Actualitat

Joan Carles Gallego, secretari general de CCOO: ‘Volem un nou marc on participar en les decisions de les empreses’

Joan Carles Gallego (62) enraona en aquesta entrevista sobre els efectes que la sortida de la crisi ha tingut en la classe obrera i en el sindicalisme. Ho fa amb la precisió que li dóna haver estat ensenyant tota la seva vida, i també sindicalista i economista. Parla relaxadament, movent les mans de manera característica. És conscient que al segle XXI, com deia Martí i Pol, “tot és possible i tot està per fer”.

Fa un any parlàveu de resistir l’embat de la reforma laboral. S’ha passat full a aquesta fase?

Hem passat la fase més resistencialista. Crec que ara hi ha una certa consciència, tant a les empreses on la gent està organitzada i també en aquells centres de treball on no estan organitzats en el sentit que cal passar a l’ofensiva. Això es veu als convenis col·lectius on es comença a pressionar una miqueta més en el tema salarial, condicions de treball, permisos i jornades. Hi ha una major producció en els convenis. Comencen a haver-hi denuncies importants, com la del sector de les càrnies.

Diríeu doncs que és cert això que us situeu, els sindicats, a l’ofensiva?

Si, diria que estem en una fase d’ofensiva. Paral·lela a un procés de recuperació econòmica que és incerta i feble, però real. La gent té consciència que hi ha major riquesa al país i vol la part de riquesa que li pertoca. Passar a l’ofensiva ajudarà aquesta recuperació: millors condicions de treball, de salaris, no deixen de ser elements que ajudin a reactivar l’economia via demanda interna. Però, cal seguir reclamant als governs i les administracions un canvi radical de les polítiques que han fet aquests anys si volem consolidar aquesta recuperació econòmica.

Quins aspectes de les seves polítiques haurien de canviar les administracions?

Hem de fer l’esforç a la negociació col·lectiva per recuperar drets del treball, però al mateix temps hem d’obrir espais de concertació social on concretem elements que consolidin la recuperació, sigui el salari mínim interprofessional com a element de justícia social, com amb polítiques industrials, amb polítiques d’infraestructures, amb polítiques públiques, de serveis socials, etcètera.

Abans de les segones eleccions espanyoles confiàveu que una nova majoria equilibraria les polítiques socials, què s’ha de fer ara que es veu que canvi no arriba?

Nosaltres hem de seguir pressionant en l’esfera política, en especial al Congrés dels Diputats, perquè facin efectiu allò que entenem que tant el 20 de desembre com el 26 de juny ha estat la posició majoritària de la ciutadania: un canvi de les polítiques dogmàtiques d’austeritat: s’han de derogar aquelles lleis antisocials i també antidemocràtiques que s’han dut a terme. La derogació de la reforma laboral és fonamental si volem no només recuperar drets de les persones treballadores sinó també modernitzar el teixit empresarial i consolidar el procés de recuperació econòmica a partir de polítiques salarials diferents. En definitiva cal derogar la reforma laboral no només per justícia social i democràtica sinó com a impuls de la modernització del teixit productiu. I també s’han de derogar altres lleis molt regressives: una llei educativa que si es consolida, donarà pas a una societat segregada on els orígens socials no seran compensats per polítiques d’igualtat. La llei mordassa o aquelles que coarten les llibertats públiques.

Aquestes lleis semblen pensades per frenar el conflicte social?Aquestes lleis condicionen el conflicte social ,que cal recordar que es dóna fonamentalment en el món del treball. Una llei mordassa el que vol és limitar la capacitat de protesta per representar els interessos dels treballadors. Per tant, hem d’ésser exigents perquè el Congrés abordi aquestes demandes de modernització i de millora de les relacions laborals.

Tot i que la crisi és ben viva, sembla que hi ha consens a afirmar que la part més dura ha passat, quin balanç en feu de portes endins del sindicat, per exemple, com ha afectat l’afiliació?

Podem dir que de la crisi n’estem sortint en termes econòmics, tot i que en termes socials encara no. El balanç de la gestió política de la crisi és socialment molt negatiu, la desigualtat s’ha assentat a la societat. Però a més, la crisi ha afectat el marc institucional. Hi ha hagut una desconfiança de la població amb capacitat de les autoritats públiques per donar respostes a les necessitats de la gent. Això ha donat peu a la crisi polític-institucional, la crisi dels partits, etcètera.

