Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El cas Montoro no és un cas de corrupció convencional. No hi ha sobres en metàl·lic, ni comissions en una bossa d’esport, ni una gravació en un reservat de restaurant. No. És pitjor. És un cas de corrupció legalitzada, planificada, sistemàtica. Un sistema en què les empreses més poderoses del país —del gas a la construcció, de les elèctriques als casinos— pagaven a un despatx privat fundat per l’exministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, per redactar normes que després s’aprovaven des del mateix ministeri.
Aquest despatx, Equipo Económico, creat el 2006 per Montoro i diversos col·laboradors pròxims que després ocuparien càrrecs clau en el seu ministeri, va ingressar més d’11 milions d’euros entre 2008 i 2015 procedents d’empreses que, poc després, veurien modificacions legals a mida. Les últimes revelacions, avançades per El País, confirmen que Ferrovial va pagar gairebé 600.000 euros a aquesta consultora coincidint amb l’aprovació del pla estatal per al pagament a proveïdors municipals —una mesura que, casualment, va afavorir directament l’empresa constructora.
Quan la llei es fa a fora i s’aprova a dins
Segons el sumari del cas, els pagaments que diverses empreses feien a Equipo Económico no eren per serveis tècnics ni per informes analítics amb cap incidència pública objectiva. Eren una altra cosa: pagaments per influència normativa. Dit clarament: l’empresa pagava, el despatx feia un informe, i el ministre (el mateix que havia fundat el despatx) aprovava la norma. El més greu és que moltes d’aquestes operacions es feien mentre Montoro era ministre —entre 2011 i 2018— i mentre els seus exsocis i antics empleats ocupaven llocs de responsabilitat a l’administració pública.
No es tracta d’un fet puntual. El cas Ferrovial se suma a les operacions ja documentades amb empreses del sector gasista, com AFGIM (Asociación de Fabricantes de Gases Industriales y Medicinales), que van aconseguir rebaixes fiscals milionàries (del 85 % en l’impost elèctric) després de pagar 270.000 euros per un informe de dotze pàgines. També hi ha contractes amb empreses de joc, de paper, d’energies renovables… Sectors regulats per l’Estat, on qualsevol canvi legal pot suposar centenars de milions en beneficis. La porta giratòria aquí no és un símbol. És una estructura.
El delicte, perfectament ordenat
El jutge instructor del cas a Tarragona, d’on parteix la investigació, ha imputat 28 persones per delictes de soborn, frau a l’administració, prevaricació, tràfic d’influències, falsedat documental, negociacions prohibides a funcionaris i corrupció entre particulars. Montoro n’és la figura central, però no és l’únic. També hi apareixen alts càrrecs d’Hisenda com Rogelio Menéndez (exdirector de l’Agència Tributària) o Óscar del Amo, així com exsecretaris d’Estat i figures del poder econòmic i institucional de l’època Rajoy.
L’arquitectura era clara: Equipo Económico elaborava informes o propostes, sovint en format de notes legals breus però altament orientades, les presentava a les empreses interessades, i aquestes pressionaven per la seva aprovació. Mentrestant, els mateixos redactors participaven, via alts càrrecs públics, en la seva validació. El BOE es convertia així en un document privat, redactat amb antelació per qui més podia pagar. Això no és lobby. Això és captura institucional.
L’Estat com a eina d’explotació
La gravetat del cas Montoro no rau només en el delicte. Raurà també —i potser sobretot— en la impunitat social que ha envoltat aquesta pràctica. Durant anys, aquest sistema va funcionar sense escàndol públic, sense debat parlamentari, sense control efectiu. Ningú, dins o fora del govern, va posar-hi fre. Al contrari: mentre les polítiques públiques retallaven en serveis, congelaven salaris i incrementaven la pressió fiscal sobre la ciutadania, algunes empreses obtenien rebaixes multimilionàries o accés preferent a les arques públiques.
És això, exactament això, el que defineix la corrupció institucionalitzada: l’ús del poder d’Estat per al benefici privat. No és només una desviació puntual del sistema. És el sistema mateix treballant contra la seva pròpia finalitat. Quan qui dicta les normes és el mateix que cobra perquè les normes canviïn, l’Estat deixa de ser un garant i es converteix en una màquina de favors. El dret públic es fa dret clientelar.
I després?
El PP, incòmode per l’abast del cas, ha reaccionat tard i malament. Primer, desvinculant-se de Montoro, que s’ha donat de baixa del partit per no arrossegar-lo més. Després, cessant a alguns dels alts càrrecs imputats. Però ningú —ni el partit ni el govern espanyol actual— ha obert encara una auditoria sobre totes les lleis i reformes fiscals aprovades durant el mandat de Montoro. Ningú s’ha preguntat fins a quin punt les polítiques públiques dels anys de crisi van ser dictades des d’un despatx privat.
I, tanmateix, aquesta és la pregunta essencial: quantes de les decisions que van empobrir l’Estat van respondre en realitat a interessos pagats? Quantes reformes fiscals van ser impulsades no per necessitat econòmica, sinó per encàrrec? Si avui sabem que Ferrovial va pagar mig milió per una reforma legal concreta, per què hem de creure que la resta de decisions es van prendre amb neutralitat?
La democràcia, en venda
La corrupció és sempre un atac a la democràcia. Però quan la corrupció és normativa, estructural, planificada des de dins, l’atac és total. Ja no es tracta només de diners desviats. Es tracta de privatitzar la sobirania. De posar la voluntat legislativa en mans de qui més pot pagar. I això, si no es corregeix, no només empobreix l’Estat. També empetiteix la democràcia.
Perquè quan la llei deixa de ser igual per a tothom i passa a ser una mercaderia negociable, la política es transforma en una transacció i la ciutadania en una comparsa. I això, avui, és el que ha quedat al descobert.
