El 28 de febrer es va presentar el segon informe parcial del sisè informe d’avaluació de l’IPCC, el del Grup II, titulat ‘Impactes, adaptació i vulnerabilitat’. La primera evidencia és que, tal i com pronostica des de fa temps en Ferran Puig Vilar, tot és pitjor del que no pas s’esperava. Els efectes del canvi climàtic es produeixen abans i són més pronunciats del que del s’havia pronosticat de bon començament. Tots els desastres que s’havien de produir quan la temperatura fos 4ºC més alta que a l’època preindustrial, ara esdevindran quan superem els 2ºC. 

La temperatura, segons l’IPCC, ha augmentat en el període 2011/2020 entre 0,95 i 1,20ºC des de 1850/1900. La qual cosa ens fa pensar que ja hem arribat a l’augment d’1,2ºC. O s’actua ara o aquests efectes seran molt evidents (i fatals) en el decurs de les dues properes dècades.

Estem a 10 anys que s’iniciï un desastre climàtic calamitós. Amb el ritme actual d’emissions, falta ben poc per assolir l’increment d’un grau i mig. Els + 1,5ºC se sobrepassaran cap a 2030 (si no abans), i si roman (i tot fa pensar que així serà), generarà múltiples esdeveniments (de fet ja han començat) que afectaran els ecosistemes i la humanitat. La intensitat a cada lloc dependrà de la vulnerabilitat, l’exposició, el nivell de desenvolupament socioeconòmic i de les polítiques d’adaptació.

Hi ha identificats 127 riscos que provocaran múltiples perills climàtics simultàniament, que a més interactuaran amb altres riscos no climàtics, i en conseqüència, incrementaran el perill d’esdeveniments en cascada, de perill global. De fet, correm el risc que generi impactes irreversibles en determinats ecosistemes amb poca resiliència (molt probablement, alguns estan ja succeint), com ara els ecosistemes polars, de muntanya i costaners, afectats per la fusió de la capa de gel, la de les glaceres, o per l’acceleració de l’augment del nivell del mar (més enllà del previst). Molts d’aquests esdeveniments alliberaran gasos amb efecte hivernacle i alguns seran irreversibles encara que posteriorment es reduís l’escalfament global.

I si perquè tot aquests advertiments i realitats es consumin s’han de superar els +2ºC, tampoc haurem “d’esperar” gaire. Esdevindrà, si continuen augmentant les emissions de CO2, prou abans de mitjan segle. Estem doncs, a entre 10 i 25 anys (segons l’optimisme) del ‘tipping point’ global. A 10 anys que s’iniciï un desastre irremeiable si no actuem ara mateix, de manera dràstica, i anteposant  els interessos de la humanitat als interessos econòmics del capital.

A Catalunya, la temperatura ja és 1,8ºC més alta que abans del període preindustrial, incrementa cada decenni en 0,7 dècimes de grau, i és a punt de superar (si no ho ha fet ja) els 2 graus d’augment. La previsió ens apunta a un augment de 3ºC en menys de 20 anys. La projecció  d’aquesta dada suposa temperatures de 50ºC a les comarques de la Catalunya Central i a la Plana de Lleida. Això, diu Francisco Doblas, investigador de l’ICREA, director del Centre de la Terra del Super Computing Center de Barcelona, i autor de l’IPCC, afectaria la humitat que conserven els sòls, és a dir, la humitat que permet a les plantes créixer. Quan augmentin les temperatures, afirma Doblas en el documental ’50 graus’, encara que no canviï el règim de precipitacions, suposarà que hi haurà menys aigua disponible perquè incrementarà també l’evaporació. Això impediria a les plantes créixer. Si passa a la primavera, l’impacte sobre l’agricultura i els ecosistemes seria terrible. Doblas, però, no creu que això hagi de passar abans de mitjan segle. 

A Catalunya, la temperatura ja és 1,8ºC més alta que abans del període preindustrial, incrementa cada decenni en 0,7 dècimes de grau

En tot cas, caldria decidir què plantem i on, preveure com evolucionarien els ecosistemes que haurien d’anar adaptant-se al nou règim de temperatures i de disponibilitat d’aigua, investigar de quanta aigua es disposaria per a ús agrari, de boca, domèstic, industrial, i a través que quin barem de prioritat es reparteix. Tot plegat, tenint en compte que si continuem malgastant aigua com fins ara, ben aviat arribarem a un nivell insostenible. 

