La Unió General de Catalunya a Catalunya i a Espanya afronten el 2016 amb desafiaments molt importants. Tant en l’àmbit català com en el de l’Estat espanyol es tracta de substituir lideratges consolidats: Josep Maria Àlvarez i Cándido Méndez.
Els dos processos tenen un punt de contacte: Àlvarez. El veterà sindicalista ha anunciat que deixa la secretaria general després de més de 20 anys de lideratge, però medita la resposta a donar a la gent que en l’àmbit estatal aposta pel seu nom com a substitut de Méndez.
Més enllà de les qüestions personals, tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat la UGT es debat en un canvi important. Es tracta de compactar les seves organitzacions. D’un temps ençà, i la crisi ha influït en la decisió, s’han unificat diverses federacions concentrant en blocs molt amplis el que havien estat originàriament agrupacions vinculades a un sector concret d’activitat, i fins i tot a oficis. Actualment hi ha cinc grans federacions, però els projectes aspiren a reduir-les encara més: a un màxim de tres. Això implica trencar amb moltes tradicions i formes de treballar i ajuntar persones i quadres que abans havien operat de formes diferents. Per contra, es pretén que aquestes grans federacions esdevinguin molt més poroses, amb molta atenció a les organitzacions d’empresa i a aquelles realitats noves fruit de la precarietat, que impliquen àmbits on els treballadors entren i surten constantment com a efecte directe dels contractes per dies o fins i tot per hores.
La primavera serà el moment en què a Catalunya es veurà la magnitud de la reorganització, ja sense la presència d’Àlvarez. Aquests canvis tindran un efecte en l’estructura dirigent. Tot i que ningú oficialment en vol parlar es dibuixa una cúpula també formada com a mínim per tres persones. Per una banda, qui més sona com a secretari general és el líder de la UGT a Seat: Matías Carnero. No debades és el titular de l’organització més important en nombre d’aliaits, que, per les característiques del sindicat té un pes essencial en la federació del Metall i la Construcció (MCA).
Juntament amb Carnero es parla de dues persones més: Camil Ros, actual secretari de política sindical i Laura Pelay, secretària d’Estat del Benestar i Treball i responsable de les relacions amb els mitjans de comunicació. Les fonts consultades consideren que seria normal que després d’un període de liderat carismàtic d’Àlvarez, es vulgui ara fer un equip cohesionat per tirar endavant el sindicat de tradició socialista a Catalunya.
El 2016 servirà també per aclarir altres incògnites. Una és si es mantindrà la vocació pluralista de la UGT catalana, on ara treballen amb harmonia gent que té opcions de vot polític diferent: militants del PSC, d’ERC, de CDC o d’altres formacions conviuen sense problemes. El segon interrogant és si es podrà mantenir la posició favorable a l’opció en favor d’una consulta pel dret a decidir o si les trifulgues polítiques afectaran la línia autònoma de l’organització obrera.
Els resultats, encara no tancats de les eleccions sindicals mostren que en l’àmbit sindical poques coses s’han mogut a Catalunya. La UGT, junt amb CCOO sumen més del 80% dels delegats escollits i es manté, malgrat la crisi, la proporció existent en la representativitat. A més, fonts d’UGT expliquen que s’ha començat a remuntar la pèrdua d’afiliació que es va notar arran les brutals pèrdues d’ocupació viscudes en els moments més àlgids de la crisi. A aquesta situació hi ha contribuït una molt flexible política de vinculació que fa que la UGT tingui al seu si una important agrupació de Mossos d’esquadra o que hi hagi una organització d’autònoms també molt significativa que es declari agermanada amb el sindicat.
Desembarc a Madrid?
Per la seva banda, Josep Maria Àlvarez no ha aclarit si després de 23 anys liderant Catalunya s’embarca en l’aventura de fer el mateix en l’àmbit estatal. A favor seu té la petició feta per la federació més important, MCA. La condició que ha posat Àlvarez és poder construir un equip de treball coherent i un projecte de rellançament també consistent que permeti encarar la UGT del segle XXI. Només si es donen aquests dos elements. Àlvarez es repensarà el seu passi a la reserva. En tot cas seria interessant veure si una organització molt més gran que la catalana accepta un català que mai ha amagat el seu posicionament en favor de la plurinacionalitat de l’Estat com a líder. En segon lloc estaria per veure si pot trasplantar a l’àmbit espanyol la seva visió d’obertura del sindicat a diverses sensibilitats, i no sols entre l’afiliació sinó en tots els òrgans directius. Finalment caldria observar si la centenària UGT accepta els vents de canvi organitzatius que, segurament, portaria aquest català nascut a Astúries o asturià de Catalunya.
