Reportatge

La història de tot un barri amb casa i serveis al Prat gràcies a la Cooperativa Obrera de Vivienda

Fa un parell de mesos sortia un estudi realitzat per UrbaMonde que subratllava la capacitat de resistència de l’habitatge comunitari en èpoques de crisi. Siguin habitatges cooperatius, terres comunitàries o altres formes d’habitatge col·lectiu.

Segons l’estudi, aquests models ofereixen una major protecció davant desnonaments, execucions hipotecàries o mudances forçades fins i tot si els inquilins perden part dels seus ingressos. També afirmava que els grups organitzats d’estalvi i habitatge tenen més probabilitats d’unir-se per realitzar activitats generadores d’ingressos. A banda, les conclusions suggereixen que l’habitatge comunitari fomenta la resistència individual i col·lectiva davant els efectes sanitaris, econòmics i socials de la pandèmia.

Aquest model d’habitatge està en auge i està sent promogut fins i tot per administracions públiques. Fa tan sols un parell de setmanes l’Ajuntament de Barcelona anunciava l’impuls dels primers cohabitatges per a gent gran i per a persones amb discapacitats intel·lectuals i la primera cooperativa de lloguer. En el marc del conveni signat per l’Ajuntament i les fundacions d’habitatge i les cooperatives, s’assignaven 12 solars i edificis a rehabilitar municipals perquè diferents entitats impulsin la construcció de més de 370 pisos. Més enllà, el conveni preveu arribar fins a la construcció de 1.000 habitatges en sòl municipal en posteriors fases els pròxims anys, a través del sistema de la promoció delegada, la cessió d’ús dels solars per a la construcció i gestió a llarg termini, i el manteniment tant de la titularitat com el control públics.

De cooperatives d’habitatge hi ha de molts tipus. Moltes d’elles estan coordinades dins la Federació de Cooperatives d’Habitatge, però moltes d’altres no volen tenir massa a veure i es coordinen només a través de la Xarxa d’Economia Social i Solidària de Catalunya, la XESC. De totes les cooperatives registrades a Catalunya hi ha 98 cooperatives d’habitatge, però és difícil saber quines d’elles han produït habitatge.

Més difícil és encara fer un mapa de la història cooperativa. Com explica la Confederació de cooperatives de Catalunya, en principi va ser el 1865 quan es funda a Catalunya la primera cooperativa de consum, “La Económica” de Palafrugell, però autors assenyalen que la primera cooperativa de consum es creà a Berga el 1942 i d’altres daten que a principis del 1840 es funda a Barcelona la primera organització de consum amb el nom de “La Cooperació”. A banda, el 1840, trobem formes mixtes de sindicat obrer, mutualitat i cooperativa de producció que “neixen com a arma de resistència activa de la classe treballadora”. Així, encara que no s’entenia com a cooperativa, la forma de funcionar era la mateixa. Quan arriba el segle XX, a Catalunya trobem cooperatives, tant de consum com de producció, però també d’habitatge, d’ensenyament, de pescadors, de serveis, de transports i una cooperativa sanitària que va ser la més gran d’Europa. L’auge cau durant el franquisme i les cooperatives creades van ser majoritàriament dissoltes en considerar-se marxistes i “roges”.

Però d’entre totes les cooperatives que van morir, alguna va aconseguir néixer, esquivar els límits de la dictadura i resistir fins avui. Es tracta de la Cooperativa Obrera de Vivienda (COV) sorgida al Prat de Llobregat l’any 1962. Avui dia encara té milers de socis, infraestructures i patrimoni per sostenir-se i té projectes oberts per seguir creixent. A banda, ha aconseguit establir-se com un referent de l’economia social i solidària al Prat i teixir sinergies amb molts actors i agents de l’ESS. Hem parlat amb Antonio Pedrero, l’actual president de la COV que viu i forma part de la cooperativa des de la fixació del primer barracó. Aleshores tenia 14 anys.

Una xarxa de contactes per erigir-se en cooperativa

A principis dels anys 60 els treballadors de les grans indústries al Prat de Llobregat tenien necessitat d’habitatge. Antonio Pedrero, aleshores un adolescent, explica que al llarg d’aquells anys va venir una gentada de mà d’obra cap a les indústries de caràcter comarcal: “aquesta gent vivia en unes condicions, rellogada, sota ponts, en cases de mala mare… Els mateixos treballadors van sentir a parlar del cooperativisme en una xerrada que es va fer a Gavà a ràdio 2 i uns quants es van animar i van constituir la cooperativa per solucionar un problema que tenien, ja que les administracions o l’estat trigaven molt a donar resposta”. Així de simple ho explica Pedrero, però la realitat va ser que els hi va costar molt de temps crear-la. Calia primer trobar la persona adient que liderés el projecte, ja que donat que la formació específica dels treballadors era molt bàsica, necessitaven algú que els tirés endavant, apunta Pedrero.

