Durant l’època de confinament es van buscar eines i recursos per socialitzar els números de telèfon d’atenció contra les violències masclistes i es van llançar campanyes que transmetien el missatge “contra la violència masclista, que no ens aturi el confinament”. Per exemple des de la Diputació de Barcelona explicaven que el confinament obligatori que derivava de l’estat d’alarma decretat pel govern central fruit de la pandèmia del COVID 19, va trasbalsar la vida de la població de manera general, i de manera específica de les dones.
Un dels impactes principals va ser que moltes dones i els seus fills van veure’s obligades a conviure amb el seu agressor mentre que, al mateix temps, els serveis d’atenció especialitzada patien una reconfiguració en la seva metodologia donada també la situaciò d’excepcionalitat.
Ruth Capdevila Mayà és la directora del Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA), un servei ambulatori vinculat a l’Ajuntament de Barcelona que ofereix atenció específica a persones víctimes de situacions de violència masclista (dones, infants i adolescents, i persones LGTBI, o persones del seu entorn proper directament afectades per aquesta violència). També proporciona assessorament al personal professional i les persones de l’entorn de les víctimes.
Tal com elles defineixen, al SARA s’atenen els diferents tipus de violència masclista i és la porta d’entrada als recursos públics i privats d’acolliment d’urgència i de llarga estada per a persones que viuen situacions de violència masclista. Així, l’estat d’alarma ha fet que les seves treballadores canviessin les maneres de fer i relacionar-se i que les dones en situació d’acollida potser veiessin allargar-se una mica més del compte el canvi d’una acollida d’urgències cap a una acollida de llarga estada. El motiu? No poder-se moure cap a recursos residencials de la mateixa manera que la resta de la població tampoc podia fer grans moviments. Les dones que havien de passar de recursos residencials a autonomia tampoc ho van poder fer. Tot i així, un cop avançades les fases del desconfinament, el SARA ja va poder reiniciar els processos que s’havien aturat per la COVID.
Tot i veure alguns processos posposats, Capdevila afirma que “no hi ha hagut cap dona que no haguem acollit per una manca de recursos. Això és important remarca-ho i el servei ha estat actiu tot el confinament”. Com als hospitals, al SARA prioritzaven les urgències i innovaven telemàticament per continuar amb els seguiments.
Com ens explica Ruth Capdevila, directora del servei, a mesura que s’ha anat sortint de l’estat d’alarma s’ha anat augmentant la presència de l’equip però en un inici es van prioritzar només les urgències d’atenció personal. Qui feia teletreball, feia seguiment a nivell telefònic “d’una manera molt proactiva”. De fet, es van fer el doble de seguiments que el mateix mes de l’any anterior. Això es deu potser perquè en molts casos no esperaven que les dones truquessin, sinó que ho feien des del mateix servei per ajudar a treballar totes les angoixes que se’ls hi podien generar a les dones en estat d’acollida o a les dones que encara conviuen amb el seu agressor.
“A tot arreu vam posar molta imaginació però sobretot amb les que estan convivint amb l’agressor”, explica Capdevila, ja que, “en estar confinades, només per entrar en contacte amb elles ja havies de ser molt curosa”. Per no crear situacions de risc, ja en situacions prèvies al confinament, les psicòlogues del servei busquen mecanismes per fer-se entendre amb la dona que conviu amb el seu agressor. Així, si no pot parlar, no cal que ho verbalitzi.
A banda de trucades també s’ha fet ús d’aplicacions de missatgeria, correus electrònics i també s’ha contactat a través dels Centres d’Atenció Primària. La coordinació ja existent ha servit durant el confinament per poder saber com es trobaven les dones a les quals se’ls hi feia seguiment.
Adaptació i supervivència
Com ressalta Capdevila, la capacitat d’adaptació de les dones ha meravellat a la majoria de l’equip però si això ha passat, destaca, és perquè aquestes dones ja venien de situacions de violència i supervivència. El confinament ha fet que els homes es trobessin el poder de tenir el control total de la situació a casa. Les demandes de les dones anaven dirigides a la necessitat de contenir l’angoixa. En aquesta línia, Capdevila destaca que han baixat molt els números d’atenció d’urgències “perquè elles s’han continuat adaptant i també perquè no sabien si podien sortir o no al carrer. Tot era molt inestable a nivell social”.