I en la vida dels sindicats quin efecte ha tingut la depressió econòmica?

Als sindicats ens ha afectat ha afectat de diverses maneres. Una, directa: les polítiques per abordar la crisi que han volgut limitar la capacitat de representar interessos de les organitzacions sindicals, i per tant han limitat la capacitat d’intervenir en la negociació col·lectiva. S’ha fet un atac directe a la funció social dels sindicats. Tot i que aquest atac crec que l’hem resistit. En segon lloc la crisi ha donat una percepció social determinada del paper de les organitzacions socials. Molts treballadors, especialment aquells amb situacions socials més precàries, no han vist en les organitzacions sindicals el seu referent. Això ha afectat la percepció social del sindicat, però crec que ho hem entomat de manera positiva. Ara es pot dir que comencem a reconnectar de manera positiva amb col·lectius inicien o tornen a organitzar-se.

La crisi ha implicat, clar, la destrucció d’activitat econòmica i destrucció d’ocupació, ha tingut també efectes directes sobre l’afiliació. La caiguda de l’afiliació ha estat producte i paral·lela a la caiguda de l’ocupació. Però ara el sindicat està en una posició de fortalesa pel que fa a l’afiliació: tenim al voltant de 150.000 persones afiliades cotitzants, a les quals cal sumar un percentatge important de delegats i delegades a les empreses. Algunes d’aquestes persones no estan afiliades però sí vinculades al sindicat.

Així doncs, comencen a recuperar l’afiliació perduda?

Efectivament, la nova situació ens fa treballar amb aquesta perspectiva. No obstant això, l’afiliació millora quan millora l’ocupació, però no ho fa automàticament, triga una mica. La gent s’apunta a un sindicat quan es veu amb una feina mínimament estable que li permet una relació orgànica. Però alhora hem de veure com busquen noves fórmules de vinculació i afiliació.

Però pel que fa a les eleccions sindicals mantenen posicions?

A desembre del 2015 es va tancar el període de còmput oficial dels quatre anys. I el resultat ha estat la millora de la representativitat de CCOO en el conjunt dels delegats sindicals escollits. Ens revalidem com el primer sindicat de Catalunya amb prop del 42% de representació. Hem augmentat la diferència amb el segon sindicat més representatiu i respecte al tercer o quart, que estan per sota del 3 o el 4%. Per a nosaltres això vol dir que els treballadors, en aquest context de crisi, han seguit organitzant-se i fent candidatures sota les sigles de les organitzacions sindicals que els hi mereixen més confiança, en aquest cas el sindicalisme confederal i de classe de CCOO. Això ha estat especialment significatiu en empreses on hem hagut de negociar expedients durs i dolorosos a canvi de mantenir viva l’activitat econòmica. Tanmateix, en moltes empreses hi ha menys treballadors o fins i tot hi ha menys empreses i això es nota també en el nombre global de delegats elegits. Avui hi ha més de 20.000 delegats de CCOO votats directament pels seus companys empresa per empresa, cosa que mostra el nivell de representativitat del sindicat ha quedat revalidat i reforçat.

Ens pot explicar el procés de reorganització de federacions que ha fet CCOO de Catalunya?

Intentem simplificar l’estructura organitzativa per fer-la, més horitzontal, més propera als interessos dels treballadors i en definitiva, més cooperativa. Ho hem fet perquè aquelles empreses que estaven en federacions diferents però que formen part d’una certa unitat dels processos productius, estiguin sota la mateixa estructura. Són federacions més grans i també tenen estructures directives més petites i amb més capacitat d’estar properes on hi ha els conflictes socials.

Ara tenim una federació industrial que agruparia tots els sectors de transformació. En segon lloc, una federació de serveis on s’agrupen els treballadors dels serveis privats: financers, hostaleria, turisme, assegurances, etcètera. En tercer lloc hi ha la federació de serveis a la ciutadania, que vol agrupar els que treballen al servei de la població des del punt de vista públic però també hi ha empleats d’empreses del transport, per exemple. En aquesta federació també tenim sectors que tradicionalment han format part d’allò que se’n deia serveis essencials a la ciutadania com els treballadors dels mitjans de comunicació. La quarta seria una federació que està acabant-se de constituir, que aplegarà la construcció junt amb serveis privats, d’activitats diverses. Agruparia tot el que té a veure amb la construcció i amb activitats com la neteja i manteniment viari i, per exemple les treballadores de la llar. Finalment mantenim la federació d’educació i la de serveis sociosanitaris. Són àrees que tenen molt a veure amb els serveis públics, tot i que tenen un component professional específic. Serien, doncs, sis federacions, més la de pensionistes i jubilats.

