Les escoles cooperatives i el valor de la diferència: una història d’innovació

Quan parlem de centres educatius, parlem d’escoles públiques, escoles concertades i escoles privades. Hem reduït a grans noms els principis educatius, l’ideari i la tasca que es fa cada dia a l’aula. Tot està en el mateix paquet, malgrat que la realitat pot ser molt diferent.

Josep Maria López Fumat
 
 
Imatge de l'escola Petit Mon, als anys 70

Imatge de l’escola Petit Mon, als anys 70

Informació publicada a Diari de l’Educació

Les escoles cooperatives som un col·lectiu , aproximadament 41, diluït en les escoles concertades, però amb una manera de fer i de ser que en alguns aspectes no té res a veure amb la majoria d’escoles concertades. Patim el conflicte pública-privada, en tota la seva dimensió, quan nosaltres som escoles gestionades democràticament pels seus socis (treballadors, famílies o mixta), no tenim ànim de lucre, eduquem en una pedagogia activa, innovadora, laica, catalana, solidària, per aconseguir persones cíviques, actives i crítiques que vulguin canviar la societat cooperativament, amb una gran vocació de servei públic. Som uns desconeguts?

Segurament, però …. mireu…

Corrien les dècades dels anys 60-70 al nostre país. La realitat educativa no era per llençar coets. Nens i nenes separats, les bufetades volaven com a símbol de càstig i represàlia, les coses que ens explicaven eren així, perquè sí; llegíem, copiàvem, memoritzàvem per poder vomitar el més exacte allò que ens preguntaven; la imaginació i la creativitat gairebé estaven penalitzades; les assignatures jerarquitzades per ordre d’importància a l’hora d’estudiar i d’aprendre; en fi, tot i el respecte que ens mereixen aquells mestres, que malgrat tot, amb bona voluntat intentaven portar endavant una educació no basada exclusivament en la por i en la memorització.

Començaven a bufar aires de renovació, la dictadura estava fent les darreres passes i les persones prenien consciència que un canvi era possible. I les escoles cooperatives vàrem fer un pas endavant. Uns quants pares i mares, famílies diferents, mestres, tots ells amb inquietuds pedagògiques i socials, varen decidir que el món es podia canviar i per tant van col·locar les primeres pedres perquè això comencés a ser possible. En primer lloc en el centre de l’educació havien d’estar els nens i les nenes, se’ls havia d’escoltar, fent-los partícips de l’aprenentatge, fent que descobrissin el perquè de les coses. Havien de viure en contacte amb la natura, veure, tocar, experimentar. Havíem de sortir d’unes aules massificades, l’escola no era una presó ni els nostres alumnes un número. Un país, com el nostre, amb una llengua, cultura i tradicions pròpies, necessitava explicar els coneixements amb la llengua materna, amb la llengua que parlaven a casa, per tal que la comunicació fos fluida i entenedora…i calia fer un pas més, ensenyar la nostra llengua, el català.

Nosaltres som hereus de tota aquesta gent que volia canviar l’educació, la societat, el món. Sense mitjans, amb pocs recursos, amb una formació deficient però amb il·lusió i moltes ganes de fer coses, vam reprendre els principis de l’Escola Nova de principis de segle, i l’esperit de molts mestres de la República, per fer realitat la Reforma de l’escola. En diferents pobles de Catalunya, en alguns barris de les ciutats, i allà on un grup de persones es posaven d’acord, es varen formar cooperatives per portar endavant les seves idees.

Per què, les persones, hem de renunciar a fer allò en el que creiem? Junts podem portar endavant el que ens proposem. Perquè sabíem que junts, sumem, cooperem, i aconseguim el que necessitem, si ho fem en molts aspectes de l’economia, a l’ensenyament no havia de ser diferent. Amb totes les dificultats del món, llogar una masia per fer classes, i així poder treballar en espais naturals, posar a disposició els nostres cotxes per anar a descobrir diferents indrets geogràfics, experimentar amb fets quotidians, aprofitar-se de l’experiència de cadascú posada al servei de tots. Així és com pares, mares, mestres, famílies, agrupats en forma de cooperativa vàrem començar a caminar per tal de fer i aconseguir una escola diferent on els nens/es fossin els protagonistes, i poguessin aprendre en català i el català.

