Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El 14 de desembre de 1988 es va produir a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol la vaga general més massiva des de la recuperació de la democràcia després del franquisme. Només els que van conèixer aquella confrontació poden parlar d’haver vist i participat, si cal, en una vaga realment general.
L’aturada que es va produir fa 31 anys va canviar percepcions sobre la relació que havien de tenir els sindicats amb els partits d’esquerres i va obrir pas al que ara es coneix com a unitat d’acció entre CCOO i UGT, dues organitzacions que fins llavors havien estat enfrontades especialment a causa dels seus referents ideològics, el comunista la primera i el socialdemòcrata, la segona.
La vaga general del 14D va aturar Espanya i Catalunya. Milions de treballadors i ciutadans van fer vaga per mostrar la seva oposició a la marxa de la política econòmica del PSOE. El tret de sortida va ser el tancament ‘a negre’ dels dos canals de TVE, llavors l’única televisió existent. Les empreses i la vida ciutadana es va parar en una resposta que va agafa a contrapeu el govern central. Grans corporacions, administració, escoles i fins i tot els bars van tancar,seguint la crida i davant la presència massiva de piquets.
El Govern de Felipe González va haver de retirar el pla d’ocupació juvenil i es van obrir converses que van donar peu a què el moviment sindical aconseguís pràcticament un any després un seguit de reivindicacions com les pensions no contributives.
Precarització en ple creixement
Contra el que es podria pensar, l’any 1988 l’Estat espanyol vivia un temps d’un cert creixement econòmic propiciat per la pau social i per l’entrada d’Espanya a la Unió Europea, que es va efectiva l’1 de gener de 1986. Aquell fet va propiciar una important entrada de fons europeus que van dinamitzar fortament l’economia espanyola.
Enmig d’aquella situació el govern comandat per Felipe González, llavors líder indiscutit del PSOE va anunciar la posada en marxa del que va denominar Plan de Empleo Juvenil (PEJ). El màxim defensor d’aquella mesura va ser José Luís Corcuera, un electricista, membre de la UGT, que va deixar la seva tasca al sindicat per fer carrera política al PSOE, de manera que uns mesos abans de la vaga general substituí José Barrionuevo com a ministre de l’interior.
El PEJ va ser llegit pels sindicats de classe com una declaració de guerra. Les organitzacions sindicals observaven com es produïa un creixement econòmic a Espanya i, paral·lelament, sota un llenguatge ple d’eufemismes com modernització, s’aplicaven polítiques neoliberals. Després d’anys d’estrènyer-se el cinturó els sindicats observaven com tornava el creixement, del 5% el 1988. En aquella situació la proposta del Pla d’Ocupació Juvenil va rebre, per primer cop, la definició de propiciar els contractes escombraria per als més joves.
En aquella situació, els sindicats majoritaris van exigir un gir social a Govern per compensar el deute social per aquestes polítiques dels anys passats, però l’executiu no va reaccionar favorablement. Això va fer que, la UGT s’unís a Comissions Obreres (CCOO) en la convocatòria d’una vaga que plantés cara a l’Executiu del PSOE.
Fins aquell moment en les esquerres hereves de la lluita antifranquista, sindicats i partits polítics formaven binomis indestriables. Només cal recordar que en els seus estatus el PSOE reservava llocs a les llistes de diputats al Congrés per als líders de la UGT. També el PCE i més tard Esquerra Unida miraven d’incloure líders de CCOO en llocs de sortida assegurada. Nicolás Redondo, líder de la UGT va ser diputat del PSOE i també Marcelino Camacho, fundador i ‘ànima’ de CCOO va ser diputat pel PCE.
Sensibilitat social d’una cloïssa
Nicolás Redondo Urbieta, va renunciar el 1986 al seu escó per mostrar el seu desacord amb la política laboral i social del govern de Felipe González, després de votar en contra dels Pressupostos Generals de l’Estat de 1988. Redondo va afirmar de Felipe González: “té menys sensibilitat social que una cloïssa”.
Marcelino Camacho també havia estat diputat en les legislatures de 1977 i 1979 i ja el 1985 al capdavant de CCOO va convocar en solitari una vaga general contra la política de Felipe González, va deixar de dirigir oficialment CCOO el 1987, però la seva posició va ser clau en la vaga del 14D.
Els PEJ va ser la gota que va fer vessar el vas de les polítiques que precaritzaven l’ocupació. El 1984 ja es va reformar l’Estatut dels Treballadors obrint pas a la contractació temporal, un fenomen que no ha fet més que créixer fins als nostres dies.
A partir de vaga del 14D els sindicats majoritaris van aprovar i practicar amb oscil·lacions, la unitat d’acció, basada a considerar que la força dels treballadors ha d’estar per sobre de diferències ideològiques i al servei d’aconseguir millores per als més dèbils.
Els sindicats també van accentuar la seva independència dels partits polítics i la seva pluralitat. Es va descartar la idea del sindicat com a corretja de transmissió de les organitzacions polítiques, cosa que ha fet que en moltes ocasions líders sindicals amb carnet del partit de govern s’hagin enfrontat amb els dirigents polítics per defensar els treballadors.
