“Tenia l’esperança que un dia em llevés i no tingués febre, però això no passava i cada vegada anava a pitjor”. És el testimoni de l’Eulàlia Torrent, metgessa de família a CAP Manso-Poble Sec. Va començar a tenir símptomes de coronavirus després que el seu marit, en Toni, també metge, donés positiu a la prova PCR. Ell va començar amb febre i al cap de pocs dies va ingressar a l’Hospital de Sant Pau amb pneumònia bilateral. “Se’m sumava la preocupació pel Toni amb el fet que jo també estava malalta. Sempre que ho havia estat algú m’havia cuidat, però aquest cop no hi havia ningú a casa. Tenia molta tos, em notava marejada… frustrada. Tenia el model del Toni, que va anar a pitjor cada setmana, i jo sentia que anava a seguir el seu camí”.
En fer-se una placa, a l’Eulàlia li van diagnosticar pneumònia i va ingressar al mateix hospital que el seu marit, on s’hi va estar una setmana fins que li van donar l’alta. Al cap de pocs dies, en Toni també va tornar a casa, després d’haver estat tres setmanes a l’hospital. No saben del cert com es van infectar, però sospiten que en Toni es va infectar en un domicili d’un pacient amb símptomes de coronavirus.
Segons les informacions proporcionades pel Ministeri de Sanitat, el nombre de professionals sanitaris contagiats per coronavirus ha sigut, fins a l’11 de juny, de 51.849, 63 dels quals -a data del 5 de juny- han mort. D’aquesta manera, els sanitaris contagiats suposen un 21% dels contagis totals a l’estat espanyol. Segons dades recents recollides en una enquesta difosa pel sindicat SATSE, un 38% de les infermeres i infermers de Catalunya ha patit la COVID-19.
Diverses entitats laborals, com el Sindicat de Metges de Catalunya o el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) han denunciat en nombroses ocasions la manca de protecció dels professionals sanitaris durant la pandèmia i han assenyalat aquest fet com la principal causa de la “sagnia de contagis” entre el personal sanitari. Aquests han viscut el calvari de la pandèmia per partida doble: a primera línia assistint als malalts i també com a pacients de coronavirus.
Dolores Alcaide, infermera especialista en cirurgia de l’Hospital General de l’Hospitalet, va viure una situació semblant a la de l’Eulàlia. “Amb la pandèmia vivíem amb un estrès constant i, clar, arribava a casa molt cansada. Però em vaig començar a sentir més cansada, fins que vaig començar a tenir dècimes”. A principis d’abril es va fer la PCR i va donar positiu, de manera que es va quedar aïllada a casa. “Veus el que veus a l’hospital, i et deixa molt tocada. A més, hi ha l’angoixa que portes la malaltia cap a casa i tens por de contagiar els teus. Et sents culpable”, explica. Al cap d’una setmana de patir símptomes li van diagnosticar pneumònia bilateral. Aleshores la van derivar cap a un hotel medicalitzat, on s’hi va estar una setmana fins que li van donar l’alta.
“A l’hotel vaig viure un gran sentiment de soledat”, relata. “Et trobes molt malament, el tractament és dur. Dos cops al dia venien les infermeres a prendre’m les constants i a donar-me la medicació, que m’anava prenent amb les pautes que em donaven”. A l’hora de dinar, picaven a la porta. “Obries la porta i veies com s’obrien la resta de portes del passadís i la gent, en pijama, agafava el menjar i tancava la porta. Quan acabaves, llençaves les deixalles al cub d’escombraries que hi havia al costat de la porta”, explica.
Durant el pic de la pandèmia
Amb l’inici de la pandèmia, la Dolores va passar de treballar en quiròfans a la unitat d’urgències de l’Hospital General de l’Hospitalet, de manera que va haver d’adaptar-se a unes noves tasques. “Has de reciclar-te en el tractament d’un malalt que tu ja no portes, perquè tothom es va especialitzant en alguna cosa”, explica. Com a la resta d’hospitals, en pocs dies es va passar d’uns pocs casos de coronavirus a què a mitjans del mes de març gairebé tot l’hospital estigués ple de pacients de COVID-19. A la pressió assistencial a la qual estaven sotmesos els sanitaris se li sumava l’evident manca de material de protecció. “Al principi la manca de material era escandalosa. Tots estàvem molt reticents”, es queixa.
En el mateix sentit s’expressa l’Eulàlia, que explica que la falta de material de protecció que tenien al CAP la feia treballar amb una inseguretat molt gran. A més, assenyala que el personal de l’atenció primària s’ha sentit, com en moltes altres ocasions, de segona. “Des de la primària vam veure la diferència respecte als hospitals. Allà quan els sanitaris començaven a tenir símptomes lleus de COVID els feien la PCR ràpidament, mentre que a nosaltres no, i això que érem els primers a rebre els pacients amb símptomes. No se’ns cuidava ni se’ns diagnosticava”, diu.