Un cop avançades les fases, quan les dones han pogut recuperar l’autonomia, les dones han pogut realitzar més sortides i la violència ha augmentat de nou en veure els agressors que perdien el control. “Quan van poder sortir els nens als carrers, aquella setmana vam tenir moltes urgències amb molts nens”, comenta Capdevila. I això s’explica perquè en poder sortir amb els nens, les dones s’apropaven als CAP, cosa que abans no feien per no deixar els infants sols a casa amb l’agressor. “Com li expliques a l’agressor que surts a comprar amb els nens si no poden sortir al carrer?” I justament per això les visites al SARA van augmentar quan els nens van poder començar a sortir.
Però a la demanda de contenir l’angoixa també s’hi sumava una necessitat d’acompanyament emocional: “moltes dones pensaven: ‘ostres i si està malalt qui el cuidarà?’”. Capdevila afirma que sempre actua la cura cap a l’altre en els casos de violència.
Assenyala a més que les dones estan acostumades a viure amb el seu agressor i que dins d’aquesta supervivència han continuat desenvolupant les seves habilitats. Això no vol dir, apunta, que els casos no hagin augmentat tot i la seva capacitat de contenció. De fet, les trucades per buscar moments d’ànims han augmentat i les dades apunten que la corba exponencial augmentarà: “amb la llibertat de comunicació, apareixeran nous casos”. Això ho explica perquè cal entendre que la violència no va començar amb el confinament, ja hi era abans: “la situació que ha canviat és la de fora i, per aquestes dones, fa més por la situació de fora que la de dins, que ja la coneixen”.
En aquest sentit, Capdevila explica que s’han trobat amb casos que l’escalada de violència s’ha iniciat quan les dones han començat a sortir amb els nens i els homes han perdut el control dins el domicili. Algunes d’aquestes dones han patit agressions físiques i han arribat al SARA des dels CAP. Un altre tipus de cas que els hi ha arribat és el de les dones que les amenaçaven, “els hi deien: ‘te voy a echar, te vas a ir a la calle’ i clar aquí l’amenaça era quedar-se soles i fora amb la COVID… Es tracta d’una violència molt psicològica, ja que la visió era que el perill estava al carrer i jo com a maltractador t’amenaço amb què et deixaré al carrer”.
Aïllament social com a cicle de violència
La tasca del SARA ha estat doncs rebaixar l’ansietat i sobretot dir ‘no tinguis por a sortir de casa si necessites sortir’. Rebaixar aquesta angoixa no significa ser capaç d’aguantar més, sinó ser capaç de poder sortir. Quan això no ha estat possible, des del SARA inclús han anat a casa de les dones amb cossos de policia perquè aquestes poguessin sortir de casa.
No comptar amb suports o una xarxa propera forma part del cicle de la violència que viuen. L’aïllament social i familiar és usual i, com indica Capdevila, moltes dones recuperen les relacions un cop han pogut sortir de la situació de violència. “Vull entendre que alguna dona no ha vingut a nosaltres perquè sí que ha comptat amb ajuda”. Però paral·lelament que l’aïllament sigui un dels efectes de la violència masclista, “demanar algú que t’aculli a casa en època de COVID ha generat més barreres perquè ha operat molt des de la por”.
Les necessitats i per tant les dades han anat en augment des de l’entrada en fase 1 i això ha fet que tot l’equip del SARA, en paraules de la seva directora, hagi donat més enllà de les seves capacitats. “Tothom ha sigut proactiu i s’ha inventat allò inventable, ha vingut a treballar més hores si feia falta i ha deixat coses personals per posar-se en contacte amb les dones. Hem tingut un equip molt potent i val la pena poder-ho expressar”, comenta Capdevila.
