Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquest dissabte 4 de febrer, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) celebrarà el nostre IX Congrés, amb el lema «periodisme assetjat: precarietat i desinformació». Aquest congrés arriba en un dels pitjors moments de la professió, tant laboralment com professionalment. Cada cop pitjors condicions laborals, traduïdes en salaris baixos, jornades llargues, contractació irregular i altres situacions anòmales. Pressions a la feina, temes dels quals no es parla, menyspreu al fotoperiodisme, interessos corporatius per sobre del dret a la informació de la ciutadania. Són qüestions que no fan més que accentuar el descrèdit general del periodisme per part de la societat.
Tot això és el que pensen els i les professionals de la informació a Catalunya. L’SPC hem desenvolupat al llarg del 2022 una Radiografia dels mitjans de comunicació a Catalunya, que ha consistit en una recerca per conèixer quines són avui dia les condicions tant laborals com professionals amb què es treballa en el periodisme. No és un llibre blanc, no. Fer això és un projecte molt ambiciós que requeriria la col·laboració franca i oberta d’organitzacions professionals, universitats, institucions i empreses, i ens temem que no tothom estaria interessat en què es coneguessin determinades dades.
L’informe final d’aquest estudi el presentarem en el congrés. Està dividit en tres subsectors, premsa diària i agències, premsa no diària i mitjans digitals, i ràdio i televisió tant pública com privada. En l’àmbit de la premsa diària i les agències de notícies hem detectat una creixent precarització de les condicions laborals i un estancament de les perspectives professionals, d’acord amb la crisi generalitzada al sector, més o menys profunda segons el mitjà, i aguditzada arran de la pandèmia de la Covid-19.
El nombre de treballadors en plantilla als mitjans de premsa diària i agències de notícies ha patit fluctuacions darrerament segons el mitjà, però globalment s’ha reduït. La majoria d’aquestes plantilles han patit reestructuracions en forma d’Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) i Expedient de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO) abans i durant la pandèmia de la Covid-19. La majoria de mitjans i agències que han respost el qüestionari tenen conveni propi, mentre que en els tres restants (els diaris Ara, 20 Minutos i Sport) s’aplica el de sector. En general, les plantilles que el tenen valoren poder comptar amb un conveni propi, però en la majoria de casos se’n reclama la revisió, per estar caducats o desfasats davant la pèrdua continuada de poder adquisitiu perquè no disposa d’una clàusula d’actualització automàtica.
Mentre que gairebé tots els convenis inclouen una regulació específica sobre permisos laborals, no passa el mateix pel que fa a clàusules sobre gènere, estudiants en pràctiques, periodistes a la peça, fotoperiodisme i drets d’autoria. De fet, aquestes clàusules són pràcticament inexistents en molts mitjans.
Malgrat reconèixer la importància d’implantar-los per consciència o per imperatiu legal, només s’han establert plans d’igualtat en cinc dels mitjans enquestats (Diari de Girona, Efe, El Periódico, Mundo Deportivo i Sport). En quatre més s’estan elaborant o negociant (ACN, Ara, El País i La Vanguardia). A la resta de mitjans de premsa diària els plans d’igualtat són simplement inexistents. Sí que n’hi ha a la ràdio i televisió pública i en algunes emissores privades.
Als últims tres anys, seguint aquesta tònica, les congelacions i les rebaixes salarials s’han mantingut a l’ordre del dia. Alhora que es mantenen salaris congelats i rebaixes de sou, amb la consegüent pèrdua constant de poder adquisitiu, també s’han consolidat, sobretot a la premsa diària les dobles escales salarials per al personal nou que s’incorpora a les empreses periodístiques. A la RTV privada, la percepció és que els salaris són baixos.
Molt pocs mitjans disposen d’Estatut de Redacció per regular el funcionament i les relacions professionals a les seves redaccions: Efe, El País, La Vanguardia i El Periódico i la ràdiotelevisió pública, RTVE, TV3, CR, la Xarxa, Betevé i alguna radiotelevisió local més.
En sis dels 17 mitjans de premsa diària consultats reben de manera periòdica pressions de les fonts pel tractament de les qüestions d’actualitat, sobretot de l’àmbit polític (governs i partits) i econòmic (grans corporacions i empreses privades). En un mitjà esportiu admeten rebre aquestes pressions d’empreses de comunicació i televisions, així com de clubs i federacions esportives. En un diari local els consta haver rebut amenaces d’algun ajuntament de retirar-los la publicitat municipal si no accedien a publicar determinada informació. A la premsa no diària una queixa força generalitzada és les pressions que reben d’institucions, grans corporacions o d’empreses importants en l’àmbit territorial de la publicació.
A la premsa no diària i la digital la precarietat salarial és absolutament generalitzada i és la principal preocupació del sector. Les jornades massa llargues són un problema a molts mitjans però no a tots. També hi ha les mateixes queixes en algunes empreses audiovisuals
Pocs són els mitjans consultats en premsa no diària o digital que mantinguin fotoperiodistes en plantilla o que en contractin els serveis externament. En molts casos els mateixos redactors fan fotos amb els mòbils i cada vegada més també vídeos, tenint en compte que gairebé tots els mitjans tenen uns portals web força actius en què pengen de tot. Lamentablement, els responsables dels mitjans cada dia menystenen més la feina dels fotoperiodistes i creuen que qualsevol foto «ja va bé», al marge de la qualitat que tingui.
També s’han recollit queixes de mitjans inadequats per treballar. Els més citats han estat la poca ventilació i la climatització mal resolta, la manca de mesures per a persones amb dificultat de mobilitat, i els equips informàtics obsolets.
En aquest congrés de dissabte volem agafar forces per afrontar els reptes que el periodisme té al davant. Per donar les respostes que calen i per continuar exigint la regulació del dret a la informació. Jo he tingut l’honor, la responsabilitat i la feina de presidir l’SPC durant aquests darrers anys. Torno a encapçalar una candidatura renovada formada per persones amb ganes i il·lusió per fer tot el possible per dignificar el periodisme, per fer unitat d’acció amb tothom de la professió que treballi amb aquest objectiu. I perquè ningú oblidi que la informació és un dret essencial de les persones en una societat democràtica i que per garantir-lo calen uns i unes professionals amb unes condicions de treball suficients per fer-ho amb dignitat. El dret a la informació és l’únic dret democràtic que ni a Espanya ni a Catalunya ha estat regulat en democràcia,i no s’ha desenvolupat legislativament els articles 20 de la Constitució i 52 de l’Estatut, que són els que el reconeixen.