Al conjunt de la Mediterrània, la temperatura ha pujat 1,5ºC de promig per sobre del període 1850/1900. Més a la riba sud que a la nord, la qual cosa comporta un augment de les migracions. I no cal dir que l’aigua minva a marxes forçades i que el futur de l’agricultura perilla. Aquest efecte és multiplica tal i com anem cap al sud.

Al conjunt de la Mediterrània, l’augment de la temperatura comporta més migracions perquè l’aigua minva a marxes forçades i el futur de l’agricultura perilla

Segons l’IPCC, l’augment del nivell dels oceans/mars significa un greu desafiament, ja que suposa fer front a l’increment, en freqüència i magnitud, d’esdeveniments extrems provocats pel col·lapse del gel, tant marí com continental, causat per l’escalfament de les aigües. Això implica tenir en compte l’elevació contínua del nivell del mar, i concloure que s’han de cercar solucions per als habitants de les poblacions costaneres ubicades en cotes baixes de tot el món, o en les petites illes, que hauran de migrar, perquè els seus assentaments seran engolits per les aigües. 

I cal afegir-hi els efectes de les tempestes, cada cop més imprevisibles i radicals: les onades seran més altes i augmentaran el nivell de les aigües, com també incrementen significativament, si la pressió atmosfèrica és baixa o sobretot, molt baixa. I si dos i més fronts de tempesta  coincideixen en un punt de la costa, com fou el cas del Glòria, aleshores els efectes poden ser terribles (durant el Glòria el nivell de les aigües davant el litoral del Delta del Llobregat, fou de 3 metres per sobre de l’habitual).

Calor acumulada als oceans

Les temperatures oceàniques més altes de la història es van registrar el 2021 en els primers dos mil metres de fondària. Per sisè any, consecutiu s’ha batut el rècord. L’aigua, cada cop més calenta, augmenta i ocupa més espai, fent pujar el nivell de les aigües i menjant-se capes de gel de l’Antàrtica i Grenlàndia, territoris que conjuntament perden 1 bilió de tones de gel a l’any. Actualment, més del 90% de la calor generada per la crema de combustibles fòssils ha estat absorbida pels oceans, que, mentre es continuïn cremant, continuaran acumulant calor. El resultat és la 

salinització i acidificació de les aigües, que degraden, per exemple, els esculls de corall i d’altres ecosistemes, amb conseqüències funestes per a la fauna i la flora marina. 

Antonio Turiel, investigador del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar, deia el proppassat octubre a una entrevista a ‘Sobrevivir al Descalabro’: “Treballo al Departament d’Oceanografia Física i Tecnològica de l’Institut de Ciències del Mar. La meva especialitat és l’oceanografia per satèl·lit. Els oceans són el gran reservori de calor, el gran reservori del sistema termodinàmic del planeta Terra. Això va fer que la temperatura de l’atmosfera no augmentés tant com els models preveien a primers de segle, perquè els oceans retenien una gran part d’aquesta calor. Amb l’observació satel·lital podem contemplar en pocs dies el conjunt dels oceans i saber com es comporta la part superficial, que és la que interactua més amb l’atmosfera. I ens està donant senyals que s’estan produint canvis molt importants. Des de 2016 s’ha desencadenat un fenomen d’acceleració: la temperatura està començant a pujar més ràpidament. És un canvi molt brusc que fa més de cinc anys que dura i es manifesta en totes les seves variables: salinitat, elevació del nivell del mar, probablement en la producció primària dels oceans, la clorofil·la (quantes algues hi ha), i per suposat, en l’increment de la temperatura”. 

Quan veus canvis ràpids als oceans, que són molt lents en reaccionar, has de pensar que l’atmosfera experimentarà canvis molt més veloços. Si aquests canvis que estem guaitant es mantenen, i fins ara així sembla ser, s’anticipen canvis dràstics pel que fa al clima del planeta, i fins i tot, del temps meteorològic. Ara mateix estem veient petites manifestacions parcials, com ara al corrent termohalí, que és el gran redistribuidor de calor i humitat cap a Europa, que s’està frenant: si s’aturés l’Europa central es refredaria i el temps seria més sec la qual cosa afectaria i molt, a les collites. 

