Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Cada dia, abans que comenci la jornada laboral, milers de persones ja han començat a pagar el preu d’anar a treballar. El temps per arribar a la feina, que afecta la conciliació; en diners, que redueixen el salari real; en salut i risc d’accident laboral; en cansament i, en definitiva, en qualitat de vida.
La mobilitat és també una qüestió de classe i de desigualtat.
Parlem molt de transició ecològica i de la mobilitat sostenible. Però qui ha d’assumir el cost de transformar la nostra manera de moure’ns?
No podem convertir la mobilitat sostenible en una suma de recomanacions individuals. No n’hi ha prou amb dir a la ciutadania, a les persones treballadores que deixi el cotxe a casa, que utilitzi el transport públic o que vagi a peu o en bicicleta. Aquestes opcions només són possibles quan fem que aquestes alternatives siguin reals.
Que passa quan un treballador o treballadora entra a les cinc del matí en un polígon industrial on no arriba els transport públic? O quines alternatives hi ha quan es viu en un entorn rural on solament hi ha una carretera comarcal? Es sostenible que una persona dediqui dues hores o mes cada dia per arribar al seu centre de treball?
Si no hi ha alternatives reals, no hi ha llibertat d’elecció. Per això, des de CCOO defensem que la mobilitat al treball no pot dependre de la capacitat econòmica de cada persona per tenir i mantenir un vehicle privat.
Un model de mobilitat sostenible ha de garantir alternatives reals: mobilitat activa, transport públic col·lectiu, autobusos d’empresa, solucions de mobilitat compartida o col·laborativa entre altres, i una adequada organització dels horaris de treball.
No es tracta de dir a les persones treballadores que deixin el cotxe. Es tracta de fer possible que no el necessitin.
I aquesta és una responsabilitat compartida entre les administracions, les empreses i amb la participació activa dels treballadors i treballadores. En aquest àmbit la negociació col·lectiva és fonamental per planificar els desplaçaments als polígons i centres de treball, garantir transport públic adequat, adaptar les freqüències als torns, facilitar la intermodalitat i incorporar la mobilitat a les polítiques d’organització del treball.
Així doncs, la Llei 9/2025, de Mobilitat Sostenible, obre una oportunitat per incorporar definitivament la mobilitat al treball a la negociació col·lectiva i a l’acció sindical a les empreses.
Les empreses han de tenir un paper actiu en aquesta transformació. Planificar els desplaçaments als centres de treball, facilitar l’ús del transport públic, promoure la bicicleta i els desplaçaments a peu, afavorir el cotxe compartit quan sigui necessari o impulsar fórmules d’organització del treball que redueixin desplaçaments innecessaris són mesures que poden tenir un impacte real. Però, sobretot, els plans de mobilitat han de formar part de les polítiques laborals de les empreses i s’han d’elaborar amb la participació efectiva de la representació legal de les persones treballadores.
Perquè les empreses no són alienes a la mobilitat que generen. La ubicació dels centres de treball, els horaris, els torns i les condicions laborals tenen una incidència directa sobre la manera com els empleats es desplacen.
També les administracions tenen una responsabilitat fonamental. No podem demanar a una persona que deixi el cotxe a casa si no disposa d’un transport públic adequat per arribar al seu lloc de treball. No podem parlar de mobilitat sostenible sense garantir una xarxa de transport públic suficient, accessible, assequible i adaptada a les necessitats dels diferents territoris i horaris laborals. I no podem abordar aquesta qüestió sense tenir en compte les desigualtats territorials i socials que condicionen les opcions de mobilitat.
Per això, les polítiques de mobilitat han d’anar acompanyades d’inversió pública, planificació territorial i coordinació entre administracions. Les persones treballadores tenim un paper important. Participar, proposar alternatives i implicar-nos en els plans de mobilitat és essencial. Però aquesta participació només serà efectiva si es produeix en condicions d’igualtat i si les propostes es poden convertir en mesures concretes. La corresponsabilitat no significa repartir la responsabilitat a parts iguals, sinó assumir que cadascú ha d’actuar d’acord amb la seva capacitat i responsabilitat.
La mobilitat sostenible no pot ser una responsabilitat individual, és un compromís col·lectiu i des de CCOO volem una transició justa que no deixi a ningú endarrere. Una transició justa és aquella que redueix les emissions però també redueix les desigualtats. És aquella que aposta pel transport públic i, alhora, garanteix que sigui accessible. És aquella que promou formes de mobilitat més sostenibles sense penalitzar les persones que avui no disposen d’alternatives. És aquella que incorpora els treballadors i treballadores en les decisions que afecten les seves condicions de vida i de treball.
Un pla de mobilitat no pot ser un document elaborat per complir un tràmit. Ha de ser una eina de transformació. Han de servir per diagnosticar les desigualtats, identificar les barreres, reduir els accidents in itinere, quantificar els costos que assumeixen les persones treballadores i acordar mesures concretes per transformar aquesta realitat. Per tant, tots i totes tenim la oportunitat però també la responsabilitat de transformar la mobilitat d’aquest país.
CCOO no defensa simplement una mobilitat “més verda”; defensa una mobilitat més justa. Una mobilitat que redueixi emissions, però també desigualtats. Que ofereixi alternatives reals i que garanteixi que ningú hagi de dependre del cotxe privat perquè no té cap altra manera d’arribar a la feina. La transició justa també comença en el camí cap a la feina.
