El recent Ós d’Or al Festival de Berlín a la pel·lícula ‘Alcarràs’, de Carla Simón, ha suposat una glopada d’optimisme al panorama cinematogràfic espanyol, sumit gairebé sempre en un tobogan d’emocions no sempre positives. El que sí que ha aconseguit aquest guardó, que només havia guanyat un altre espanyol, Mario Camus, amb ‘La colmena’, el 1983, és posar el focus en una generació de nous valors amb una mirada diferent i femenina.
Després d’uns anys en què el sector audiovisual oferia grates notícies de la mà de noms masculins, com els d’Alejandro Amenábar, Juan Antonio Bayona, Jonàs Trueba, Rodrigo Sorogoyen o Dani de l’Ordre, per citar-ne només alguns dels menors de 50 anys, comencen a sonar amb força els de dones cineastes, no només directores, sinó productores i caps d’equips tècnics i artístics.
Potser, per simplificar, ens referim a les realitzadores, però a l’equip d’ ‘Alcarràs’, per exemple, els caps eren María Zamora (productora), Daniela Cajías (fotografia), Ana Pfaff (muntadora), Mónica Bernuy (art), Marta Bazaco (decoració), Anna Aguilà (vestuari).
També hi havia nois, és clar: el coguionista Arnau Vilaró i el músic Andrea Koch, entre d’altres. I un veterà coproductor, Tono Folguera, que és al darrere de ‘Libertad’, de Clara Roquet (1988), premi Goya d’aquest any, precisament, a la millor direcció novell.
Només cal veure la llista d’aquest apartat, de nous directors, per comprovar que els cinc últims guanyadors han estat noies: Carla Simón, per ‘Estiu 1993’ (2017); Arantxa Echevarría, per ‘Carmen i Lola’ (2018); Belén Funes, per ‘La filla de un lladre’ (2019); Pilar Palomero, per ‘Las niñas’ (2020), i la citada Clara Roquet, per ‘Libertad’ (2021).
A més, si ens remuntem a l’inici dels Goya, quan es va crear aquest apartat, el 1989, les dues primeres a guanyar-lo van ser dones: Ana Díez, per ‘Ander eta Yul’ (1989) i Rosa Vergés, per ‘Boom, boom’ (1990).
Vergés (1955) va ser una de les joves pioneres del cinema català quan encara no existien escoles com les actuals: “En el meu cas, tenia clar que volia aprendre i sabia que per arribar a dirigir havia de conèixer primer tot allò altre: ser la millor meritòria, la millor auxiliar, la millor script. Volia dirigir quan estigués preparada. Això ho tenia claríssim”, em confessava en una entrevista.
Durant tota la dècada dels 80, ella no va parar de fer aquests altres treballs, fins a arribar a dirigir alguns curts i el seu primer llargmetratge. I després, com a docent, Vergés ha impartit classes de cinema i va estar molt unida als seus inicis a Josep Maixenchs, el creador de la prestigiosa Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC): “Molt sovint penso que [Maixenchs] s’emocionaria de saber que la seva ferma aposta pel futur de noves generacions de cineastes ben preparats ha germinat amb tanta força”, diu.
I afegeix: “En qualsevol art és imprescindible tenir els referents que il·luminin el teu camí. Jo vaig descobrir molt tard els meus, com Alice Guy, la primera cineasta que va tenir l’ocurrència de fer ficció. Celebro que les cineastes ja no vagin a les palpentes, com ombres. La diversitat de mirades forma una constel·lació lluminosa i continuarà donant vida al cinema. Evidentment l’aprenantatge crea complicitats entre els joves. La possibilitat d’estudiar cinema ha estat un factor decisiu”.
“No crec, ni de bon tros, que la Carla i altres directores siguin flors d’un dia. Tot al contrari. Estem davant una extraordinària generació de dones cineastes”, assegura Marta Armengou, llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Universitat Ramon Llull, crítica de cinema, programadora del Festival DocsBarcelona i directora, productora i guionista de ‘La Cartellera’ de Betevé, un excel·lent programa de cinema que, per desgràcia, acaba de ser tancat, igual que dos programes culturals més de la televisió local de Barcelona. Raons econòmiques, diuen.
“Probablement, la que va obrir clarament el camí va ser Mar Coll (1981) amb ‘Tres dies amb la família’ (2009)”, reflexiona Armengou, “Però després han vingut un munt de directores (i no només, sinó productores, muntadores, directores de fotografia, compositores, entre moltes altres professions) que s’estan fent un lloc per mèrits propis”.
A Coll l’ha citat aquests dies Clara Roquet a ‘El País’: “Vaig veure la seva pel·lícula i vaig pensar que m’interpel·lava, que anava de mi. La Carla pensa igual. Pensem que podíem fer això”. En efecte, Carla Simón hi feia referència a ‘El Mundo’: “Per mi, si algú és punta de llança d’alguna cosa, aquesta és la Mar Coll”. Ella i la seva obra, sens dubte, van ser un punt d’inflexió per a moltes joves aspirants a directores, amb una mirada diferent i temes molt més personals.
I Armengou afegeix: “N’hi ha moltes més, a banda de la Carla Simón i la Mar Coll, però en destaco Neus Ballús, Meritxell Colell, Èrika Sánchez, Júlia de Paz Solvas, Arantxa Echevarría, Belén Funes, Pilar Palomero, Clara Roquet, Carol Rodríguez Colás… I el millor de tot és que n’hi ha moltes més i en vindran, perquè totes elles són referents per les noves generacions”.