En general, el fet que els oceans s’estiguin sobreescalfant i s’estigui incrementant la quantitat d’energia que estan absorbint, ens pot indicar que els patrons de circulació de l’atmosfera es trastornaran. En altres paraules, que s’haurien acabat les estacions meteorològiques . Un exemple el tenim en la caiguda del vòrtex polar sobre Texas on feia més fred que a Alaska. El perill és que extrems com el de Texas, esdevinguin amb freqüència i que, en contrapartida, masses d’aire calent es traslladin cap els pols i acabin de desfer el gel. Si no hi ha un canvi de tendència en pocs anys, podria tenir lloc una desestabilització climàtica irreversible de tot el planeta.

Desenvolupament insostenible

La natura pot ser la nostra salvació, però només si la preservem, diu IngerAndersen, la directora del Programa de l’ONU per al Medi Ambient PNUMA. En aquest sentit, l’IPCC demana que entre el 30 i el 50% de la superfície de la Terra, ja sigui terrestre, oceànica, o d’aigua dolça, ha d’estar protegida i lliure de noves explotacions si de veritat volem protegir la biodiversitat, i assegurar els serveis essencials que ens ofereixen els ecosistemes (Són serveis ecosistèmics els beneficis que un ecosistema aporta a la societat i que milloren la salut, l’economia i la qualitat de vida de les persones, per exemple la provisió: fusta, bolets…; la regulació: quan carboni orgànic hi ha al sòl, quan n’ha absorbit i emmagatzemat…; la biodiversitat: quantes espècies hi viuen…; culturals: beneficis que la societat obté…) I ho demana perquè ara mateix s’està fent tot el contrari. Els patrons de desenvolupament insostenible actuals, diu l’IPCC, estan augmentant l’exposició dels ecosistemes i de les persones als perills climàtics. 

Natura, éssers humans, infraestructures, res s’escapa a l’acció destructiva del canvi climàtic causat per l’home. La desforestació té impactes devastadors en la biodiversitat, la seguretat alimentària i l’escalfament global. S’han perdut 420 milions d’hectàrees de boscos des de l’any 1990 (boscos que no només emmagatzemen carboni sinó que refreden fins a mig grau la temperatura de la biosfera), amenaçats, com la biodiversitat, pels incendis forestals que hauran augmentat d’un 30% a mitjan segle; tan sols un 15% del sòl té alguna mena de protecció contra el desenvolupament o l’explotació, mentre que només està protegida en un 21% l’aigua dolça i en un 8% els oceans. Des de 1970 les poblacions de mamífers, aus, peixos, amfibis i rèptils, ha disminuït arreu del món, en un 68%, i un 44% d’espècies estan amenaçades d’extinció en els punts més crítics (hotsspot).

A Catalunya, s’han perdut una quarta part de les espècies en els darrers 20 anys, segons l’informe l’Estat de la Natura.

El canvi climàtic també ha augmentat el nombre de morts en incrementar les malalties transmeses per l’aigua i els aliments; malalties diarreiques, entre les quals el còlera i d’altres afeccions gastrointestinals. Malalties derivades de l’increment de la temperatura i la contaminació, especialment cardiorespiratòries. També de tropicals, com el dengue que s’escampa (ja s’han detectat casos de dengue autòcton a España) o el chikungunya. I altres malalties víriques, com el SARS-CoV2. Diu Mònica Vargas, investigadora al TransnationalInstitute, al documental ‘50 graus’: “Si una cosa han deixat clara els canvis en els usos del sòl a tot el planeta és la interconnexió entre la salut humana i els Drets Humans, amb la salut del medi ambient. Ara ho hem vist amb la pandèmia del Covid-19, abans amb la de la grip porcina o l’aviar”.  I afegeix, “el conjunt de devastacions planetàries causades pel sistema econòmic dominant ha suposat la generació del canvi climàtic, que ha ocasionat una profunda injustícia pels éssers humans. Així doncs, quan parlem de desforestació, de canvis d’usos del sòl, o de Gasos d’Efecte Hivernacle (GEH)…, estem parlant d’una profunda devastació també dels cossos. Una devastació dels territoris, de la biosfera, dels cossos, que segueixen una mateixa lògica d’explotació i d’espoli, característiques del capitalisme”. 

