Un dels estigmes que pateix actualment l’FP és la interiorització, que arrosseguem tots, des de la societat en general fins moltes vegades els docents de secundària o la mateixa FP, que aquesta és allà on cal derivar aquells alumnes que no van pel camí acadèmic desitjat. Aquests prejudicis són un magre favor per a l’estudiant, per als sectors als quals van dirigits els estudis professionals i, també, per a nosaltres, els docents de l’FP. Perquè, a la cap i al fi, ja estigmatitzem només començar: què en podem esperar, d’un estudiant que hem derivat a una via secundària perquè no era capaç de circular per la principal? O trenquem aquestes inèrcies o no arribarem, ni els estudiants ni l’FP, a visibilitzar tota la capacitat dels respectius potencials.
Les causes que poden portar a no tenir un rendiment acadèmic òptim poden ser múltiples, i normalment són multifactorials i interactuen entre elles. Analitzem-les. Bàsicament, es podrien agrupar en dos grans blocs: les conductuals o les exclusivament acadèmiques. En el primer cas, la conducta no idònia no acostuma a venir determinada pel lloc on l’alumne és, sinó que depassa l’àmbit educatiu, de tal manera que sigui on sigui del sistema educatiu, el problema persisteix. Podem arribar, a través d’uns estudis professionals, a reconduir la conducta d’un estudiant? En algun cas, pot ser sí, que aquests estudis es poden convertir en una eina on canalitzar la desubicació pel que fa al seu entorn. Benvingut sigui, doncs. En aquest cas, tothom hi guanya. Però no ens enganyem: en un context així, cal més mà esquerra que grans coneixements tècnics per part del docent.
Quant als mals estudiants acadèmics, que ho són perquè presenten un grau elevat d’al·lèrgia a la cadira que els comporta una desmotivació crònica, i que els duu a moure’s només davant d’allò que els interessa, si aconsegueixen trobar l’especialitat de l’FP que encaixa amb les seves habilitats i perspectives, poden adreçar el seu futur. Tots hem tingut, a secundària, alumnes brillants amb currículums prou millorables.
La realitat és, però, que el motiu principal pel qual els alumnes acaben a l’FP és més fugir del que no volen que no pas acostar-se al que volen. En general, l’adolescent no acostuma a haver fet una reflexió profunda del que vol, ni acostuma a tenir massa clar què és el que li interessa, però sap què és el que no vol. I el que no vol l’alumne d’FP és passar-se hores interminables llegint i aprofundint sobre qüestions que el deixen, sent generosos, més aviat indiferent. Si això ho cataloguem com a evidència de ser mal estudiant, aleshores l’FP sí que és una solució per als mals estudiants.
Quan un adolescent no es vol interessar perquè allò que no el remou, no hi ha performance docent que el desperti
Des d’aquest punt de vista, doncs, també tenim pendent, com a societat, deixar d’etiquetar, i no veure el fet de ser mal estudiant com una cosa forçosament negativa. Es tracta de persones amb interessos diferents a aquells que han estat establerts com els correctes, i són tan lícits i tan necessaris com els dels bons estudiants.
En definitiva, es tracta de garantir que cada alumne sigui allà on pot fer eclosionar el seu potencial, que, afortunadament, no és el mateix per a tothom.
El nostre sistema d’ensenyament obligatori està molt centrat en la “cadira”. Es diu molt que els docents hem de motivar els alumnes, però nosaltres sabem molt bé que el nostre poder de seducció és limitat. Quan un adolescent no es vol interessar perquè allò que no el remou, no hi ha performance docent que el desperti. I aquí és on entra en joc l’FP, que també és una bona sortida per als estudiants poc interessats en qüestions metafísiques i que prefereixen interactuar amb altres persones.
En canvi, quan un mal estudiant ho és per problemes conductuals normalment derivats de situacions familiars, socials, d’una manca d’estructura de referència sòlida que marqui límits, l’FP no és cap solució màgica. El que fem és, simplement, traslladar el problema: traiem del mig els “mals” estudiants perquè els altres puguin tirar endavant.
