Recordem que amb la Primera Revolució Industrial es va passar de la producció dispersa a concentrar la producció a les fàbriques; i amb els nous invents i les noves màquines s’acabaria automatitzant la producció i es transformarien les comunicacions i el transport. Espai i temps deixarien de ser considerats categories subjectives (a prioris, havia dit Kant) per a convertir-se en condicions físiques determinants de les condicions de vida i de treball de la població i dels nous processos que afectarien les societats industrials del segle XIX i principis del XX, en totes les seves dimensions.
El conjunt dels problemes derivats de les transformacions causades per la Revolució Industrial i els canvis operats en les societats (econòmics, en l’estructura social, en el món del treball i de la cultura) serien coneguts com la Qüestió Social. La qüestió obrera seria un dels seus més significatius vessants, però no l’única. Així es donava a entendre en el Pavelló dedicat a la Qüestió Social en l’Exposició Universal de París, ja l’any 1900. La Qüestió Social, ens deia Robert Castel en 1995, ha viscut una profunda metamorfosi, “que fa tremolar totes les certituds i recompon tot el paisatge social”.
Un camí imparable fins a la digitalització
El camí cap a una automatització més plena, amb la robòtica i la digitalització seria ja imparable: del taylorisme (l’organització científica del treball), a les Relacions Humanes, al postfordisme i la producció lleugera. I així fins als xips, les computadores, Internet, els telèfons intel·ligents i ara les «xarxes 5G» amb «la Internet de les coses» i l’aplicació a la futura conducció. Han aparegut formes inèdites d’existència que han redefinit la nostra comprensió del temps i de l’espai, de la mà «d’una expansiva tecnologització de les existències», d’una «digitalització de l’univers», d’una «vida en línia» i «una irresistible expansió del liberalisme digital». Avui, estaríem passant de la distinció entre «racionalitat substantiva i instrumental» (Max Weber dixit) al domini d’una «racionalitat tècnica o robòtica primària» que se’ns presentaria com una «nova socialitat», en un espaitemps «universalment distribuït», que tendiria a una «progressiva abolició de l’atzar» i a la promoció d’una «humanitat híbrida», d’individus humans «algorítmicament assistits»: una «humanitat augmentada», en expressions de Sadin.
L’actual Revolució Digital ha iniciat una nova etapa, de la mà de la comunicació entre les màquines. Una nova Revolució Industrial, que passa per la connexió de molts dispositius computacionals de manera simultània. Com diu Joan Majó, estem davant un canvi que és molt més que una tercera o quarta revolució industrial.
Quines són les conseqüències en el conjunt de la nostra Societat? O, dit d’una altra manera, quins són els trets característics de la «qüestió social» en la Societat Digital?
En tots els processos històrics de mundialització s’han de distingir quatre vessants essencials: l’econòmica, la social, la cultural i la política. Aquests ordres no funcionen per separat, però en cada circumstància històrica algun d’ells pot tenir primacia, com ha passat amb l’econòmic. Ens encarem amb una realitat complexa que no pot limitar-se a l’anàlisi de qualsevol d’aquests quatre vessants, relativament autònomes en la seva pròpia dinàmica, en el seu context i el seu temps. Tractar aquests aspectes per separat seria «desnaturalitzar-los i prescindir de la complexitat de les motivacions dels seus protagonistes» (J. Fontana).
La cultura en la Societat Digital
Avui la cultura està vindicant la seva autonomia, obrint pas a noves possibilitats d’acció i transformació de la vida col·lectiva, en un llarg període d’atropellament social i d’aparent desordre. En els nostres dies «la cultura tendeix a abstreure’s de la història i la geografia, quedant sotmesa a un hipertext audiovisual digital: crear imatges, crear codis culturals és crear poder. És l’autonomia de la cultura respecte de les bases materials de l’existència. La informació és el «fil bàsic» o «ingredient clau» de la nostra actual organització social», com diu Manuel Castells. Aquest és un primer tret característic de la Qüestió Social dels nostres dies.