No va ser complicat coordinar-se, ja que com relata, la gent políticament estava molt enfocada i formaven molt part del PSUC o de l’Organización Obrera Catòlica. El que sí que va ser complicat va ser tirar-ho endavant. Un dels motius va ser el nom que van triar per a la cooperativa, ja que per l’època no era el més adient. Com tot, va prosperar per amiguismes. “Va costar moltíssim que Madrid ho autoritzés, però un dels socis originaris de la cooperativa tenia un familiar de molt alta graduació que va parlar amb el ministre Mortes Alfonso que finalment va decidir després de molts contactes autoritzar la cooperativa”, explica Pedrero.

Els mateixos treballadors van constituir la cooperativa per solucionar un problema que tenien, ja que les administracions o l’estat trigaven molt a donar resposta

Un cop amb la cooperativa ja viva els hi faltava el finançament. Els socis van posar una petita quantitat d’estalvi per la compra de terreny, però es necessitava més per poder fer el primer bloc. Pedrero recorda que va ser una dificultat. En aquell moment existia a la localitat el Banco de Vizcaya, el BBVA actual, i la Caixa de Pensions, l’actual CaixaBank. El director d’aquesta va rebre pressions dels constructors del Prat i de tota la comarca que si els hi donaven el crèdit hipotecari, retiraven els seus comptes. Davant d’això, el director de l’agència del Prat va informar desfavorablement… Però els treballadors van mirar com respondre a això. Comptaven amb uns assessors jurídics importants com ara Agustí de Semir i Rovira i Montserrat Castelló, qui per Pedrero li feia la “feina bruta a de Semir”. Va ser una casualitat que ella coneixia al cap de crèdits de Via Laietana: “va anar el primer president de la cooperativa a parlar amb aquest senyor, el van tenir tres quarts d’hora esperant, li van preguntar quin peu calçava, si era catòlic o no… I que li expliques el projecte i en què consistia. Després de tot l’interrogatori li van dir que ja tenia el préstec aprovat i li van donar una carpeta perquè la portés al delegat de l’oficina del Prat”. Aquell primer crèdit es va aprovar per 84 habitatges i va funcionar.

De la cooperativa d’habitatge a generar feina i serveis

L’altre aspecte important de la cooperativa és que els mateixos treballadors socis podien oferir-se per treballar per la construcció. Es van demanar pressupostos a constructores de l’època i al final van decidir promocionar-se i construir els habitatges ells mateixos. “Clar aquí van sortir coses perquè calien especialistes…”, diu Pedrero. I va ser aleshores quan van buscar una empresa gran com era SICOP perquè els hi fessin d’aval i així els proveïdors els hi facilitessin les línies de crèdit per productes com el ciment.

Un altre projecte va ser fer 168 apartaments petits moblats. L’autorització dels habitatges protegits depenia de Madrid i la qualificació i els tràmits que s’havien de fer podien arribar a trigar de dos a tres anys. Un temps que la cooperativa tenia a 60 treballadors sense feina i a més a moltes famílies esperant un pis on entrar. Amb aquests pisos, la gent mentre esperava el seu habitatge podia viure amb privacitat i una certa dignitat.

Amb tot, de l’any 62 fins a l’any 75 hi havia una gran demanda d’habitatge i la COV va arribar a fer 1000 habitatges. Aleshores, a mesura que creixia i s’anava autoconstruint, va crear tallers de lampisteria, electricitat, de com fer blocs de formigó… Van arribar a oferir tots els serveis bàsics per l’habitatge, però van veure que darrere els habitatges hi havia més necessitats. A la COV arribaven famílies amb nens i joves en edat escolar i en aquella època l’oferta d’escola pública era pràcticament inexistent al Prat. Com havia vingut molta gent per la crida de les indústries, van decidir crear una escola pròpia, també un espai per extraescolars per tenir una atenció específica i un menjador popular amb 300 places diàries perquè “al Prat hi havia molts treballadors del camp i de les fàbriques que necessitava dinar a preus econòmics”.

La COV va arribar a oferir tots els serveis bàsics per l’habitatge, però van veure que darrere els habitatges hi havia més necessitats

També es van adonar que quan s’accedia als habitatges calien electrodomèstics i mobles. Van decidir crear unes seccions de consum pròpies que van anomenar Telecoope i Mueblecoope. Pedrero explica que es va fer un conveni amb l’empresa Mondragon per aconseguir productes de la marca Fagor. Mondragon era un sistema cooperatiu molt important a l’estat i també a Europa que els hi va facilitar línies de crèdit. “Es va fer una cooperativa de consum que recollia aquestes dues botigues… Vam anar a la fira del moble de València i vam veure que comprant directament a fàbrica el moble sortia un 60% més econòmic…”, assenyala Pedrero.