Hi ha sectors amb convenis estructurats i que es respecten i altres àmbits en què hi ha mobilitzacions per coses elementals, com fer vacances, com tracten aquesta dualitat?

El nostre objectiu és garantir la cobertura universal de la negociació col·lectiva per al conjunt de treballadors, és a dir, conveni sectorial. La reforma laboral ha anat contra això. El que pretenia és introduir una estructura nova de negociació, que els treballadors es quedessin sense conveni, o introduir convenis d’empresa. Contra això, nosaltres hem mantingut viu el gruix de la negociació col·lectiva, però, hi ha sectors nous d’empreses que no estaven abans en un conveni o l’altre, i aquí hem de crear nous convenis. Actualment estem obrint espais de negociació per àmbits com la recerca biomèdica. Hi ha altres sectors que fan feines que corresponen a un conveni sectorial existent, però les empreses han aplicat la reforma laboral per no aplicar el conveni de sector i sí el seu conveni propi. Això passa amb les empreses de serveis integrals, que són una alternativa pensada per aplicar el que era la filosofia inicial de les Empreses de Treball Temporal (ETT) i que vam aconseguir frenar amb el conveni d’ETT que garanteix que una persona que va a una empresa contractada per una ETT té les mateixes condicions que la que substitueix. Les empreses de serveis integrals no cedeixen una persona sinó que contracten un servei, cosa que permet que en un lloc de treball hi hagi persones a les quals s’aplica el conveni sectorial i altres a les quals s’aplica el conveni de la societat de serveis integrals, que molts cops just supera el salari mínim. És el cas de les cambreres pis. I això és el que combatem, via derogació de la reforma laboral i via denúncia dels casos concrets.

Això s’assembla al que passa a les indústries càrnies, oi?

A les indústries càrnies hi ha fórmules de treball enormement precaritzades que utilitzen figures contractuals fraudulentes. Això ho denunciem, fent que es visualitzi el conflicte i ajudant els treballadors a organitzar-se.

CCOO a Catalunya ha fet dues actuacions que criden l’atenció, l’assemblea sindical oberta, molt del segle XXI i al mateix temps una reivindicació orgullosa dels seus orígens, en quina visió s’identifica?

Qui perd la memòria perd el futur. I perd la seva raó de ser. Nosaltres reivindiquem el que som i el que hem fet, però no per enyorar-ho sinó perquè això ens permet projectar-nos al futur i organitzar-nos. La memòria històrica ens permet veure les bases sobre les quals es construeix la nostra pràctica actual i futura. Hem de fer-ho conscients de quins són els objectius que busquem, emancipadors, d’igualtat, de millora de les condicions de treball, etc.

Tot això ho fem en un context actual, que no només és de precarietat sinó que també mostra que hi ha noves formes d’interactuar amb les persones, com són les TIC, que han d’ajudar a fer que el sindicat s’organitzi millor i el debat flueixi en totes les direccions.

CCOO d’Espanya ha convocat el seu congrés, abans es farà el català, quins elements hi pot aportar Catalunya al debat?

Nosaltres volem fer un congrés molt obert i participatiu on abordem els nous reptes que tenim la classe treballadora. Volem un nou marc de drets laborals i socials que doni resposta a les demandes dels treballadors i treballadores. Volem derogar la reforma laboral però al mateix temps hem de construir un nou marc de drets laborals que impliqui participació directa en les decisions de les empreses, o fer que les expectatives vitals de les persones tinguin resposta en l’organització del treball. Hem d’abordar el debat de la reforma horària i alhora veure com millorem les maneres d’organitzar els treballadors i treballadores, especialment d’aquells que tenen moltes dificultats de fer-ho en el seu lloc de treball.

També es tracta de reforçar elements de valor, d’ètica del delegat o de la dirigent sindicals. Crec que hem d’aprofitar el congrés per reforçar aquests valors i també per projectar-los cap a fora. Valors com la renovació, la limitació de mandats, la transparència, o el del rendiment de comptes, configuren la cultura de CCOO, però moltes vegades no hem sabut explicar-los. Aquí hi ha paritat en els òrgans de direcció, a l’executiva hi ha tantes dones com homes. Ho hem d’explicar, com també que si a una persona se li detecta fent mal ús dels recursos sindicals, per exemple fer servir les hores sindicals en benefici propi, és sancionada.