Mala salut planetària

La societat, els poders econòmics, polítics, desconeixen o no volen saber, que el clima, la biodiversitat, i les persones són interdependents. Que els humans són ecodependents, que depenen de la biosfera. El canvi climàtic interacciona amb tendències globals com l’ús insostenible dels recursos naturals, la creixent urbanització, les pertorbacions econòmiques i socials, les pèrdues i els danys per esdeveniments extrems i una pandèmia, posant en perill el desenvolupament futur.

La societat, els poders econòmics, polítics, desconeixen, o no volen saber, que el clima, la biodiversitat, i les persones són interdependents. Que els humans són ecodependents

Durant decennis, l’escalfament global antropogènic ha estat perjudicant la salut de les persones i de les societats. Continuar per aquest camí, inestabilitzar el clima, destruir els ecosistemes, significa que la biosfera pot arribar a ser letal per a la  majoria d’espècies que l’habitem. 

El canvi climàtic, diu l’IPCC, ha afectat la salut física i mental de les persones a tot el món i ha incrementat tant la mortalitat com la morbilitat , i sentencia: mantenir la salut del planeta és essencial per a la salut humana. 

La salut i la civilització humanes depenen de la salut dels ecosistemes (riquesa i abundància d’espècies…) i de la seva sàvia gestió. La degradació del planeta, el seu escalfament originat per l’ús massiu de combustibles fòssils, per l’extracció desaforada dels seus recursos, per la boja explotació del sòl, per la desmesurada agricultura i ramaderia industrial, per considerar que la natura està al servei de l’home i no entendre que la humanitat forma part de la natura i en depèn, tot i que aparentment ens dona riquesa, ens fa més pobres com espècie i ens roba la salut. En definitiva, que la salut humana només és salut de debò si és planetària i beneficia a tots els éssers vius que habitem la biosfera.

Vivim una destrucció accelerada, molt perillosa, i de gran abast de la natura, que afecta els entorns de vida de milers de milions de persones: entre 3.300 i 3.600 milions que viuen en regions greument afectades. I un altra quarta part ha de tenir en compte, des de ja mateix, els canvis dràstics que causa l’escalfament global. 

Cal deduir, doncs, que alguns d’aquests impactes sobre les poblacions i els ecosistemes ja són irreversibles per l’augment del nivell de mar. Hi ha zones submergides, deltes – Nil, Ebre – que estan perdent terres productives i estan amenaçats de desaparèixer, desplaçant les persones i destruint la seva manera de viure. A Catalunya també podem observar aquest augment del nivell de les aigües a la costa del Maresme on platges, tren i passeigs acabaran sent engolits pel mar. Les glaceres, que contenen el 70% de l’aigua dolça de què disposa el planeta, es fonen arreu (al Pirineu català no en queden). I sense que hi hagi unanimitat, també amb molta probabilitat, haurien superat el punt de capgirell a Groenlàndia. 

A l’Àrtic, aquests dies de març, estan 30ºC per sobre de la temperatura habitual (en aquestes latituds, la temperatura ha augmentat de promig en 4ºC graus des de l’era preindustrial). Que hi hagi menys banquisa (gel marí) a l’Àrtic, genera més onades, que contribueixen a erosionar la costa, que en determinades zones esta perdent entre quatre i cinc metres a l’any, i tot plegat fa que el permagel es desfaci més de pressa (com ja passa amb el de Sibèria i territoris sòlids del Cercle Àrtic – es preveu que el 2040 ja no quedarà terra congelada a la península escandinava-). A l’Antàrtica Occidental, a finals de març de 2022 s’estan batent rècords de temperatura (Vostok, amb un temperatura de -12,2ºC, 40ºC per sobre de la mitjana, Cúpula CII, D47, i Terra Nova Base, on la temperatura ha estat més de 7ºC per sobre de l’habitual). 

