Molt probablement a finals d’aquest mes els dos sindicats amb més delegats i subvencions públiques i privades de Catalunya signaran, amb les patronals Foment del Treball i PIMEC una nova versió de l’Acord Interprofessional de Catalunya (AIC). Si finalment es confirma, la seva signatura és una mala notícia pel conjunt dels treballadors i treballadores de Catalunya. Per diverses raons que miraré de resumir molt sintèticament.
Un primer grup de raons té a veure amb el contingut objectiu de l’acord. En destaco alguns punts. Un primer és el fet que assumeix que, i cito textualment, “La negociació col·lectiva ha de regular l’organització flexible del temps de treball en relació amb les necessitats de l’activitat empresarial, especialment en cicles de diferent intensitat de l’activitat i fluctuacions en la demanda”. A partir d’aquí, en el document es defineixen compromisos per a facilitar a l’empresari alterar les jornades laborals en funció dels seus interessos i s’esvaeix la limitació que fixa l’actual versió de l’Estatut dels Treballadors d’un màxim del 10% de distribució irregular de la jornada laboral sempre i quan no hi hagi un acord en un altre sentit. De fet, sembla que aquest text fixa el compromís de trobar un acord en aquesta matèria i es renuncia a definir un topall màxim que limiti la capacitat dels empresaris de modificar la nostra jornada de treball quan ho creguin necessari. En aquesta flexibilitat no es contemplen, més enllà d’alguna declaració retòrica poc precisa, factors derivats del nostre dret a conciliar la nostra vida personal amb la laboral.
Un altre punt és la consolidació de les “bosses d’hores”, també vinculades als interessos de l’empresa, com un element addicional d’aquesta flexibilització de les jornades laborals. Un tercer és l’avenç en la desvinculació dels salaris del seu poder de compra, és a dir, de l’evolució de l’IPC. Aquest aspecte ja el van acordar a nivell estatal fa pocs mesos CCOO i UGT amb les patronals CEOE i CEPYME en el III Acord Confederal i s’està aplicant en molts dels convenis que s’estan aprovant darrerament, amb pujades salarials de l’ordre del 0,5 a 1%. Concretament, esborrany de document de l’AIC al qual hem tingut accés considera que s’ha de tendir a eliminar complements salarials que considera obsolets i apostar per fixar-los, en tot cas, a la productivitat i a l’evolució de l’activitat empresarial. En definitiva, una passa més deslligar els salaris de les necessitats dels treballadors i assimilar-los a pagaments que els empresaris ens fan en funció dels seus resultats econòmics. El canvi de concepte és molt important.
I aquest aspecte em permet introduir un altre argument preocupant en la signatura de l’AIC per part de CCOO i UGT. A pràcticament la totalitat del text, la motivació de les mesures que s’hi planteja gira entorn els interessos empresarials. Així, per exemple, i torno a reproduir literalment el text:
“De tal manera que l’existència de mecanismes flexibilitzadors de les relacions laborals han de permetre a les empreses disposar de la necessària capacitat d’adaptació en un context econòmic en constant canvi , en mercats més oberts, amb la implantació d’innovacions tecnològiques més immediates, amb fluctuacions constants de la demanda que la fa imprevisible, i amb fenòmens imparables com la internacionalització i la globalització econòmica.”
En general, el llenguatge del document és sempre d’aquest estil, reproduint conceptes que habitualment fa servir la patronal en les seves reivindicacions. Per contra, quan es tracta de parlar de la perspectiva dels treballadors, generalment es fa en referència a processos negociadors i de reconducció dels conflictes.
A ningú se’ns escapa que en una situació de conflicte, i les relacions laborals en un món capitalista ho són, la part que té la capacitat d’imposar la seva perspectiva, la manera d’entendre’l coherent amb els seus interessos, té mitja batalla guanyada. En altres paraules, si els treballadors i treballadores assumim la lògica discursiva del capital renunciem a modificar les relacions d’explotació a les que estem sotmesos. A resoldre el conflicte en funció dels nostres interessos. Per exemple, que assumim que l’absentisme laboral és un problema a resoldre i deixem en un segon (o tercer) pla l’anàlisi de com unes determinades condicions i ritmes de treball afecten a la nostra salut i promouen baixes. De fet, el text de l’AIC ho planteja en aquests termes i proposa donar més poder a les mútues per fiscalitzar la salut dels treballadors. I em canvi, evita qüestionar la legislació actual en matèria de baixes mèdiques o el paper de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM) que actualment està denegant de manera escandalosa una part important de les sol·licituds d’incapacitats. La mateixa línia de cessió ideològica es fa palesa quan el text considera que qui crea la riquesa són els empresaris i no nosaltres, amb el nostre treball. Dit de manera més directa, i parafrasejant B. Brecht, mentre els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de cacera seguiran glorificant al caçador. El text de l’AIC és molt clar en aquest sentit, els sindicats que el signen semblen renunciar a explicar la realitat a partir de la perspectiva dels treballadors. En definitiva al conflicte entre treball i capital.
És ben cert que l’AIC no té validesa jurídica. Però en la mesura que vincula a les organitzacions signatàries, suposa ja una declaració d’intencions de per on anirà la negociació col·lectiva. Una negociació col·lectiva on moltes vegades només hi participen aquests dos sindicats en base uns criteris de representativitat que, si s’apliquessin al Parlament de Catalunya, implicaria excloure els grups parlamentaris de CSQP, PP i CUP de qualsevol procés de presa de decisions. Una negociació col·lectiva que es basa exclusivament en la delegació i no en la participació directa dels treballadors/es en assemblees i que, en el millor dels casos, contempla únicament referèndums per a ratificar acords ja tancats.
En els propers mesos caldrà articular una resposta clara i contundent a la concreció de l’AIC. Ho haurem de fer sector a sector i empresa a empresa. Però també haurem de construir aquesta resposta a nivell més global. Bastint alternatives al model sindical i de concertació derivat del règim del 78. En aquest camí, se’ns dubte, confluirem diversos sectors del món del treball, amb especial incidència de precaris i precàries. Ens hi va el futur.