Des de la COV també es va impulsar la creació d’una caixa de crèdit popular juntament amb altres cooperatives de Barcelona i Sabadell fonamentalment. Aquest pla va acabar tancant per la fallida d’una de les empreses cooperatives participants.

Pedrero analitza que “l’experiència constructiva que es va anar adquirint va determinar poder construir no només per nosaltres, també per fora”. Van accedir a construir 200 habitatges al barri de les Arenes a Terrassa i uns habitatges a Caldes d’Estrac. Pedrero les assenyala com cooperatives satèl·lits de la seva. També van crear aleshores un nucli central que es deia UniCoope que donava serveis a totes aquestes cooperatives de consum o industrials que s’anaven creant.

Fer barri, crear una ciutat

L’experiència de la cooperativa va aportar molt als seus socis, però al final es van haver de marcar uns límits de creixement, apunta Pedrero. Així, com a eix principal la COV tenia el criteri de fer comunitat, barri. I un d’aquests elements es veia per exemple també amb l’objectiu i el tracte dels habitatges: “la diferència de la cooperativa amb altres constructores del Prat era que nosaltres donàvem els habitatges amb urbanització dels carrers i de les places i amb llum”. Il·luminar era complicat en aquella època i hi ha fotografies que demostren carrers amb llum i carrers sense, segons de qui eren.

L’any 75 van deixar de construir perquè la demanda ja no existia i l’últim bloc de 105 habitatges ja va necessitar molta publicitat per atraure nous socis. En aquell moment també havien fet un parvulari i una escola de primària que funcionava com un patronat: el ministeri d’educació posava els mestres i la COV els espais. Havien comprat terrenys per fer un institut, però amb la transició ho van descartar.

Ara compten amb més d’un miler d’habitatges i segueixen en creixement. A part de pisos adjudicats, compten amb edificis complementaris on s’està fent un règim de lloguer. Els fills i els nets dels primers socis inicials tenen l’exclusiva d’accedir a aquests apartaments i poden fer una primera emancipació a preus de 235 euros. D’aquests tenen més de 300 sol·licituds esperant. Només de familiars directes de socis.

Els límits de les cooperatives d’habitatge com a ESS

Com a cooperatives, Pedrero assenyala que “una de les obligacions i voluntats és intercooperar i fer pinya”. Ells es van emmirallar en una cooperativa de Barcelona que es deia Sagrado Corazón que van construir a Gran Via i a Diagonal Mar. Encara existeix, però no generen nova activitat. Algun dels problemes que assenyala Pedrero és el fet que la fórmula que normalment s’usa és la de règim d’accés diferit a la propietat: “en el temps que durava la hipoteca els qui entraven anaven adquirint la propietat de l’habitatge. Quan la gent accedia a l’habitatge les cooperatives es dissolien. Construïen, adjudicaven, feien escriptures i tancaven”. No és el cas de la seva ni la de Sagrado Corazón. La COV va consolidar un patrimoni comú que constava de baixos comercials i edificis complementaris. Aquests ara donen uns beneficis pel seu arrendament: “han permès al llarg de la història tornar a donar serveis al cicle vital dels socis i de les seves famílies. Ha consolidat un model de continuïtat. Cosa insòlita”, defensa Pedrero.

Així, l’any 75 van deixar de construir, van indemnitzar als treballadors venent alguns locals per poder capitalitzar i pagar i van deixar una plantilla mínima per garantir el manteniment. En l’actualitat compten amb 15 persones entre administració i donar servei a tot el barri. Un dels aspectes negatius de la COV concretament és que en una de les assemblees generals els socis van determinar que la cooperativa no fes ús del dret preferent de rescat. Què vol dir això? Quan un habitatge quedava buit, el soci tenia l’obligació de dir-ho i la cooperativa tenia dret a recuperar-ho i adjudicar a un altre soci en llista d’espera. “Es pagava el pis i l’IPC i ja està”, però això, comenta Pedrero, “va generar molta controvèrsia i es va decidir no fer ús d’aquest dret”.

Aquest moviment va determinar que l’habitatge, al temps, deixava de ser qualificat de protecció oficial i si es demanava la desqualificació podia entrar al mercat lliure. “Ara s’està demanant que no siguin desqualificades mai per evitar l’especulació o la compravenda amb marge econòmic. Aquí no hi ha un inversor que agafa 100 habitatges i fa negoci, és un particular que vol fer una mica més de diners, però això ha generat problemes perquè desconnexiona la comunitat”, afirma Pedrero. Per evitar això, des de fa sis anys, les persones que entren a viure als habitatges cooperatius poden sol·licitar ser socis si acrediten ser la família titular i que es tracta de l’habitatge habitual o permanent. “La gent té interès a ser soci de la COV perquè tenim recursos, serveis i activitats interessants”. I és que per exemple ara han desenvolupat amb l’Ajuntament, el Consell Comarcal i els Ateneus el cicle Maig cooperatiu.