A Catalunya hi ha limitació de mandats, dos més un tercer?, la pregunta és directa, teniu decidit presentar-vos a la reelecció?

Aquesta decisió serà col·lectiva, també individual, clar. Es prendrà amb la consciència que tenim una organització molt dinàmica, amb persones implicades al sindicat amb capacitat de liderar el projecte col·lectiu. La decisió la prendrem al voltant d’octubre. Estarà vinculada amb el fet que la persona que decideixi presentar-se per coordinar aquesta organització ho faci d’una manera oberta i participativa amb una recollida d’avals, no només en l’acte congressual sinó abans, en un procés participatiu.

De què us sentiu més satisfet de CCOO de Catalunya i què canviaríeu si poguéssiu?

La millor és seguir sent el primer sindicat de Catalunya i la consciència que els homes i dones i dirigents del sindicat són des del punt de vista de l’ètica personal, integres. Per a mi això és un orgull.

Què canviaria? Potser algunes pràctiques de funcionament orgànic, encara lentes. Ara bé, som una organització molt gran, amb gairebé 150.000 persones i moltes organitzacions que tenen sobirania, que està molt bé però de vegades fa que els processos de presa de decisions siguin feixucs.

Fa un any el president a Catalunya era Artur Mas, ara ho és Carles Puigdemont, quins canvis heu notat en el vostre contacte?

Els tarannàs són diferents. Però, nosaltres no estem per valorar les persones, sinó per veure les polítiques que estan aplicant. La sensació que tenim avui és que es manté una certa inacció governamental a l’hora de donar respostes als problemes de la ciutadania. Per tant, molts canvis respecte al govern d’Artur Mas no els veiem. No veiem una acció decidida per trencar les lògiques antisocials imposades des de l’inici de la crisi. Hi ha elements que apunten canvis: una millor resposta pel que fa a la negociació dels drets dels treballadors i treballadores públics. O en els temes d’educació i sanitat, tot i que no s’acaben de revertir els efectes negatius que han tingut les restriccions de plantilles. En l’àmbit general, la Renda Garantida de Ciutadania està en el mateix punt en què estava quan el president era Artur Mas. També hi ha gestos que mostren canvis, com que el Parlament aprovi el pacte nacional per la indústria, però s’ha de veure com això es materialitza. Estem en l’àmbit dels gestos però hauríem de passar a un canvi radical de polítiques.

Fa un any s’interpel·lava a Comissions en relació amb el seu paper en el procés sobiranista. Ara això no es plateja, quina és la raó, es veu menys urgència, o s’ha entès la posició del sindicat?

Esperem que la posició de CCOO hagi estat ben entesa. Aquest conflicte polític cal solucionar-lo políticament, per la via de la negociació. Entenem que l’exercici del dret a decidir és el desllorigador imprescindible. Dit això, el sindicat, com a tal, seguirà fent de sindicat en qualsevol dels escenaris, i no ens toca a nosaltres dir quin és l’escenari que volem, sinó garantir que la gent pugui decidir quin és l’escenari que vol. I això depèn de buscar els mecanismes polítics que ho permetin i ho facilitin. Esperem que això s’entengui i no es vulgui instrumentalitzar el sindicat en benefici d’una posició o altra.

Com veieu la unitat d’acció sindical?

Creiem que la unitat d’acció sindical està instal·lada. És un valor entendre que els treballadors i les treballadores no poden actuar dividits i enfrontats entre ells davant de les seves contraparts. Si el moviment sindical s’enfronta entre ell, els poders empresarials i els poders polítics estaran contentíssims perquè podran fer el que vulguin mentre estem dividits. Aquest valor està consolidat en les relacions amb el segon sindicat, amb la UGT. Creiem que altres organitzacions han de fer també aquesta reflexió. Hi ha alguna organització sindical que prefereix instal·lar-se en la diferència en relació amb el sindicalisme confederal i de classe, diferenciar-se del que en diuen sindicalisme majoritari. Entenem que si ho és, de majoritari, és pel suport que li donen els treballadors. El sindicalisme no ha de confrontar-se amb altres organitzacions sindicals sinó que ha de buscar la màxima força per confrontar-se amb els poders econòmics, polítics, des de la independència i l’autonomia.