A banda de la manca de material de protecció i la pressió assistencial per l’augment exponencial de pacients, un altre factor estressant pel personal sanitari era la incertesa de treballar per combatre una malaltia nova i desconeguda. “No sabies ben bé a què t’enfrontaves. Sempre diem que treballem amb l’evidència científica i en aquest cas, evidentment, no n’hi havia. Havíem d’anar prenent decisions al dia a dia”, explica Yolanda Canet, cap de Ginecologia de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. “Vam haver de redissenyar ràpidament el servei per adequar-nos a la situació, fent circuits segurs per les dones que venien de part que no tenien el coronavirus i atenent a les dones embarassades que sí que tenien la malaltia”, assenyala.
La Yolanda va viure el pic del contagi des de casa, aïllada després de ser diagnosticada de coronavirus. Va contraure pneumònia, però els criteris no eren d’hospitalització i es va quedar a casa. “Estàs molt ambivalent: et trobes molt malament i reconeixes que estàs molt malalt i alhora saps que els teus companys i companyes estan a primera línia treballant al 200%”. Al cap d’un mes es va reincorporar a la feina. “Tornes una mica amb la sensació que ja està tot fet, que has estat fora de joc en els pitjors moments”, explica. “Després, però, t’adones que continua havent-hi molta feina, reorganitzant altre cop tot l’Hospital per tornar a l’activitat habitual”. Aquesta ‘nova normalitat’ la veu com una oportunitat per repensar els hospitals. “El coronavirus ens ho ha trencat tot: doncs ara aprofitem-ho per muntar-ho de la manera que voldríem” diu.
Segons explica Guillermo Roca, infermer d’UCI de l’Hospital de la Vall d’Hebron, a primera línia i en els moments més crítics, es barrejaven diversos sentiments: “incertesa, frustració, desconeixement…”. Ell va haver de confinar-se després de mostrar símptomes lleus de coronavirus i que la PCR donés positiva. “Al cap de quinze dies, sense que em fessin cap mena de prova, vaig tornar a la feina”. A l’UCI, la realitat era molt dura. “Hi havia dies bons, amb moltes altes, i dies dolents en què els pacients no avançaven. Els dies dolents, tenies la sensació d’estar donant-te cops contra la paret tot el dia. Estar 12 hores treballant i que els pacients, en lloc de tirar endavant, empitjoressin, era molt frustrant”. Per això, diu, en arribar a casa intentava desconnectar. “Fas la teva feina, com sempre has fet, i en arribar a casa intentes no pensar en tot el que has fet. Perquè si hi penses, l’endemà no hi tornes”, afirma.
L’angoixa de ser pacient i sanitari
L’experiència i els coneixements dels professionals sanitaris fa que quan es posen malalts, moltes vegades, tendeixin a automedicar-se i a deixar-se aconsellar pels seus companys. Això va fer l’Eulàlia fins que va dir prou. “Va arribar un moment que vaig dir: vull que algú em cuidi, vull deixar de pensar i posar-me en mans d’un especialista”, explica. Segons ella, quan els sanitaris emmalalteixen la situació és “especial i cruel”, perquè se saben la teoria i poden preveure els diferents estadis pels quals passaran. “Hem vist pacients que han estat igual que nosaltres i que alguns han empitjorat, han hagut d’anar l’UCI i, fins i tot, han mort. Tots aquests pensaments els vols treure del cap, perquè et provoquen angoixa. Penses: jo vull ser un pacient, no un pacient metge”. De fet, quan estaven ingressats a l’hospital, ella i el seu marit van dir a la pneumòloga que no volien saber detalls tècnics sobre com estaven d’analítiques, per exemple, sinó que simplement volien saber si anaven a millor o a pitjor.
En la mateixa línia, la Yolanda explica que ella sabia on tenia els límits i es controlava ella mateixa. “Et controles perquè tens coneixement dels criteris de la possible progressió. Parlant amb companys que també han estat malalts, ens explicàvem que comptàvem els dies al calendari. Sabíem que a partir del dia 8 o 9 de febre, a vegades, és quan la malaltia pot començar a complicar-se. Això era molt angoixant, perquè estaves contínuament controlant-te”. A més, trobar-se en aquesta situació permet posar-te a la pell dels pacients. “Em vaig trobar en la mateixa situació que molts pacients, que es trobaven malament i no obtenien resposta del 061 ni dels ambulatoris perquè estava tot col·lapsat”, explica. És ara, després d’haver passat la malaltia, quan és més conscient de tot el que ha viscut. “Vaig passar molta por i me n’he adonat després. En aquell moment, em trobava tan malament que no podia ni pensar”, expressa.
Cuidar-se per poder cuidar
Davant l’estrès generat per la pandèmia i l’experiència de molts professionals sanitaris que han patit la malaltia, durant aquests darrers mesos s’ha potenciat l’atenció psicològica als sanitaris. En molts hospitals s’han realitzat teràpies individuals i col·lectives per expressar dubtes, angoixes, pors i frustracions. També entitats com la Fundació Galatea, pertanyent al Col·legi de Metges de Barcelona (COMB), van posar en marxa teràpies telemàtiques per atendre als professionals que necessitaven suport psicològic davant el patiment i l’impacte emocional a causat per la crisi del coronavirus.