En tot cas, s’ha de tenir en compte que van passar gairebé 18 anys entre el Goya de Vergés i el de Coll, amb només una altra dona premiada entremig: Ángeles González-Sinde, per ‘La suerte dormida’ (2003). Va ser un desert femení en aquestes dues dècades? No! Hi va haver diverses candidates en aquest apartat, però no el van guanyar: Ana Belén, Chus Gutiérrez, Icíar Bollaín, Mireia Ros, Maria Ripoll, Patricia Ferreira… I, compte, que també hi va haver molt bons directors joves que es van emportar aquell Goya a casa seva: Alejandro Amenábar, Fernando León d’Aranoa i Juan Antonio Bayona, entre altres.
“No crec que ‘Alcarràs’ sigui un fenomen aïllat o independent del moment que vivim; crec que és inevitable per com hem anat fent-nos espai recentment a les dones al món del cinema. I és important visibilitzar-ho i alhora normalitzar-ho perquè no sigui un fenòmen, perquè fenòmen vol dir extraordinari i hem de fer veure que no és estrany que hi hagi directores i dones tècniques. Perquè n’hi han i moltes”, reflexiona Gemma Ferraté.
Ferraté (1983) va deixar el periodisme per graduar-se en Direcció per l’ESCAC, d’on va sortir amb un curtmetratge ‘Llimona i xocolata’, un llargmetratge col·lectiu codirigit amb una dotzena de companys, ‘Puzzled Love’, i un segon llarg molt personal, ‘ Tots els camins de Déu’ (2014). Ara acaba de participar al rodatge d’una sèrie per a Amazon Prime Video.
I afegeix: “El que ens hauria de sobtar és que no hi hagués aquest espai i el focus sobre pel·lícules dirigides per dones –tot i que encara falta feina i lluites–, perquè, com bé reivindicava la Carla, es que som la meitat de la població! Per sort, ara, com que hi ha més dones al cinema, les estudiants tenen més referents i menys por de ‘voler ser’ caps d’equip”.
“Des de fa anys, a escoles com l’ESCAC, es treballa en igualtat entre noies i nois. I això fa que, al llarg del temps, gràcies a la feina de totes i tots i al canvi de paradigma de la societat, es tradueixi en la situació actual de la indústria cinematogràfica. Tot i això, encara queda molt camí per recórrer”, assenyala Núria Costa, cap de Comunicació del centre.
“Aquesta és una escola on hi ha una formació comuna i una especialitzada. Entre els alumnes que accedeixen al grau, la proporció de nois i noies és molt similar (55% – 45%). Un cop acaben la formació general, escullen les diferents especialitats: fotografia, muntatge, adreça, guió, art, so, producció, segons les seves preferències i resultats acadèmics. A nivell pedagògic no hi ha cap diferència. Tant és així, que en especialitats on de vegades hi ha diferència en la indústria (com fotografia o muntatge) a l’ESCAC són paritàries, si bé algunes, com a art, sí que segueixen sent més femenines. També hi ha paritat amb els curtmetratges de final de carrera, els llargmetratges col·lectius i les òperes primes produïdes des de l’escola”, afegeix Costa.
Des de la seva fundació, fa gairebé 30 anys, l’ESCAC ha esdevingut una escola de referència per a les noves generacions de cineastes dels dos sexes. Cal recordar que Roser Aguilar (1971) va ser la primera directora sortida de l’escola a la primera promoció, la mateixa a la qual pertany JA Bayona. I de l’ESCAC han sorgit les esmentades Coll i Ferraté, així com Elena Trapé (1976), Núria Giménez Lorang (1976), Nely Reguera (1978), Alba Sotorra (1980), Belén Funes (1984), Lucia Alemany (1985) i Júlia de Paz Solvas (1995), entre d’altres.
Un cas a part són Carla Simon, que va fer Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), si bé després va marxar a Londres amb una beca per cursar un màster, i la sevillana Celia Rico (1982), ara professora a l’ESCAC , que va estudiar Comunicació Audiovisual, però a la Universitat de Sevilla, i després Literatura a la Universitat de Barcelona.
En aquesta nova fornada, la Universitat Pompeu Fabra (UPF) hi té molt a dir. Allí han estudiat Roquet, Ballús (1980), Colell (1983) i Elena Martín (1992), amb un Màster en Documental de Creació que és un niu d’excel·lents autors, com Mercedes Álvarez i Isaki Lacuesta. De totes maneres, Roquet també va marxar fora i porta treballant com a guionista des de fa uns anys: ha coescrit ‘10.000 km.’ (2014) i ‘Els dies que vindran’ (2019), de Carlos Marques-Marcet, i ‘Petra’ (2018), de Jaime Rosales. Com a realitzadora va debutar amb el curt ‘El adiós’ (2015), que vaig aconseguir un premi Gaudí.
“Tota aquesta generació de directores, guionistes, productores i resta de professionals indispensables per fer realitat una pel·lícula han aconseguit tenir una veu nova i fresca dins del nostre cinema”, declara entusiasmat Fausto Fernández, crític de la revista ‘Fotogramas’. “I malgrat aquesta idea que són autores intercanviables per temàtiques i el pes neorealista o semidocumental del seu cine, jo les veig molt diferents –afegeix–, al contrari que les promocions de cineastes masculins de l’ESCAC, per exemple, on tothom vol ser JA Bayona o que els fitxi Netflix”, ironitza. “En realitat, jo opino que el veritable Nou Cinema Català és femení. El futur és dona, com deia Marco Ferreri. Al cinema, aquí i ara, també”, conclou.
