Mariano Rajoy afirma estar satisfet amb els resultats de l’economia espanyola en l’any 2015. Exposa el creixement del PIB, l’augment de l’ocupació i la disminució de l’atur com a indicadors irrefutables del final de la crisi i la recuperació econòmica. És innegable l’evolució positiva d’aquestes dades, però un cop més estem davant d’un us esbiaixat i partidista dels indicadors econòmics i laborals. Aquests són constructes artificials que cal interpretar de manera acurada, quan no han estat directament construïts conscientment per tal de donar suport a una determinada visió de l’economia i les relacions laborals. Per exemple, en el cas del PIB, cada cop hi ha més consens en considerar que és un mal indicador del benestar d’una societat. Un altre exemple és la manera que el govern del PP ha estat usant les dades d’atur registrat o d’afiliació a la seguretat social per a justificar la recuperació de l’ocupació, quan tenen una funció i una interpretació distinta.
Anem a considerar alguns trets del mercat laboral d’aquest passat 2015, tenint en compte que encara no disposem de totes les dades necessàries. Podrem fer una anàlisi més acurada quan a final de més comptem amb les dades de l’EPA del quart trimestre de 2015.
Des de pràcticament el començament de la crisi s’ha manifestat una important caiguda de la població valenciana en general i de la població activa en particular (aquelles persones en edat de treballar que realment estan disponibles per fer-ho). Aquests darrers anys la crisi ha desincentivat tant als valencians com als estrangers la recerca de treball en el nostre territori. Durant aquest any 2015 hem constatat que ha continuat la caiguda de població, encara que la de població activa s’ha estabilitzat. A igual creació d’ocupació, la caiguda de la població activa comporta una disminució de l’atur. Una part important de la disminució de l’atur els darrers trimestres ha estat degut a la caiguda de la població i de la població activa, no tant a la creació de nous llocs de treball.
Per una altra banda, trobem que la nova ocupació que s’està creant es caracteritza per la temporalitat (pràcticament el 92% dels nous contractes en 2015 eren temporals, front a un 8% d’indefinits), la consolidació del treball a temps parcial (al voltant del 20%, un fenomen quasi desconegut en el mercat de treball valencià i que s’ha duplicat des de 2007) i la devaluació salarial (entre el 7% i el 25%, segons les fonts). Un panorama marcat per la precarietat en el més profund sentit de la paraula. En aquesta línia, alguns experts vaticinen un 2016 amb més ocupació, però també amb més precarietat. Per col·lectius, i sense dades molt concretes encara per al cas valencià, com sempre els joves i les dones solen mostrar indicadors laborals pitjors que els de la mitjana.
Recentment el premi Nobel Joseph E. Stiglitz recordava en un article que la desigualtat mata, i mostrava com s’ha reduït l’esperança de vida dels estatunidencs amb menors ingressos. Si pensem que en el cas de l’Estat espanyol el creixement del PIB no s’ha traslladat ni a l’augment de les pensions, ni al del SMI, ni tan sol al dels salaris pactats per la patronal i els sindicats sistèmics, no és estrany que ens preocupe el futur immediat. El 20% de les persones més riques tenen avui uns ingressos un 25% superiors al que tenien abans de la crisi, en 2007; mentre que el 20% de les més pobres estan igual. Les rendes de les famílies han perdut poder adquisitiu respecte a les elits extractives i aquestes diferències d’ingressos entre classes socials són el generador de desigualtats en totes les facetes socials i econòmiques de les famílies. Aquesta crisi econòmica ha tingut una clars guanyadors i una clars perdedors.
Finalment volia fer una crida als actuals governants valencians. Necessitem unes millors estadístiques econòmiques i laborals a nivell de País Valencià. Les estadístiques que s’ofereixen tant en l’Institut Valencià d’Estadística com en el SERVEF són clarament millorables. No és possible fer una bona intervenció si no es compta amb les dades per a fer un bon diagnòstic.
