La asistenta, una de les sèries de més èxit de finals del 2021, explica la història d’Alex, mare soltera que neteja cases per arribar a final de mes, cuida la seva petita filla i s’ocupa de la seva mare, una hippy -una mica desorientada – que va i ve de caravana en caravana i d’abús en abús. Alex també fuig de la violència i es refugia a cases d’acollida.
La sèrie és un fresc actual de moltes persones i famílies que tracten de sobreviure al malson americà. Una realitat que cada cop ens resulta més propera, incloses les caravanes -fins ara només les vèiem a les pel·lícules nord-americanes- que ja són una solució habitacional (eufemisme de casa) per a cada vegada més famílies espanyoles.
Amb aquest drama social, La asistenta en mostra un altre de més complex i de difícil resolució: la violència masclista. Alex reprodueix, amb la seva parella, una història de la qual ja va ser testimoni en els abusos que el pare va infligir a la mare.
Dues dones confrontades a homes alcohòlics, violents i pares de les filles, dels quals no els resulta fàcil -aquest és el drama- separar-se. Quan sorgeix un altre home, aparentment protector, ella se’n va, incapaç de mostrar-li afecte.
Com si la violència patida i el desamor dels dos pares la deixés inútil per estimar i protegir una altra cosa que no sigui la filla. La violència apareix com un bucle del qual només surt per anar a netejar –metàfora de la brutícia moral que l’envolta– sense que això li permeti crear alguna cosa nova.
Com passa sovint al món de les sèries, són elles -més que ells- els seus protagonistes i heroïnes. La asistenta ofereix una panoràmica de moltes vides de dones, algunes de més còmodes socialment que d’altres, però en totes apareix en primer pla la solitud. I, juntament amb ella, les formes possibles del tractament: des de la parella que les degrada, en convertir-les en objecte d’abús, fins a la solidaritat que troben en altres dones amb històries similars.
Potser la més interessant, per la novetat que aporta en aquest context, sigui la creació literària. No tant pel seu possible valor artístic (no descartable) sinó pel poder que ofereix la poesia -entesa com el fet de donar vida nova a les paraules- per anomenar aquesta angoixa que les paralitza i les torna sempre al mateix lloc. Les paraules amb què anomenem les coses importen: no és igual parlar d’abandonar o de ruptura d’una relació complicada -de manera que això implica de pèrdua no elaborada-, que parlar d’una separació, una cosa triada. Trobar les bones paraules i el bon dir mitjançant l’escriptura permet, com li passa a l’Alex, una sortida menys solitària.
