Tot just en aquestes darreres setmanes he escoltat a molts i moltes debatre respecte a si han estat 5.000 o 1.000 joves catalans i catalanes els que han emigrat a altres països en aquest any, tot i que des de fora resta en certa mesura un debat estèril. Doncs pocs han estat els que posen el dit a la nafra, suposant que són aquells que per responsabilitat directa no se senten culpables. Per què marxen els joves catalans? Per què emigrem de la terra d’oportunitats, de la capital de la Mediterrània?
Tenim dues opcions.
Opció A: Perquè volem millorar o aprendre una llengua estrangera. Cada cop que escolto aquesta opció trontolla al meu cap aquella cançó que deia “Tú me das cremita, yo te doy cremita…”. Doncs, alerta: és l’opció més utilitzada pels que són en bona mesura responsables de la situació.
Opció B: No tinc un “punyeter” treball després d’hipotecar-me o hipotecar la família amb els meus estudis. Després de treballar durant els estius servint sangries a peu de platja per poder tenir uns calerons a la butxaca, i sobreviure la resta de l’any estudiant. Creient tots ells que un cop finalitzessin la formació se’ls obririen les portes, títol en mà. Pobres incrèduls.
Què passaria, doncs, si per primera vegada podem demostrar que més de la meitat dels joves catalans que emigren ho fan a Amèrica?
En l’estudi de l’informe JESP “Joves Emigrants Sobradament Preparats” de l’Avalot-Joves de la UGT de Catalunya, podem i hem de denunciar que les paraules que tantes vegades hem rememorat “els joves marxen a Londres a servir cafès per aprendre l’anglès” són -i eren llavors- MENTIDA. Els joves amb nacionalitat espanyola no marxen de Catalunya per aprendre idiomes: marxen a països de llengua espanyola i ho fan per treballar, per iniciar el seu projecte de vida, ja que aquí els ha estat impossible endegar-lo.
Som la primera generació enganyada pels seus tutors, alhora que ells i elles han estat els veritables estafats per la manca de preocupació i respecte envers a les seves lluites i conquestes. Estudieu i serà reconegut el vostre esforç amb bons treballs i millors salaris, ens deien. Tot i que ara som fills d’una terra que, lluny de ser aquella d’oportunitats, és la que ens aboca a la misèria d’esclavitud contractual i social. Líders en rànquings d’atur juvenil, d’atur de llarga durada, en prestacions, en subocupació, parcialitat, salaris baixos, temporalitat i emancipació juvenil. El continent d’Amèrica ens obre els braços. Països com l’Argentina, Veneçuela, Brasil, Xile i Mèxic donen la benvinguda a la generació millor formada i que ha estat suada pel nostre país.
Metges, arquitectes, científics, mestres, enginyers; són més de 60.000 joves els que Catalunya ha obligat a exiliar-se. Una Catalunya que d’ençà els darrers sis anys ha destruït 439.000 llocs de treball ocupats per joves. Una Catalunya que ofereix com a contracte més realitzat aquell que és per dies o setmanes. Una Catalunya que ens insereix “amb sort” en el sector de més baixa qualificació i menor reconeixement econòmic, com és el de restauració o vendes, essent igual si en el teu poder tens un títol o no, doncs el sector serveis és el que acumula el volum més important de la força laboral juvenil a Catalunya amb un 82,2%. Un país que ens força a realitzar un acte suïcida si volem exercir el nostre dret a l’habitatge.
Una Catalunya que no preveu intencions de canvis en les seves polítiques, que continua esprement el SOC i les xarxes d’emancipació juvenil, que deixa passar una clara oportunitat com era la Garantia Juvenil, que fomenta que caigui el suport de les administracions a les polítiques públiques d’investigació, desenvolupament tecnològic i innovació; que no es mulla perquè el crèdit arribi a la cooperativa, ni a la petita i la mitjana empresa… I que, per contra, continua fomentant la mobilitat dels nostres joves, empobrint el mercat laboral, premiant la cartera del turista versus la indústria catalana, deixant de banda els drets social. Així és com viu els nous temps la nostra terra: hipotecant el present, però sobretot el futur, del nostre país i amagant sota la catifa una emergència social i laboral com és que els joves catalans no només som residents del món sinó que volem, avui com abans, exercir i treure pit del dret a ser ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
Davant del drama que es viu a centenars de llars i la manca de respecte i responsabilitat política no electoralista, em permeto el luxe de donar-vos una llastimosa benvinguda a la nova Catalunya.
