Richard Sennett, sociòleg nord-americà ens advertia, ja el 1998, dels efectes psicològics de les mutacions en les condicions del treball. Assenyalava com el declivi de valors com ara confiança, continuïtat o experiència donaven pas a altres com flexibilitat, polivalència o innovació que, moltes vegades, eren eufemismes de precarietat laboral. A això li va anomenar la corrosió del caràcter.
Dues dècades després, assistim a la confirmació d’aquests primers indicis i a l’emergència d’alguns símptomes que sorgeixen com a protesta subjectiva davant de la dissolució –o almenys el deteriorament progressiu– d’aspectes instituents del treball com a pràctica humana. Sense ànim d’exhaustivitat, n’enumerem alguns.
Aquest juny passat les vacants d’ocupació no cobertes als EUA -aquí també passa- van arribar a un rècord de 10,1 milions, especialment en restaurants, hotels, cadenes de menjar, supermercats, comerç al detall i indústria de l’oci. Per descomptat, les raons són variades: por al contagi, salaris baixos, horaris impossibles de conciliar amb la vida familiar, en alguns oficis baixa formació… Que alguns al·leguin, després, que les prestacions substitutòries retreuen els treballadors no fa sinó reafirmar -en la majoria dels casos- els pocs estímuls econòmics i de reconeixement que aporten les ofertes de treball actuals.
Un altre símptoma el trobem a les jubilacions dels anomenats baby boomers, es van duplicar el 2020 respecte a l’any anterior, que mostren la frustració i l’esgotament de molts, agreujat pels efectes de la pandèmia. Per a ells i elles, les exigències de retorn a la feina han estat un esperó per accelerar-ne el retir.
Tenim també els símptomes de malestar generalitzat en molts sectors industrials on les amenaces de reconversió, i automatització o deslocalització d’algunes tasques, són viscudes com a avantsala de desemparament (pèrdua d’habitatge, atur sense possible ocupació posterior, precarietat social) i desemboquen en escenes de violència i de ràbia. Situacions similars les veiem en altres col·lectius precaritzats com a dones amb baixos salaris o en economia en negre i sense accés a prestacions.
Un darrer grup el trobem en joves amb estudis universitaris que s’incorporen a empreses -moltes multinacionals- amb promeses d’èxit futur, però amb condicions d’explotació (baixos sous, horaris extensos) i amb una pressió en els resultats (moltes vegades sense acompanyament en aquest període inicial) que provoca no poques baixes per depressió i estats d’angoixa molt invalidants.
Tots aquests símptomes, reveladors d’un rebuig del subjecte davant del que sent com a desvaliment, confirmen que les tres funcions bàsiques del treball, pel que fa a les seves conseqüències psicològiques, estan en crisi seriosa. La feina ja no compleix la funció de subsistència i refugi davant la intempèrie: treballar avui no assegura estar lliure de la pobresa ni proporciona la confiança necessària en el futur. La segona funció bàsica de garantir una inscripció social, que el treball tradicionalment complia proveint els subjectes d’un lloc sota el sol –una referència social i de pertinença a la comunitat–, no sembla complir-se tampoc, o ho fa en molts menys casos, donada la precarietat actual de les condicions, que no asseguren la continuïtat ni els beneficis afegits d’ascensor social. I, finalment, el treball ja no funciona com aquesta rutina que permet una regulació del cos, en establir horaris i una disciplina que ajuda a organitzar la vida, els desplaçaments i els vincles socials. La temporalitat impedeix l’efecte psicològic benèfic d’aquest ritual.
El malestar creixent -i que la pandèmia ha agreujat sens dubte- es manifesta avui de maneres diverses, algunes de més visibles i espectaculars (vagues i manifestacions) i d’altres més discretes (quadres depressius amb alguns casos d’ideacions o temptatives suïcides, somatitzacions, fenòmens d’angoixa i pànic). En tots els casos es constata com el sentiment precari de la vida assetja cadascú i el fantasma de desemparament sorgeix a l’horitzó.