Postil·la Olga Margalef, geògrafa, professora a la Universitat de Barcelona, investigadora al CREAF: “Aquests sòls congelats durant milers d’anys, permagel, són un gran reservori de carboni. Contenen més carboni que tots els boscos del planeta i el doble de carboni que hi ha avui dia a l’atmosfera. Si es desglaça, part d’aquesta matèria orgànica es degrada i es produeix diòxid de carboni i metà que passen del sòl congelat a l’atmosfera. Això ja està passant i la magnitud del vessament dependrà de l’augment de la temperatura i el desglaç. El canvi climàtic ens demostra que tot està relacionat perquè l’atmosfera és comuna per a tots els éssers humans”.

Escassetat d’aigua dolça

La disponibilitat d’aigua dolça serà inferior a la demanda cap a 2040. Abans, cap a 2030, un terç de la població mundial viurà en zones afectades per la manca d’aigua: nord i sud d’Àfrica, Pròxim Orient, la Xina i els Estats Units. Ara mateix, el 12% de la població no beu aigua potable. La falta d’aigua es notarà sobremanera a la Mediterrània, més intensament  a la riba sud, però també a la nord. La lluita per aconseguir aigua augmentarà els conflictes/guerres i multiplicarà el neocolonialisme. Per posar uns exemples: els alemanys volen construir un embassament al riu Congo – Inga 3 – dedicat a fabricar hidrogen, espoliant els congolenys.  O que passarà amb l’embassament Renaixement, ja inaugurat i camí d’omplir-se, construït per Etiòpia i que reté aigua del Nil Blau, que abans compartia amb Sudan i Egipte? I que ocorrirà amb els territoris colonitzats per la Xina, Emirats Àrabs, Aràbia Saudita, per a la fabricació d’aliments que s’emporten cap els seus països (una manera indirecte d’endur-se l’aigua)?

La disponibilitat d’aigua dolça serà inferior a la demanda cap a 2040. Abans, cap a 2030, un terç de la població mundial viurà en zones afectades per la manca d’aigua

Espanya ha perdut més d’un 20% de l’aigua que tenia fa 30 anys. I es preveu una pèrdua addicional del 25% en els propers anys que el MITECO no concreta quants seran. Contràriament, el regadiu està augmentant i consumeix el 80,5% de l’aigua disponible (el consum del cicle urbà és del 15,5%). Alhora els pous que esgoten el freàtic, es reprodueixen sense control a tot el territori. I per augmentar la productivitat s’estan regant conreus de secà (també a Catalunya, on es reguen ametllers que es beuen 12.000 metres cúbics d’aigua per hectàrea/any. Conreus, propietat de multinacionals que es dediquen a l’exportació). I per acabar-ho d’adobar, les pèrdues a la xarxa d’aigua potable ja tractada, són del 23%. Tot plegat, un disbarat. 

Al sud d’Europa, set milions de persones poden patir set. Els aqüífers estan en perill. I les sequeres seran cada cop més freqüentes, llargues i dures. A Catalunya, som víctimes d’una sequera que, segons informa el Servei Meteorològic, va començar a les comarques litorals i prelitorals, la primavera de 2021, que s’ha estès amb rapidesa pel nord-est, plana de Lleida i Catalunya Central i que s’ha intensificat excepcionalment a comarques com el Vallès Oriental, l’Occidental, el Barcelonès, el Baix Llobregat i l’Alt Empordà. Les pluges d’aquests dies, diu Marc Prohom, cap de l’Àrea de Climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya, segurament aturaran la sequera a l’Alt Empordà i a l’extrem sud de Catalunya. Al litoral central, al prelitoral, i a la Catalunya interior cal molta més aigua per acabar amb la sequera. 

Som davant d’un canvi climàtic radical, diu Robert Savé, emèrit de l’IRTA. L’augment de la temperatura provoca canvis en el comportament de les plantes. El perill rau en que la pluja que ha caigut faci brotar les plantes i que després no es puguin desenvolupar per la manca d’aigua en romandre els efectes de la sequera. Hi ha dues solucions: o es deixa que la natura faci la seva feina amb el risc de produir fruits petits i no acceptats pels mercats, o es poden les plantes perquè siguin més petites i brotin menys fruits però de la qualitat i calibre habituals. En tot cas, sempre hi hauria pèrdues. Però el temps meteorològic és cada cop més imprevisible i la gran amenaça pels conreus és una onada de fred que glaçarà l’Europa del Sud, Catalunya inclosa, a primers d’abril.