Interxarxa veïnal adaptada als nous temps

La COV a través de generar activitats per l’Economia Social i Solidària al prat de Llobregat va passar a ser una de les impulsores de la Fira de la XESC. Al Prat fan activitats contínuament i se n’orgulleixen de poder dir que el carrer que limita un dels seus edificis, anomenat carrer Primer de Maig, només compta amb locals i projectes destinats a ESS. Per crear sinergies entre les diferents cooperatives del barri, aquells locals els lloguen a projectes que potser necessiten una empenta o un lloguer més econòmic per poder sobreviure. Tots ells després participen l’Obrera, un projecte d’interrelació per fer més forta la convivència.

A banda, si als inicis es van adonar que els hi calien escoles, ara la població ha crescut i els hi calien serveis per la gent gran. Farà 12 anys van veure que una part dels beneficis excedents de la cooperativa podien servir per donar serveis d’atenció a domicili tant sigui com auxiliar de la llar o treballadors familiars. Els socis que són gent gran, al marge del que poden rebre de l’administració, poden demanar aquestes ajudes amb el 50% de les hores cobertes per la COV. Tant aquest servei com l’obertura del centre de dia que van iniciar el 2013 després de vendre uns locals està externalitzat i gestionat per la cooperativa SUARA. I això, per Pedrero, és més que necessari, ja que al Prat hi ha un dèficit de places.

Davant el plantejament que tot el que fan hauria de suplir-ho l’administració, es pot pensar que estan fent la feina bruta sense recursos públics i afavorint que aquesta es desentengui. Pedrero diu que tenen bones relacions amb l’Ajuntament. “L’any 2008 ens vam revelar una mica i vam fer la fira i en un solar sobrant que teníem vam fer un petit bloc. Volíem tornar a construir aprofitant que hi havia el creixement del Prat sud i del Prat nord”, explica. Es va fer un petit bloc amb 14 blocs en règim de lloguer i vam iniciar una experiència: fer un sorteig per joves d’aquests pisos que eren transitoris. Podien estar un màxim de 5 més 3 anys de lloguer. A banda hi havia dues persones sòcies que eren grans i podien estar tota la vida. “Es generen sinergies de col·laboració i d’entesa en un bloc que és petit, però que està molt ben dissenyat”, valora Pedrero.

Volem donar continuïtat a la cooperativa i a les necessitats que són cada vegada més greus en matèria d’habitatge

Això ho van fer perquè volien “agafar múscul” i una nova embranzida constructora per participar de projectes de més envergadura amb possibilitat d’accedir a terrenys públics. Ara estan a punt de tenir un projecte definitiu on faran 101 habitatges de lloguer. “Un lloguer que es dirà assequible, estable i cooperatiu. Assequible perquè la gent no té capacitat econòmica fonamentalment. I estable perquè encara que sigui un lloguer lligat a la llei d’arrendament no volem limitar-ho a 5 anys sinó que puguin estar 10 o més anys segons les circumstàncies”, diu Pedrero. Així, amb aquests pisos volen garantir als socis que puguin fer una primera emancipació, un estalvi i després ja fer el que creguin convenient: “amb aquesta idea volem donar continuïtat a la cooperativa i a les necessitats que són cada vegada més greus en matèria d’habitatge”. En aquest sentit també afegeix que no fan mai ningú fora i és que argumenta que moltes vegades en aquests habitatges pendents de rotació es cronifiquen persones que per motius econòmics, però també socials, de salut o tot plegat no poden accedir a un altre lloc. En aquests casos, es coordinen amb els serveis socials perquè estiguin atesos.

Amb tot això, i reprenent el fet que estiguin rebent els terrenys davant de múltiples constructores i fons voltors, no és només per tenir garanties i història, sinó perquè tenen futur. O així ho valora Pedrero que apunta que la COV té garantia de gestió per tot el que ha fet en aquests anys. “No deixem d’atendre els nostres socis: la pandèmia ens ha limitat com a tots evidentment, però fem també administració de finques, donem cobertura a les assegurances de totes les comunitats que tenim constituïdes, fem activitats socials i gestionem dos casals de gent gran…”, diu Pedrero orgullós. I és que són aquests avantatges i aquestes maneres de fer en comunitat de la COV els que fan que cada cop s’hi vulgui sumar més gent.