Naturalment no vam ser els únics que estàvem lluitant per una escola diferent, i que intentàvem aportar aquests nous valors. La història i els canvis polítics que estàvem vivint, amb el desig majoritari de la societat i la conscienciació personal que això comportava, ens conduïa, tot plegat, a la transformació d’aquella escola grisa, en blanc i negre, que molts vàrem viure i patir, per una escola que volia redescobrir-se i posar a l’abast de tots, les millores que facin possible educar persones responsables, crítiques i solidàries abans que, simplement , bons estudiants. I en això estem, caminant, per aconseguir-ho.

Que més puc dir d’aquells pioners que varen posar la força de les seves idees per davant de l’estabilitat econòmica d’un sou, d’una feina fixa, amb la inseguretat de si seria possible continuar o no. Diuen que res s’aconsegueix sense sacrifici i ells ben segur que ho saben millor que ningú. Perquè quan allò que era diferent un dia es vol convertir en “normalitat”, obliga a complir lleis, tenir espais amb normativa, fer currículums per edats i una infinitat més de burocràcies administratives que segurament guanyarem en alguns aspectes, però perdem en uns altres.

El 1978 i la dècada dels vuitanta, amb la implantació de la democràcia, i la recuperació dels drets, les cooperatives d’ensenyament, més de 150 en aquells moments, vam haver de prendre una decisió sobre el nostre futur i així ho vàrem fer. Moltes es van agrupar en el CEPEPC (Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana), havíem de decidir si entràvem a formar part de l’escola pública catalana, amb unes condicions determinades, o no, fent la doble xarxa que tenim avui en dia d’escoles públiques o escoles concertades. Cadascú va decidir segons les seves condicions el pas que havia de donar. Però la confrontació d’idees de tots els col·lectius implicats en fer una escola de país, i molt millor, van afavorir el diàleg i la posada en comú de com hauria de ser l’escola del demà: gratuïtat de l’ensenyament, ús del català com a llengua vehicular en l’ensenyament, pluralisme pedagògic i gestió democràtica. Un moviment que va estar obert a tots els membres, d’una societat en canvi, que es volguessin implicar. Això va propiciar les bases dels Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya que ràpidament es va estendre arreu d’Espanya.

Som escoles amb història que continuem fent història

Però tornem al principi. Aquells mestres i aquelles famílies que van fer un pas endavant per ensenyar i educar als seus fills/es, segons uns principis educatius que no tenien res a veure amb els que s’estaven aplicant, van ser molt valents a l’hora de posar en marxa els valors de l’Escola Nova. No tenien pràctica i la majoria no ho havíem viscut en pell pròpia, però intuíem que el camí era molt més engrescador, més dinàmic, més il·lusionant, tant pel que aprenia com pel que ensenyava. El coneixement es construeix des d’una perspectiva individual, segon les capacitats de cadascú, però també socialitzada per crear empatia i bons hàbits de convivència.

Dèiem “escola activa” perquè no volem un alumne que escolta i reprodueix, volem nens i nenes que participin amb una actitud activa i crítica, que s’impliquin en l’aprenentatge a través dels sentits, que sàpiguen observar, escoltar, explicar i manipular, perquè allò que s’aprèn amb els sentits sempre és més difícil d’oblidar. Que aprenguin a través de la deducció, la demostració, l’experimentació i la lògica, amb el lema “formem persones no omplim caps”.

Els pedagogs de l’Escola Nova, ens van ajudar amb les seves idees i amb la seva posada en pràctica: Decroly, Montessori, Freinet, Cousinet… nosaltres portant a les aules els seus principis, aprenent al mateix temps que ells, observant l’entorn, creant material, reproduint una impremta, treballant en equip, o comptant amb reglets, sortint fora de les aules, no acceptant les coses perquè sí, intentant entendre per compartir, vam esbrinar amb curiositat, vam viure amb joia, que un altre escola era possible, que la llibertat no ens feia por, que hi havia metodologies actives que ens permetien aprendre el que llegíem de formes diferents, que la “coeducació” era possible i necessària, en definitiva tot això que consideràvem com els valors tradicionals que havia de tenir una escola, es van convertir en la revolució del sistema educatiu.

Les escoles cooperatives hem begut d’aquestes fonts, ho portem en la nostra essència, treballem d’aquesta manera, per això per nosaltres innovar és inseparable d’educar, si volem adaptar-nos a una societat en canvi, no podem oblidar mai que la finalitat de l’escola és formar persones capacitades personalment i intel·lectualment, perquè puguin millorar la societat i el món que els ha tocat viure.

Josep Maria López Fumat
Sobre Josep Maria López Fumat

Mestre i pedagog. President de la Federació de Cooperatives d’Ensenyament de Catalunya, FeCEC Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*