provocar resultats devastadors. A la novel·la gràfica Cuando el trabajo mata (Le travail m’a tué, 2019), amb dibuix de Grégory Mardon i guió d’Arnaud Delalande, podem veure un cas real ficcionat, a partir de la investigació sobre l’assetjament laboral realitzat per Hubert Prolongeau. L’obra, publicada en castellà el 2022 per l’editorial Garbuix Books, amb traducció de Montserrat Terrones, converteix la feina dels tres membres de l’equip creatiu en una denúncia de l’assetjament sistemàtic dut a terme a l’empresa automobilística Renault durant anys, encara que sense esmentar-la expressament.
Inspirat en un cas real, el suïcidi d’un enginyer informàtic que, tot i entrar a l’empresa molt motivat i integrat a l’organització, amb el pas del temps, el treball es converteix en un malson, amb cada cop més exigències, objectius impossibles, pressió pels resultats i terminis, llargues jornades de treball i la sensació d’estar dirigits per autèntics inútils, amb planificacions despietades i menyspreus continus. La novel·la gràfica mostra perfectament aquests canvis amb el temps. També com es percep aquest impacte físicament i emocionalment en el protagonista, amb les ulleres, dolors i el cansament propi de no dormir o, fins i tot, de tenir por del que li puguin arribar a dir per la seva feina feta o per la seva nova tasca a desenvolupar.
Assistim en el relat a la tasca de responsables intermedis que suposadament reporten cap a la direcció, desconeixent moltes vegades el treball real del departament, fitxats per uns motius espuris en la majoria dels casos. L’objectiu d’aquests mediocres directius rau en realitat a pressionar per augmentar la productivitat del tècnic, sigui com sigui, i en el termini més curt possible. Moltes vegades, ni ells saben realment el que estan demanant o el motiu últim, però sempre es traspua una intencionalitat d’explotar el treballador en tot el que es pugui, al mínim cost possible, una cosa evident quan veiem el protagonista viatjar a les fàbriques d’Argentina o Romania i comprovarà de primera mà que, potser, el problema de la baixa productivitat en aquests països rau en l’altíssima rotació del personal provocat per les males condicions laborals.
El cansament, les hores de feina, la feina a casa o les llargues estades dels viatges tenen un impacte directe en la vida personal de l’enginyer, en la relació amb la parella, amb els fills, amb els amics o amb la família, mentre viu obsessionat contínuament per la feina. Les discrepàncies a l’oficina es barregen amb la culpabilitat a casa, augmentant la irascibilitat que roman de forma perenne i que perjudica, alhora, les relacions personals, afavorint l’aïllament, encoratjant una disminució de la confiança i la motivació. La càrrega mental és insuportable. La condemna a Renault France i la difusió de la sentència va aconseguir que moltes empreses reflexionessin sobre els seus mètodes de treball.
A la mateixa època que els successos esdevinguts a Renault, una cosa semblant succeïa a l’empresa France Télécom on, entre el 2007 i el 2010, hi va haver més de seixanta suïcidis entre els seus empleats. Molts es van matar al mateix lloc de treball saltant per la finestra, i caldria sumar-hi les desenes de temptatives i la gran quantitat de casos de malalties ocasionades, especialment les relacionades amb la salut mental, com l’ansietat i la depressió. L’obsessió pels resultats econòmics va provocar l’acomiadament de 22.000 empleats i canvis a més de 14.000. La fiscalia de París va culpar al seu moment diversos directius per assetjament moral a la feina.
Realment, l’actual Orange (antiga France Télécom) té complicat justificar alguns dels mètodes emprats per la companyia per, literalment, assetjar els empleats perquè marxessin per ells mateixos, evitant haver de pagar una indemnització com, per exemple, oferir bonificacions als caps que aconseguissin més baixes, cosa que implicava accions del tipus: canviar sobtadament el lloc de treball, modificar contínuament els objectius, deixar l’empleat sense cadira ni taula durant setmanes o col·locar la taula directament en llocs denigrants, denegar qualsevol petició de l’empleat, aïllar-lo a la feina, prohibir cap tipus de dissentiment o, directament, infravalorar el personal des d’un punt de vista professional amb humiliacions públiques de menyspreu. Un dels últims suïcidis va ser un empleat que es va immolar a l’aparcament de l’empresa.
L’òpera prima del francès Nicolas Silhol, Corporate (2017), s’inspira en aquesta dècada negra de France Télécom, sense parlar directament d’aquesta empresa. La pel·lícula planteja una situació semblant (el mateix director coneixia de prop el cas real, el pare treballava a la companyia), amb un suïcidi a l’inici, navegant a partir d’aquell moment a través dels procediments administratius a seguir en aquests casos, amb el control dels inspectors de treball, i el dilema moral de la responsable de recursos humans que se sent responsable del que ha passat. El relat ens mostra com estem desemparats com a personal d’una gran empresa, utilitzats com a titelles d’usar i llençar, sense cap tipus d’escrúpols ni remordiments per part de l’organització. Silhol alerta al seu guió sobre l’assetjament sistèmic, molt més perillós que el personalitzat, que és més fàcil de combatre.
En definitiva, la novel·la, el manga, la novel·la gràfica i les pel·lícules citades evidencien situacions il·lícites en un entorn laboral nociu que distingim fàcilment al nostre voltant, acceptant com si fos normal la impunitat amb què les organitzacions creuen que poden actuar. La pregunta que ens hauríem de fer no és si és difícil poder denunciar un cas d’assetjament laboral sistèmic i sostingut en el temps per la dificultat de tenir proves, sinó que la pregunta que ens hauríem de fer és que no hauria de ser necessari que et suïcidis perquè puguis guanyar en denunciar-ho davant d’un jutge.
