«La nostra precarietat és la teva desinformació» és un lema que des del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) fa temps que utilitzem per evidenciar com unes condicions laborals precàries dificulten un exercici de la professió amb la llibertat i la independència professional suficient per garantir a la ciutadania el seu dret a una informació de qualitat, veraç, plural i rigorosa. I la veritat que la llibertat d’informar cada cop està més complicada atesa la creixent degradació laboral que hi ha al sector.
Ja havia començat abans, però la crisi del 2008 va suposar un gran cop, amb ERO, rebaixes salarials i acomiadaments. La comunicació va ser, després de la construcció, el sector amb més pèrdua relativa (en percentatge) d’ocupació. I encara no ens havíem recuperat dels efectes de la crisi, que va arribar la pandèmia provocada pel coronavirus. I, en un moment on calia més informació rigorosa que mai, van sovintejar els Erto. No va ser l’únic sector que ho va patir, però el discurs oficial que calia més i millor informació que mai es va veure reflectit en decisions i polítiques que ho haguessin de facilitar.
En el manifest que hem fet públic amb motiu de l’1 i el 3 de Maig d’enguany denunciem com «la pandèmia provocada per la COVID19 ha estat feta servir per moltes empreses periodístiques per precaritzar encara més les condicions laborals, i han convertit en professionals a la peça sense contracte a gent que simplement fa la feina des de casa, però continua tenint una vinculació laboral i jeràrquica com qualsevol altre treballador en plantilla. Això només agreuja encara més la situació del col·lectiu de periodistes a la peça i freelance, el més perjudicat de la professió, sense cap mena de protecció social».
Des del naixement del sindicat, ara farà 29 anys, hem defensat la regulació laboral d’aquest col·lectiu tal com ho està en molts països del nostre entorn, com França, Itàlia, Portugal, Alemanya o Bèlgica, entre altres. Es tracta simplement de donar cobertura social a treballadors i treballadores que ara estan totalment desprotegits i que sempre que hi ha qualsevol crisi són els més perjudicats perquè ara per ara no tenen dret ni a indemnitzacions ni a subsidis d’atur. És una indecència que cap dels governs que hi ha hagut fins ara no hagi mogut ni un dit per resoldre aquesta ignomínia laboral. A més, aquesta situació castiga especialment les dones, ja que aquest és un col·lectiu que, per diverses raons, està fortament feminitzat. I en uns moments en què es parla tant de polítiques d’igualtat, és doblement miserable que no s’abordi aquesta qüestió.
Quan es repari aquesta injustícia històrica, la professió haurà fet un enorme pas endavant per millorar les condicions laborals amb què treballa i, per tant, estarà també en millors condicions per fer un periodisme a l’altura del que requereix una societat democràtica. Només un periodisme digne –en les seves condicions laborals– podrà contribuir a una ciutadania més lliure per prendre les seves decisions. Un company va fer fa uns pocs anys un hàbil joc de paraules que vam utilitzar com a lema per al darrer Congrés de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP): «Del precariodisme al periodigne». Dues expressions que hem convertit en dos dels nostres hashtags habituals. És a dir, l’única manera de poder fer un periodisme digne és posar fi al periodisme precari.