“Inicialment anava dirigit a professionals sanitaris, però també vam ampliar el servei als professionals dels serveis socials, com educadors, professionals de la geriatria i administratius que han atès a pacients amb COVID-19”, explica el director de la Fundació, Antoni Calvo. Es tracta de sessions per videoconferència d’uns trenta minuts amb l’objectiu de “canalitzar i validar tot el patiment i les experiències viscudes i activar els recursos propis per poder afrontar situacions difícils”.
Segons explica Calvo, els professionals han mostrat bàsicament tres pors: la por a no disposar dels recursos necessaris per atendre correctament als pacients, la por a contagiar-se i deixar la resta de l’equip a l’estacada i la por a contagiar-se i poder contagiar a la família. “Aquestes tres pors s’han traduït en quadres d’estrès, d’angoixa i en la dificultat de gestionar les incerteses i els nombrosos interrogants que encara imperen sobre la malaltia”, assenyala Calvo.
Metges i personal d’infermeria són els professionals que més estan utilitzant el servei de la Fundació Galatea i suposen el 34,3% i el 33,3%, respectivament, dels usuaris. El personal auxiliar d’infermeria representa el 12,3% de les consultes i els treballadors socials i altres perfils professionals un 9%. Per ara, s’han atès a uns 500 professionals i s’han realitzat més de 1700 intervencions. Una demanda habitual que han tingut des de l’entitat per part d’hospitals i ambulatoris és la de fer intervencions en equips, per recompondre i canalitzar les angoixes viscudes des del punt de vista col·lectiu. “Els professionals sanitaris estan molt acostumats a treballar amb protocols i amb equips estables, tot organitzat de manera concreta, i amb aquesta situació s’han hagut de variar molts plantejaments, fet que ha trencat els esquemes de molts professionals”, afirma Calvo.
El director de la Fundació remarca la necessitat dels professionals sanitaris de cuidar-se per poder continuar cuidant. “Són gent molt compromesa, molt vocacional i amb un gran sentit de la hiperresponsabilitat. Dedicar-se a aquest tipus de professions d’atenció a les persones comporta uns riscos que els hem de tenir molt presents. Hem de preparar aquests professionals perquè sàpiguen afrontar situacions difícils i cuidar també la seva salut mental”, diu.
Saturats de base
L’arribada de la pandèmia va intensificar el ritme frenètic dels hospitals i dels centres mèdics, però la saturació i l’estrès del personal sanitari per la sobrecàrrega de feina ve de lluny. “Estem dins un sistema sanitari molt estressant i amb molta precarietat laboral, especialment dins el personal d’infermeria. El sistema se n’ha sortit d’aquesta crisi perquè el personal ho ha donat tot i hem tret el millor de nosaltres”, reivindica la Yolanda. La crisi, doncs, ha posat de manifest les debilitats del sistema. “Es necessiten recursos i han d’haver-hi els mitjans de protecció necessaris en cada moment. Caldrà veure si ara aquestes mancances es corregeixen i s’inverteix més perquè el sistema surti reforçat”, assenyala la Dolores.
Els professionals també es queixen del mal ús que fa la ciutadania del sistema de sanitat pública. “Tenim una institució que tracta a les persones com si fossin un client. La gent s’ha malacostumat i va a urgències per qualsevol cosa. És un tracte clientelar absurd: la sanitat és per tots i l’hem de gestionar bé”, reivindica l’Eulàlia. Segons ella, els aplaudiments de la població no serveixen de massa si això no canvia.
Seguint aquesta mateixa línia, en Guillermo destaca que falta educació sanitària. “Si tu vas a un hospital públic i has d’estar esperant cinc hores és que tu no has d’estar allà. Si comencem a fer un bon ús i s’inverteix en sanitat pública el sistema es manté. Si no, cau pel seu propi pes”, afirma. En aquest sentit, la Dolores destaca que la sanitat pública s’ha de valorar sempre, no només quan hi ha una necessitat urgent com la que hem viscut. A més, diu, moltes vegades, la població no emfatitza amb les reivindicacions del col·lectiu sanitari. “Se’ns veu com un col·lectiu privilegiat, com si no tinguéssim dret a protestar per les nostres condicions laborals”.
Malgrat la duresa de l’experiència viscuda, si una cosa positiva es pot extreure de la crisi, ha estat el sentiment col·lectiu d’unió entre els professionals sanitaris. “A la unitat UCI on treballava hi havia professionals d’especialitats molt diverses. Algunes, que no havien vist una persona intubada en la seva vida, però que tenien moltíssimes ganes d’aprendre. Metges, infermers, auxiliars, zeladors… tots ens hem unit molt”, destaca en Guillermo. Explica que en un moment tan crític es necessita tant tenir a algú al costat que, fins i tot, al més desconegut li explicaries les teves intimitats més grans. “El company que tens a la trinxera és l’únic que tens. Jo he plorat amb gent que ni coneixia. L’experiència radical que hem viscut ha creat un vincle molt fort entre nosaltres. Això és el millor que m’emporto, perquè viure això sense els meus companys hagués estat horrible”, conclou.