Una nova etapa del capitalisme
La Globalització dels anys 1990 suposaria una desregulació desenfrenada, al servei d’una nova «classe corporativa», però l’ortodòxia neoliberal acabaria posant en evidència que els mercats no són savis, ni s’autoregulen, ni són eficients: a l’hora de la veritat els Estats van haver de «rescatar» les finances, entre 2008 – 2013. Adam Smith havia escrit que «l’estabilitat del Banc d’Anglaterra equival a la de l’Imperi»: un principi liberal clàssic que s’havia oblidat o amagat. En els últims anys, un nou ordre, qualificat per Martin Wolf com «ordoliberalisme», refundaria el capitalisme financer internacional amb una selva de normes sistemàticament ignorades pels gestors de les finances internacionals, mentre s’imposaven polítiques d’austeritat i s’aprofundien a tot el món les desigualtats.
En aquest marc, les grans corporacions de les tecnologies digitals han gaudit d’oportunitats i possibilitats ben aprofitades d’actuació: sense control, sense límits, contra tota visió crítica i ètica i supeditant-ho tot al màrqueting. Un nou liberalisme digital es convertiria en el portaveu polític d’un fort determinisme comercial.
La tecnologia, d’altra banda, ha incrementat la productivitat, ha millorat el treball i el benestar, alhora que plantejat desafiaments imprevistos per als quals no estàvem preparats. Reptes que demanen un replantejament a fons de la noció mateixa de treball.
La lluita contra la bretxa digital
La desigualtat econòmica i la polarització social està creixent molt, tant a nivell mundial com estatal, i no fan sinó anunciar una espiral descendent d’exclusió social, que la Pandèmia no ha fet més que agreujar.
Es calcula que la bretxa digital deixa fora a un 35% de la població, de persones i llars vulnerables. Com denunciava Ulisses Cortés (UPC) «l’analfabetisme digital és palès i creixent». I afegia que hem creat una discriminació perquè «no ens hem preocupat de facilitar el trànsit cap al digital», ni tan sols coneixem quins són els drets personals i socials en el món digital: «tenim drets digitals? És el mateix la privacitat digital que l’analògica? I la intimitat?». No sembla que hàgim après gran cosa de l’experiència dels dos últims anys. El futur no serà causat per elits que liderin masses, sinó de la mà de forces socials sorgides de baix, de les lluites quotidianes dels homes i les dones, com afirmava Josep Fontana.
En aquest sentit, és d’interès saber que els dies 25-27 del pròxim mes de maig, Fundesplai i la Plataforma Xarxa Connecta celebren un Fòrum sobre el camí de la transformació digital, des de la triple perspectiva dels Drets Humans, la Inclusió Social i les Bretxes Digitals.
La nostra és la societat del risc i la inseguretat, especialment per als sectors més vulnerables de la societat. Hem d’acceptar-ho, com un fet, però sense desesperança, amb una inquietud lúcida i activa que ens permeti conèixer la profunditat i complexitat de la vida col·lectiva, sumida en la desregulació dels mercats i en una societat cada dia més flexible, més controlada, amb més restriccions que mai per al desenvolupament del subjecte social (les persones). Cal salvaguardar, de manera prioritària, els drets dels nens, dels joves i dels majors. Importa molt tenir clares les prioritats i identificats els subjectes més exposats a acabar en els marges d’un sistema digital que opera sense pietat ni ètica. S’imposa tornar al comú, al treball de comunitat en els barris i en els territoris on som presents, anant a l’essencial per a abordar la complexitat.
Referències
Éric Sadin: La humanidad aumentada. La administración digital del mundo (Caja Negra Editora, Buenos Aires, 2017) y La siliconización del mundo. La irresistible expansión del liberalismo digital (Caja Negra Editora,Buenos Editora, Buenos Aires, 2018).
Manuel Castells: La era de la información (vol. 1). La sociedad en red. Barcelona, Alianza Editorial, 1997.
Martin Wolf: La gran crisis: cambios y consecuencias. Eds. Deusto. Barcelona,2015.
Joan Majó: «Crisis y trabajo». El País, 2 abril, 2014, p.2. “Els robots son eines” (febrero 2022). Via Empresa. Revista Digital.
«Entrevista a Ulises Cortés» (catedrático e investigador de la UPC). La Vanguardia. Monográfico Especial. Jueves, 27 de enero de 2022, 4-5.
Josep Fontana: El siglo de la revolución. Una historia del mundo desde 1914. Ed. Crítica, Barcelona, 2017.