Europa ha de fer front a aquests efectes del canvi climàtic: onades de calor i sequeres (en especial al sud); alteracions dels ecosistemes marins i terrestres, escassetat d’aigua a múltiples sectors interconnectats; risc per a les persones, les economies i les infraestructures a causa de les inundacions costaneres i interiors (les inundacions van causar 15 vegades més morts als països costaners pobres que no pas als rics); augment de les temperatures que per l’estrès de calor aniran causant més víctimes mortals, cultius alimentaris estressats per la calor (en un dels escenaris l’informe conclou que 183 milions de persones addicionals podrien patir desnutrició a mitjan segle) que provocaran la pèrdua de conreus a causa de la sequera i el clima extrem (els incendis forestals seran més intensos i augmentaran en més d’un terç en aquest començament de segle). 

Segons l’IPCC, els punts calents amb alta vulnerabilitat, estan situats a l’Àfrica de l’Oest, la Central i la de l’Est. Igualment a l’Àsia del sud i Amèrica Central i del Sud. I també a l’Àrtic (la temperatura ha augmentat mes de 4ºC des de 1850/1900) i als petits estats insulars. Per suposat, la vulnerabilitat és més alta quan més intensa és la pobresa, quan no es pot accedir als serveis bàsics, als recursos, quan hi ha conflictes violents , manca de governabilitat. També on els mitjans de vida són més sensibles al clima: petits agricultors, pastors, comunitats de pesca… S’ha de tenir en compte que en aquesta mateixa dècada, la mortalitat per inundacions, tempestes i sequeres serà quinze vegades més alta a les regions més vulnerables que no pas a les de baixa vulnerabilitat. La vulnerabilitat es multiplicarà amb la inequitat, la discriminació de gènere, la procedència ètnica, i els baixos ingressos.

Crisi humanitària

El canvi climàtic està contribuint així, a crisis humanitàries on els perills climàtics interactuen. La inseguretat alimentària aguda està augmentant a l’Àfrica, Centreamèrica i Amèrica del Sud. I si bé és cert que els factors no climàtics són els impulsors dominants dels violents conflictes entre estats i dins dels propis estats, en algunes regions avaluades, els fenòmens meteorològics i climàtics extrems, han tingut un impacte advers pel que fa a la durada, duresa, i freqüència. En tot cas, els fenòmens meteorològics extrems estan impulsant cada cop més el desplaçament de persones. En especial les comunitats locals, col·lectius de persones bàsicament del sud però també del nord (el procés migratori pel canvi climàtic també es una realitat de Centreamèrica cap els Estats Units, i del sud dels propis Estats Units cap el seu nord) que no es podran adaptar i hauran de migrar. I d’altres que no disposaran de capacitat econòmica ni per adaptar-se ni per fugir (un 32% de persones addicionals cauran en la pobresa extrema l’any 2030 si es continua com ara). I les comunitats indígenes, més de 400 milions de persones, estan sent molt perjudicades (suposen el 6% de la població mundial i són el 15% més pobre. Ocupen la quarta part de la superfícies de la terra i tenen cura del 80% de la biodiversitat, però, contràriament, només són els propietaris de l’11% d’aquestes terres).

Les dades expliciten l’acceleració i la magnitud dels canvis que s’acosten. Les desigualtats augmentaran i els rics seran més rics, multiplicant les seves opcions i oportunitats, i els pobres seran més pobres i quedaran extremadament sotmesos a les amenaces immediates, que ja són aquí. Tot plegat, és aprofitat per les grans corporacions per engrandir el seu patrimoni, acumulant bens i capital procedent de les classes treballadores i les antigues classes mitjanes. Res passa per casualitat. Ni la inacció per combatre el canvi climàtic, ni la despossessió programada dels més empobrits. El capitalisme necessita els recursos per créixer i considera les persones una mercaderia prescindible.

Accedeix al primer capítol de la sèrie “Emergència climàtica: una guerra contra la vida”